Cançó de bressol

Mother and child (The Goodnight Hug) - Mary Cassatt

Mare i nen (El petó de bona nit) - M. Cassatt

Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts, com és el cas de Wiegenlied, D. 867 (En devia quedar satisfet, perquè un any després va fer una cosa similar amb Des Fischers Liebesglück, una joia que vam escoltar fa un temps).

He parlat d'estrofes de vuit versos perquè així és com es va publicar el poema de Johann Gabriel Seidl a la primera edició de Lieder der Nacht, el 1826; cada estrofa, a més, està partida en certa manera en dos, perquè els quatre últims estan sagnats respecte als quatre primers. Tot i que avui dia sol reproduir-se amb estrofes de quatre versos, m'he estimat més copiar-lo tal com el va llegir Schubert, perquè penso que la forma musical encaixa perfectament amb aquesta estructura.

L'estrofa musical de Schubert també té dues parts clarament diferenciades: a cada vers de la primera part li correspon un compàs i als de la segona, dos. Els primers quatre versos, tancats per un breu interludi, es repeteixen amb petites modificacions a la melodia, mentre que a la segona part només es repeteixen els dos últims, com una mena d'eco, i els segueix un interludi relativament llarg. Amb aquesta estructura tenim que cada estrofa musical es compon de tres miniestrofes relativament variades, amb una música tan atractiva que quan l'escoltem per primer cop estarem predisposats a repetir.

Però no acaba aquí la cosa: Wiegenlied no és una cançó estròfica pura. Gairebé ho és, però no del tot. A cada estrofa, aquí i allà, Schubert fa petites modificacions que potser només apreciarem una a una si hi estem molt atents, però que en conjunt ajuden a esborrar una hipotètica sensació de monotonia. És com si Schubert digués amb la seva partitura: “intèrprets, no direu que no he intentat facilitar-vos les coses. Ara és cosa vostra fer-la arribar al públic.”

El cert és que malgrat els seus esforços, aquesta cançó tan bonica és poc coneguda. N'hi ha pocs enregistraments (sovint escurçada a tres o quatre estrofes, seguint el “menys és més” habitual al lied estròfic) i només l'he escoltada una vegada en un recital. Va ser l'estiu passat a Vilabertran, amb Andrè Schuen i Daniel Heide, i em consta que alguns de vosaltres us en vau enamorar aquell dia (jo no ho vaig fer perquè ja venia enamorada de casa); va ser una interpretació preciosa de la cançó completa, amb les seves cinc estrofes, que va passar com un sospir. Schubert tenia raó, al lied no li sobra ni una nota.

No fa gaire que us parlava de les cançons que no cal que apunti a la llibreta, les meves favorites, perquè sé que abans o després en parlaré. Aquest Wiegenlied de Schubert n'és una, me'n vaig enamorar fa un temps amb l'enregistrament de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper que escoltarem avui (són només tres estrofes, les dues primeres i l'última). Aquestes cançons que no necessiten que les apunti acostumen a aparèixer per aquí en ocasions especials, i poques coses hi ha més especials que l'arribada d'una criatura al món. El Bruno va néixer dimecres passat, i aquesta cançó de bressol és per a ell. Benvingut, Bruno!

Wiegenlied, D. 867