El ball de noces

Outdoor wedding dance - Marten van Cleve

Ball de noces a l'aire lliure - M. van Cleve

Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.

Das ist ein Flöten und Geigen, el poema de Heine, ens explica les noces en present, i la forma verbal fa que hi participem d'una manera més directa que si ens ho expliqués en passat; naturalment, la música deSchumann no és aliena a l'elecció del poeta, i ens situa a la festa, al ball de noces. No us passa que de vegades visualitzeu les cançons? (Digueu-me que sí, si us plau!) Jo, en aquesta, veig la festa a una certa distància: la taula parada a l'aire lliure, la petita orquestra i la gent que balla a prop. I veig també el poeta que guaita de lluny, mig amagat darrere d'un arbre. El sentim parlar (és a dir, cantar) mentre sona la música de la festa, però en realitat no sentim directament la música que ballen els nuvis i els convidats sinó que la sentim passada pel filtre dels sentiments del poeta, que, lògicament, no comparteix l'alegria generalitzada. Com que no sé si m'estic explicant gaire bé, fem una cosa, escoltem només l'acompanyament de la cançó abans de continuar llegint:

Fa dues setmanes parlàvem de ländler, i això, o alguna cosa molt semblant, és el que ballen els nuvis. Però el que sentim no és una dansa festiva, té alguna cosa d'estranya i d'inquietant: el motiu amb què comença es va repetint obsessivament al llarg de la cançó, la música es va accelerant, el piano no té ni un instant de silenci i el to menor ho impregna tot de tristesa. I la música gira i gira fins que es trenca i desfà al final d'un postludi llarguíssim. En aquest lied l'acompanyament té molt de protagonisme i, ara que l'hem escoltat sense veu, ens adonem que té entitat com per ser una peça per a piano sol.

I la veu? També participa de l'agitació, i ho fa d'una manera molt peculiar; no us en puc posar un enregistrament a cappella, així que haurem de fer l'esforç d'aïllar-la de l'acompanyament mentalment. Sempre que escolto aquest lied em fa la sensació que la línia vocal és independent del piano (i, no cal ni dir-ho, és només una sensació, buscada o no per Schumann), i això reforça la meva percepció que el poeta parla. A més, és una línia vocal gens amable; per dir-ho d'alguna manera, és brusca, vegem-ho amb una mica de detall. La partitura indica molts canvis de dinàmica per a la veu: el primer vers és mezzoforte, el segon forte, el tercer i el quart, piano; a la segona estrofa, el primer vers és piano, però es repeteix en forte, i els dos darrers versos tornen a ser piano. A més, la durada de les notes canvia molt en una mateixa frase, i el patró es va repetint (de nou, l'obsessió); afegim-hi que la línia vocal té salts molt grans, i ja tenim complet el quadre: el poeta està trasbalsat. No és que ens agafi de nou, la seva estimada s'acaba de casar amb un altre, però sí que volia cridar la vostra atenció sobre la manera en què Schumann retrata aquestes noces.

El poeta està trasbalsat, és clar, però, què sent? Dolor, tristesa, ràbia, la rancúnia que fa dues cançons deia que no sentia... Potser una mica de tot? I no descartem, com suggereixen alguns autors, que el poeta hagi mirat d'ofegar les seves penes en cervesa. Tot dependrà dels intèrprets, és clar, dels seus matisos, però també d'una qüestió molt evident: el tempo que triïn. La partitura indica "nicht zu rasch" [no gaire ràpid], però aquestes indicacions sempre són relatives, i trobem fins a trenta segons de diferència entre les versions més ràpides i més lentes, que és molt per a un lied tan curt; no hi ha tantes cançons en les quals la durada variï tant.

Després d'escoltar moltes, moltes versions de Das ist ein Flöten und Geigen (i no ha estat cap sacrifici), he optat per proposar-vos-en dues, una a cada extrem dels tempi. La més lenta és la de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau; hi predominen, em sembla a mi, la tristesa i el desencant, en consonància amb el seu Ich grolle nicht, que vam escoltar quan parlàvem d'aquest lied. La més ràpida és la de Julien Prégardien i Eric Le Sage, que traspua amargor; hi tornarem en algun dels lieder que resten per veure com evoluciona el seu cicle.

Escolteu-les totes dues i trieu, si és que cal.

Das ist ein Flöten und Geigen [Keenlyside & Martineau]