La cançó de la papallona

Aquesta setmana commemorem de nou una data rodona, el 150è aniversari de la mort d'un compositor, després d'haver recordat la figura de Berlioz la setmana passada. Avui recordarem Carl Loewe, també conegut com “el rei de la balada”. Va ser un dels nostres primers compositors, el vam escoltar per primer cop l'agost del 2012. Llavors us vaig fer cinc cèntims del que havia estat la seva carrera; va nèixer a Löbejün, al nord d'Alemanya, unes setmanes abans que ho fes Schubert a Viena, tots dos en circumstàncies familiars similars. Tots dos van gaudir d'una excel·lent formació musical en ser becats pels seus mèrits com a nens cantaires i com a estudiants, però el paral·lelisme entre les seves vides acaba aquí.

Loewe va aconseguir amb 23 anys el lloc de feina fix que qualsevol jove compositor aspirava a guanyar (des de Schubert fins a Mahler, per esmentar-ne dos que no se'n van sortir) perquè li garantia que podria dedicar la major part del seu temps a compondre sense passar gaire gana. Loewe va aconseguir una plaça d'organista i director musical a Stettin (Prúsia) i la va conservar durant quaranta-sis anys, fins que es va retirar el 1866. Allà va dirigir l'estrena d'El somni d'una nit d'estiu, de Felix Mendelssohn (de l'obertura de concert; la música incidental va arribar setze anys després), i tots dos van col·laborar en altres ocasions posteriorment. Loewe va compondre una obra molt extensa, admirada per compositors com Richard Wagner i Hugo Wolf: òperes, oratoris, obres de cambra, simfòniques i, sobretot, lieder.

O, per ser precisos, balades, perquè es va especialitzar en narrar històries, sota la influència de compositors com ara Zumsteeg, Reichardt o Zelter. Va compondre centenars de balades amb molt d'èxit, basant-se en una fórmula aparentment senzilla: forma estròfica, línia vocal melòdica i un acompanyament tècnicament senzill però molt imaginatiu i amb molta grapa. Durant els anys 40 i 50 va fer un pas poc habitual, interpretant les seves cançons en concert. Ja era atípic en una època en què el lied era una qüestió purament domèstica, però encara ho era més perquè no es limitava a acompanyar des del piano, també cantava. Les seves gires el van portar fins a Anglaterra i, segons expliquen les cròniques, la reina Victòria es va convertir en una de les seves admiradores més entusiastes.

Desconec si Die Sylphide, composta el 1838, era entre les favorites de la reina (vés a saber si va arribar a escoltar-la mai). El poema és d'algú a qui hem esmentat alguna vegada, la darrera per Sant Jordi, però només un cop com a poeta (com a traductor, en aquell cas): Johann Gottfried Herder, una de les personalitats més importants de la cultura alemanya de la segona meitat del segle XVIII. A ell li devem, segurament, l'estret vincle que hi va haver en origen entre el lied i la poesia tradicional, va ser ell qui va defensar la necessitat de conservar aquest patrimoni cultural. Tinguem en compte, però, que el que ell entenia per volkslieder, literalment “cançons del poble”, no era ben bé el que entenem nosaltres avui per cançons tradicionals, és a dir, cançons l'origen de les quals no podem precisar i que s'han anat transmetent oralment de generació en generació. Era això i era molt més.

Per començar, aquí lieder no es refereix només a cançons, es refereix també a poesia (si no recordo malament, algun cop hem vist com Wilhelm Müller i Heinrich Heine es referien als seus poemes com a lieder). Herder no es refereix tampoc només a poemes antics, a poemes anònims o a poemes alemanys; en el seu recull Volkslieder, publicat el 1778, inclou fragments d'obres de Shakespeare i poemes escrits per ell o per contemporanis seus com Claudius i Goethe (per exemple, Heidenröslein, un bon exemple de poesia popular entesa a la manera de Herder) El que ell pretèn és, d'alguna manera, recollir l'ànima d'un poble en un sentit molt ampli. Segurament és més il·lustratiu el títol que els seus hereus van donar a l'edició pòstuma del seu recull: Stimmen der Völker in Lieder, és a dir, “Veus dels pobles en cançons”.

Die Sylphide, inclòs dins l'extens op. 9 (és el n. 2 del desè quadern) posa música al poema de Herder Das Lied vom Schmetterlinge (La cançó de la papallona), un cant a la primavera i a la vida que trobem al tercer llibre de la segona part de Volkslieder. Loewe li va canviar el títol per Die Sylphide, donant així protagonisme a aquest esperit de l'aire que hi apareix breument. És una cançó encantadora, una balada lleugera que recorda molt el vol de la papallona protagonista, i aquest és el gran mèrit de Loewe: la papallona apareix davant dels nostres ulls, voleteja, ens mostra la seva bellesa i marxa deixant-nos amb un somriure als llavis. Gaudim-la en la versió de Marlis Petersen i Camillor Radicke.