Les obres amb cor i solistes sovintegen a les temporades simfòniques: simfonies com la Novena de Beethoven o bona part de les de Mahler, misses, oratoris... fins i tot òperes en versió de concert. Però, com sol passar, n'hi ha que es programen sovint i n'hi ha de molt llamineres que no es programen pràcticament mai. Entre aquestes darreres hi ha Rosamunde, D. 797, una obra de Franz Schubert que, si em permeteu la recomanació, hauríeu de còrrer a escoltar si no la coneixeu.

Horace Walpole va inaugurar el que de seguida (ja hi constava a la segona edició de la novel·la) es va conèixer com a novel·la gòtica el 1764, amb El castell d'Otranto. El Romanticisme s'hi va afegir amb entusiasme i les baldes de les biblioteques es van començar a omplir d'episodis sobrenaturals en general i de fantasmes en particular acabats de sortir de la impremta fins ben bé l'època victoriana (val a dir que la novel·la gòtica també és un gènere ben representat a les baldes de les meves prestatgeries).

Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.

Walt Whitman és un dels poetes fonamentals de la literatura americana. Aquest any es compleix el bicentenari del seu naixement i això ens dona una excusa per escoltar una tercera cançó amb un poema seu, després d'escoltar-ne O you whom I often and silently come, de Ned Rorem, i To what you said, de Leonard Bernstein.

Johannes Brahms era un apassionat de la cançó tradicional i va arranjar-ne un munt, tant per a cor (a cappella o amb piano) com per a veu i piano. Avui n'escoltarem una que existeix en tres versions: les dues primeres, compostes entorn 1864, són per a cor mixt i cor femení, en tots dos casos a cappella (catalogades com a WoO. 34/8 i WoO. 36/1 respectivament); la tercera és la que escoltarem avui, composta per a veu i piano a partir de les anteriors uns trenta anys després: In stiller Nacht, WoO. 33/42 [En la nit silenciosa]. És un dels Volkslieder més celebrats de Brahms; si no el coneixeu, quan l'escolteu entendreu per què; és una autèntica bellesa.