El lied s'estima els boscos, les prades, les muntanyes, els rierols, la nit, la lluna, els estels. El lied s'estima, gairebé per damunt de totes les coses, caminar. El lied s'estima tot això que ara ens sembla un luxe inabastable. Estem confinats i ho estem amb la nevera plena i tots els subministraments que funcionen, sobreinformant-nos compulsivament a través de les nostres pantalles. Fins i tot en els pitjors moments som gent privilegiada del primer món.

“El rei Baltasar féu un gran convit als seus mil magnats i begué vi davant de tots mil.” Així comença el capítol 5 del Llibre de Daniel de l'Antic Testament, amb una festassa. A més del rei, naturalment, beuen els mil magnats, les seves esposes i les seves concubines. I ja sabeu com van aquestes coses: el rei parla més del compte, els súbdits li riuen les gràcies, la cosa va a més, i Baltasar comet dos errors. El primer greu: fa portar, per beure-hi tots, els vasos sagrats d'or i argent que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem. El segon, molt greu: lloa “els déus d'or [...]

L'home (musical) de l'any és Ludwig van Beethoven, penso que hi ha pocs dubtes al respecte; allà on mirem, les programacions estan plenes d'obres seves. Sovint escoltades un munt de vegades, és cert, però no és menys cert que me n'estic atipant amb golafreria. Però, per estrany que sembli, encara hi ha parts de la seva obra que continuen sent poc conegudes. Els lieder, per exemple. En va escriure uns noranta, dels quals formen part del repertori el cicle An die ferne Geliebte i poca cosa més. Una part va quedar sense publicar en vida de Beethoven, segurament estaven compostos per a vetllades privades, i algun fins i tot va quedar inacabat, com el que escoltarem aquesta vegada.

En la mateixa llibreta en què vaig apuntar quan era adolescent el vers que tanca la Divina Comèdia, vaig anotar aquests altres dos versos; me'n vaig enamorar igualment. Suposo que devíem llegir-los a classe de literatura, però no recordo que en registrés el context, un poema dedicat a Palma i escrit a Barcelona el setembre de 1937. Sí que recordo com em va impressionar el destí del poeta; el vaig imaginar al sanatori, apagant-se per culpa d'una malaltia incurable que jo només coneixia a través d'alguna lectura. Sense saber-ne gaire més, el seu nom, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, se'm va quedar gravat i hi he anat parant atenció quan el trobava aquí i allà.

El nom de Josef von Spaun ha aparegut diverses vegades en aquest blog. Una, com a autor d'un únic poema musicat per Schubert, Der Jüngling und der Tod; totes com a amic del compositor. Com hem explicat algun cop, es van conèixer a escola, a l'Stadtkonvikt. En aquest internat preparatori per a la universitat estudiaven els fills de les famílies benestants i també, becats, els nens del cor imperial, fins i tot després que els canviés la veu si el seu rendiment acadèmic era bo. Així va ser com Franz Schubert va ingressar l'octubre de 1808 a una escola d'elit que quedava fora de l'abast [...]