Temps de roses

Avui és Sant Jordi! I dimarts; he avançat un dia la publicació de l'entrada setmanal per no fer tard amb la rosa musical. De moment, cada any ens la porta un compositor diferent i enguany continuem amb els compositors nòrdics, després de Sibelius i el preciós Svarta Rosor de l'any passat. Hem convidat Edvard Grieg, que ens visita amb una de les seves cançons més conegudes, Zur Rosenzeit, amb poema de Johann Wolfgang von Goethe.

Els poemes de Goethe que trobem convertits en lieder sovint estan extrets d'obres de teatre, com Gretchen am Spinnrade (un fragment de Faust) o de novel·les, com les cançons de Mignon o l'arpista (extretes d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister). El poema que es va convertir en Zur Rosenzeit (En temps de roses) l'he trobat en col·leccions de poemes de Goethe amb dos títols diferents, Wehmut (Nostàlgia) i Verwaiste Liebe (Amor orfe), però en origen és un fragment del primer llibret que va escriure, i fins arribar-hi cal anar avançant com qui obre nines russes.

Tot va començar el 1766, quan l'escriptor irlandès Oliver Goldsmith va publicar la novel·la El vicari de Wakefield. L'obra va tenir molt d'èxit i es va convertir en un clàssic que trobem citat a moltes novel·les posteriors. Sense haver-la llegit, em passa com amb Els papers pòstums del Club Pickwick: són dos títols que se'm van quedar gravats quan llegia Donetes de petita (encara conservo l'exemplar que em va regalar el meu avi) i m'hi he anat trobant amb els anys a d'altres lectures. Moltes obres que la mencionen són del segle XIX, però també n'hi ha del XVIII; em sorprèn com de ràpid es difonien les obres literàries per Europa. Goethe va conèixer la novel·la de Goldsmith a través de Herder, que disposava d'una traducció a l'alemany del 1767, i va ser dels primers autors a mencionar-la en una obra seva; ho va fer a Les desventures del jove Werther, publicada el 1774.

Uns anys abans de publicar El vicari de Wakefield, Goldsmith va escriure una balada titulada The Hermit (L'ermità), que narrava els amors i desamors d'Erwin i Angelina, una història amb final feliç que va incloure a la novel·la, cantada per un dels personatges. Aquesta és la part que Goethe va adaptar el 1773 per convertir-lo en el llibret d'un singspiel, Erwin und Elmire (la noia va patir un canvi de nom en el seu recorregut per Alemanya); d'aquest llibret se'n van fer diverses òperes entre 1775 i 1915. La primera, de Johann André; la darrera, d'Otmar Schoeck, i entremig cal destacar-ne una de composta per una dona, la duquesa Anna Amàlia de Saxònia, que es va interessar per l'obra de Goethe així que aquest va arribar a Weimar el 1775. L'adaptació de Goethe de The Hermit o, millor dit, de la traducció alemanya de Johann Gottfried Gellius, no és l'única que se'n va fer a l'època i ell mateix  la qual cosa ens dona una idea de l'acceptació que va tenir la novel·la de Goldsmith. Que avui aquestes òperes siguin en el millor dels casos una raresa ens recorda també que abans, com ara, la majoria de les òperes que s'estrenaven tenien un recorregut molt curt.

Tornem al llibret de Goethe. Al començament del segon acte trobem Erwin treballant a un petit jardí. Està enamorat d'Elmire i ella li correspon, però s'hi va comportar d'una manera tan freda que el jove ho va interpretar com un rebuig i es va retirar del món per a viure com un ermità (d'aquí el títol de la balada). Així que Erwin contempla les roses, que comencen a marcir-se i desfullar-se i li recorden l'amor que ha perdut; aquests són els versos que sentirem avui. Després es lamenta de la trista vida que li espera allunyat d'Elmire (en aquell punt, els lectors ja sabem que aviat es retrobarà amb l'estimada).

Edvard Grieg va escriure el 1888 un lied inspiradíssim amb aquests versos, que es va publicar com a op. 48/5; l'últim lied del recull és Ein Traum, que vam escoltar fa uns mesos, i el segon és Dereinst, Gedanke mein, una altra cançó preciosa que escoltarem algun dia; no és estrany que aquesta col·lecció sigui la més coneguda de Grieg, més enllà de la facilitat que representa per als cantants que sigui en alemany. Durant els darrers dies he escoltat un munt de versions de Zur Rosenzeit, i he anat canviant de versió triada per compartir. Al final, tot i la qualitat millorable del so (l'enregistrament és de 1946) m'he decidit per l'apassionada i preciosa del baríton Willi Domgraf-Fassbaender (pare de Brigitte Fassbaender). El pianista és un dels grans noms de l'època, Michael Raucheisen, però, com sol passar amb aquests enregistraments antics, l'acompanyament queda prou desdibuixat. Tot i així, ja m'agrada que de tant en tant escoltem alguna antigalla preciosa com aquesta; espero que us agradi tant com a mi.

Abans d'escoltar-la, un detall més: Mozart només va escriure un lied amb poema de Goethe, Das Veilchen. No diríeu mai en quina obra es troben en origen aquests versos. Efectivament, són part d'Erwin und Elmire. En aquest cas, a l'òpera els sentim cantats per Elmire.

Després d'escoltar Zur Rosenzeit, una última cosa. Fa uns mesos, a l'article X de xarxes socials us deia que Instagram no feia per a mi. Si us haig de ser sincera, continuo sense veure-m'hi, però m'han recomanat molt i molt que hi sigui. Així que fa uns dies hi vaig obrir un compte, @liederabend.cat (sí, un altre cop em vaig trobar el compte @liederabend ocupat per algú que no el fa servir). No sé quant de temps durarà ni per on anirà, però si us ve de gust, ens trobarem a Instagram.

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!