La pianista Marion Stein va néixer el 1926 a Viena, en una família jueva. El 1938 van marxar d'Àustria cap a Anglaterra fugint del nazisme; allà, a Londres, va estudiar al Royal College of Music. Va començar una carrera com a concertista, que va abandonar quan es va casar als vint-i-tres anys amb George Lascelles, comte de Harewood i nebot de Jordi VI; els havia presentat un amic comú, Benjamin Britten. Com bé sabem, una comtessa no podia anar pel món fent recitals de piano, però sí que podia especialitzar-se a promoure i impulsar projectes musicals. I això és el que va fer. Juntament amb la professora de piano dels seus fills, Fanny Waterman, Marion Harewood va coordinar diverses col·leccions de quaderns per estudiar piano, com ara “Me and My Piano” i “Piano Progress Studies”, i el 1963 van fundar la Leeds International Piano Competition.
Amb l'escriptor Ronald Duncan, a qui situem en el món musical com a llibretista de l'òpera de Britten The rape of Lucretia, Marion Harewood va compilar un llibre que es va publicar el 1964, Classical Songs for Children. La col·lecció incloïa peces de Purcell, Mendelssohn, Schubert, Schumann, Brahms i Mussorgski, entre d'altres, arranjades per Percy Marshall Young. A més, van voler que inclogués tres peces compostes per al llibre, i van triar tres compositors que ja tenien experiència en això de compondre per a nens: Britten, Francis Poulenc i Zoltán Kodály.
El nom de Britten se'ls devia acudir immediatament, ja que era amic de tots dos. No sé si ells tenien relació amb Poulenc, però el compositor era amic de Britten i Peter Pears des de feia molts anys, no devia ser difícil convèncer-lo. No sé, però, com van arribar fins a Kodály, gran pedagog a més de compositor, que llavors rondava els setanta anys; potser ja el coneixien, o hi van arribar a través de Fanny Waterman?
A tots tres compositors se'ls va demanar una cançó a partir d'una de les cançons de Shakespeare, la que es canta a la segona escena del tercer acte d'El marxant de Venècia. A l'obra, el noble Bassanio vol casar-se amb Pòrcia, i Pòrcia vol casar-se amb Bassanio, però el pare de la jove no els ho posa fàcil. Qui vulgui casar-se amb la seva filla haurà de complir dues condicions: aportar al matrimoni una quantitat considerable de diners (que Bassanio ha de manllevar, i així es crea el conflicte de l'obra) i encertar en quin dels tres cofres que Pòrcia li presenta s'amaga el seu retrat. Un dels cofres és d'or, un altre, de plata, i el tercer, de plom. Si el pretendent tria el cofre correcte, tindrà la mà de la jove; si s'equivoca, no podrà tornar-la a veure mai més. Mentre Bassanio rumia, algú canta la cançó que comença amb el vers Tell me where is Fancy bred per orientar-lo cap al cofre de plom, que és el que conté el retrat, i ho fa emprant paraules que rimen amb lead [plom].
Fa un parell de setmanes vam escoltar Fancy, la cançó que va compondre Poulenc amb aquest text (i va dedicar a Flora i Miles, els nens de l'òpera de Britten The Turn of the Screw), i va quedar pendent que us n'expliqués l'origen. Aquesta setmana, un cop tenim el context, escoltarem la versió de Britten, també per a veu i piano (uns anys després la va arranjar per a cor i piano), i la de Kodály, per a cor femení. Els intèrprets seran Nicky Spence i Malcolm Martineau i el Cor de noies de Györ.
Només un detall més, sobre la paraula fancy (o fancie, com s'escrivia a l'època de Shakespeare, la forma que fa servir Britten en el títol de la seva cançó), que té diversos significats; això fa que el text de la cançó sigui especialment ambigu: pot significar atracció, o desig; també pot fer referència a un objecte elegant o sofisticat; i també pot referir-se a la imaginació, la fantasia. Com veureu, a la traducció he triat aquesta última opció, fantasia.
Tell me where is Fancy bred,
Or in the heart, or in the head?
How begot, how nourished?
Reply, reply.
It is engender’d in the eyes,
With gazing fed; and Fancy dies
In the cradle where it lies.
Let us all ring Fancy’s knell:
I’ll begin it,—Ding, dong, bell.
Digues, on neix la fantasia?
És al cor, o és al cap?
Com s'engendra, com es nodreix?
Respon, respon.
S'engendra als ulls,
s'alimenta amb esguards; i la fantasia mor
en el bressol on jeu.
Toquem a mort per la fantasia:
començaré jo: ding, dong, ding.
Articles relacionats
No temis més la roentor del sol
Us agrada Shakespeare? A mi sí, molt. Vaig començar amb Hamlet fa una pila d'anys i fins avui. Reconec que més d'un cop faria una cleca a algun personatge, oblidant que ens separen quatre segles, però la seva manera de fer anar les paraules ho compensa tot. Shakespeare era principalment home de teatre així que és lògic que hagi triomfat a l'òpera; també és lògic que no el trobem tan sovint a la cançó i quan l'hi trobem és, sobretot, a cançons compostes a partir de les cançons incloses a les obres de teatre, com les del salze de Desdèmona a Otel·lo o les de Festa a Nit de Reis. Vam començar l'any precisament amb un dels poemes de Festa, avui escoltarem una altra cançó amb versos de Shakespeare i a la llibreta en tinc apuntada alguna més. Perquè som en ple Any Shakespeare; enguany es compleixen 400 anys de la seva mort i, tot i que penso que no cal [...]
L'altre Ständchen
Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.
Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien [...]
Cançó del cucut
“Evenings on the Roof” va ser un cicle de música de cambra que es va iniciar el 1939 a Los Ángeles. No exactament a la teulada sinó a les golfes de la casa de Peter Yates i Frances Mullen, entre d'altres coses crític musical i pianista respectivament Era una època que no era fàcil escoltar música contemporània als circuïts habituals i a la ciutat hi havia qui ho trobava a faltar, especialment els músics exiliats d'Alemanya que s'hi aplegaven. Els amfitrions oferien setmanalment a casa seva i per a un públic reduït (no sé si per les dimensions de l'estudi de les golfes o perquè no hi havia més demanda) una programació alternativa, que va començar [...]
Comments powered by CComment