Ofèlia i Berlioz

Un dels aniversaris musicals rodons del 2019 és el 150è aniversari de la mort d'Hector Berlioz, que va ser el passat 8 de març. Les coses com són, les cançons no són el més conegut de l'obra de Berlioz; les més interpretades són les que formen el cicle Les nuits d'étè, que jo em pensava que aquest any es programarien sovint per celebrar el compositor, però de moment no és el cas. Es programin o no, però, a nosaltres ens interessen precisament les cançons de Berlioz i us volia presentar una de menys coneguda, preciosa, que ens dona l'oportunitat de retrobar-nos amb Ofèlia.

Berlioz va compondre La mort d'Ophélie el 1842, l'any següent de compondre Les nuits d'étè, en la versió per a veu i piano. Ens situem, doncs, en aquells anys en què el romance començava a viure una revifada com a reacció a la introducció del lied a París; Berlioz i d'altres compositors posaven el seu art i el seu prestigi al servei d'una forma musical que llanguia. Per a La mort d'Ophélie, que ell anomena balada, Berlioz trià un text del seu amic i mecenes Ernest Legouvé, que uns anys abans l'havia ajudat econòmicament per tal que pogués tirar endavant la seva òpera Benvenuto Cellini. Legouvé mig tradueix, mig adapta la descripció que fa Gertrudis de la mort d'Ofèlia al final de l'acte IV de Hamlet; per tant, aquest cop no sentirem la veu d'Ofèlia, com la sentíem a les cançons de Brahms, Strauss o Moniuszko. O potser sí que la sentirem...

Lamenta sincerament la reina la sort dissortada d'Ofèlia? La melancòlica cançó de Berlioz ens diu que sí. Amb les quatre estrofes del poema de Legouvé, el compositor fa una cançó estròfica variada. Manté la línia vocal bastant similar en totes les estrofes, mentre que varia l'acompanyament, en funció del que ens explica Gertrudis. Així, a la primera estrofa sentim el que podria ser l'alegre curs del torrent, i a la segona el que comença amb uns melancòlics tresets es torna inquietud quan la reina explica com va ser que Ofèlia caigués a l'aigua. Entre la primera i la segona estrofa sentim un interludi, una vocalise sobre la interjecció “Ah!”; després de la tercera i la quarta tornarem a sentir-lo, més breu i només amb el piano, i la cançó acaba amb aquesta mateixa vocalise. A la tercera estrofa, Gertrudis ens diu que Ofèlia cantava mentre l'aigua se l'enduia, així que ens podem imaginar que aquest interludi és la cançó que canta la noia; d'alguna manera, en aquesta cançó sentim també la seva veu.

Berlioz va compondre La mort d'Ophélie per a veu i piano; sis anys després va fer-ne una versió per a cor femení i orquestra; no és estrany que recuperés aquesta commovedora i bellíssima cançó! Aquestes dues versions figuren al seu catàleg com a H. 92A i H. 92B, respectivament. Poc després va reunir una versió per a cor i piano amb una altra peça anterior, Méditation religieuse, en una obra anomenada Tristia, H. 119A; aquestes dues obres, però en la versió per a cor i orquestra, juntament amb una tercera peça, Marche funèbre pour la dernière scène d’Hamlet, componen la segona versió de Tristia, H. 119B, publicada el 1851. El 1863, Berlioz encara va tornar a publicar La mort d'Ophélie dins de la Collection de 32 mélodies, H. 139; tingueu en compte aquest ball de números de catàleg si en busqueu la referència.

Si, simplement, voleu escoltar la balada, poseu-vos còmodes i disposeu-vos a gaudir de vuit o nou minuts fantàstics. La mort d'Ophélie té uns quants enregistraments que valen molt la pena; Berlioz va especificar a la partitura que la cançó era per a soprano o tenor, però curiosament, d'enregistraments masculins no en tenim i els enregistraments més ben considerats són de mezzosopranos. Us convido a escoltar el de Susan Graham i Malcolm Martineau, que espero que us agradi i commogui tant com a mi.