Britten, Benjamin

 

 

 

Entrem en les últimes setmanes de l'any, que dediquem habitualment a cançons nadalenques, amb articles més breus. Aquest any també tindrem cançons nadalenques, però serà diferent, ja ho anireu veient; de moment, comencem amb Benjamin Britten.

 

Tenen sentit les celebracions de la música d'un compositor quan arriba un aniversari rodó del seu naixement o de la seva mort? Ens ho preguntem a cada commemoració entusiasta o a cada aniversari que passa desapercebut, és a dir, cada any. En principi, i més enllà de l'homenatge i la sobredosi golafre de música, l'efemèride hauria de servir per difondre l'obra del compositor, i cal perspectiva per saber si ha estat així. Per exemple, la commemoració del centenari de la mort de Schubert el 1928, amb els enregistraments de discos encara a les beceroles, va significar [...]

 

Un home està furiós amb el seu enemic. No hi parla, perquè només parla amb els amics. La seva ira creix i ell no fa res per evitar-ho, ans al contrari: dia a dia, la nodreix amb les seves llàgrimes i els seus somriures falsos. Fins que dóna fruit: una poma tan apetitosa com verinosa. Perquè l'odi enverina tot el que toca. L'home sap que el seu enemic cobejarà la poma. No haurà d'esperar gaire per descobrir, feliç, el seu cadàver al jardí.

Les cançons ens parlen sovint d'amor, de tristesa, d'esperança, de solitud, de pau, ens expliquen de vegades històries divertides i més sovint drames terribles. Situacions on ens veiem reflectits perquè n'hem viscut de similars o amb les que empatitzem. Fins que ens trobem amb una cançó que parla d'odi, com la que [...]

 

Ja som al setembre, bentornats els que heu fet vacances durant aquestes darreres setmanes. I a tots, que tingueu una molt bona temporada liederística 2017-2018! Comença la temporada però l'aire encara fa olor a estiu i vacances, per això us proposo un viatge musical mentre arriba la propera escapada. Fa uns anys, Wolf i Mörike ens van dur la primera setmana de setembre a una illa, Orplid, i avui seran Britten i Auden qui ens transportaran a la seva illa.Benjamin Britten i Wystan Hugh Auden, més conegut com a W. H. Auden, es van conèixer l'estiu de 1935, quan la General Post Office Film Unit els va contractar tots dos per posar música i text, respectivament, als seus documentals. El cinema era el nou mitjà de comunicació i tots dos estaven ben contents de tenir aquesta oportunitat d'arribar al gran públic. Auden tenia vint-i-set anys i ja havia publicat alguns volums de poesia [...]

 

The Corn Poppy, el quadre que il·lustra aquesta entrada, és un oli del pintor neerlandès Kees Van Dongen, de 1919. No és gaire gran, aproximadament 54 x 46 cm, i forma part de la col·lecció permanent del Museu de Belles Arts de Houston. Un amic va haver de viatjar sovint a aquesta ciutat durant una temporada i es va enamorar d'aquests ulls tan grossos i aquesta expressió innocent. Jo només conec el quadre a través de reproduccions però el meu amic va fer que me n'enamorés també, era el nostre quadre. No us passa que amb els amics compartiu l'afició per una pel·lícula, una cançó, un quadre, i cada cop que els veieu o sentiu penseu en ells?

 

Avui, dia de Sant Esteve, una entrada molt breu, només per proposar-vos que escolteu una altra nadala d'A Ceremony of Carols, de Benjamin Britten. La setmana passada escoltàvem That yongë child; avui escoltarem, com us avançava, la segona part del número, Balulalow, que és la cançó de bressol que el narrador ens recomanava escoltar en la primera; la primera estrofa la interpreta un nen solista i a la segona se li afegeix el cor, sempre amb l'acompanyament de l'arpa. Aquest cop el text no és anónim, els autors són James, John i Robert Wedderburn.

 

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada allunyar-me una mica del que és el tema fonamental del blog, la cançó artística dels segles XIX i XX, i fer petits viatges a altres èpoques o altres gèneres. Avui farem una d'aquestes excursions: tindrem peces compostes a partir de poemes, tindrem un instrument acompanyant, però no tindrem un cicle de cançons sinó una obra coral, interpretada per nens. Perquè és Nadal i el Nadal ens fa pensar en els nens, i perquè Britten va escriure una encantadora obra de Nadal perquè la cantessin nens.

 

"Britten va escriure aquestes cançons durant la seva estada de tres anys a Amèrica amb Peter Pears, el tenor que va ser la seva parella i la seva inspiració. Però les va estrenar a Londres, al Wigmore Hall, el 1942. Un conjunt de complexos poemes de Miquel Àngel en italià renacentista, amb unes imatges intensament eròtiques i homosexuals. La idea que aquests dos homes, que ja eren prou impopulars perquè eren pacifistes, tornessin a la Gran Bretanya, pugessin a l'escenari i interpretessin aquestes cançons és extraordinària. No crec que la gent s'adonés realment del que estava passant perquè les cançons eren en italià."(The road to perfection: Ian Bostridge's best of Benjamin Britten)