Poema de l'ànima n. 16: El vol de l'ànima - L. Janmot
Una de les persones més esmentades a Liederabend no és ni un compositor, ni un poeta, ni un cantant, ni un pianista. No l'esmentem, però, fent servir el seu nom sinó la inicial del seu cognom, D, seguida d'unes xifres. Avui és el primer cop que esmento el seu nom complet, Otto Erich Deutsch. A Deutsch li devem la primera compilació exhaustiva de les obres de Franz Schubert, un catàleg que s'ha adoptat com a referència. Com tota la gent que es dedicava a sistematitzar informació en aquella època no tan llunyana en què es treballava sense ordinadors, Otto Deutsch em mereix molta admiració i molt de respecte. Fins i tot em fa una miqueta d'enveja, m'encantaria conèixer el seu mètode de treball i veure el seu sistema de classificació, que suposo que era a base de fitxes. Ordre i bellesa, recordeu? Otto Deutsch i els seus col·legues es dedicaven a posar ordre en la bellesa.
Abans del catàleg de Deutsch, només s'havien publicat dos catàlegs de les obres de Schubert; el primer el va publicar Anton Diabelli (el primer editor del compositor) el 1852; el segon, Gustav Nottebohm, el 1874. Tots dos inclouen només les obres publicades i són, per tant, incomplets; les obres hi estan identificades pel seu número d'opus (l'últim és l'op. 167, publicat el 1867). L'ordre, de la numeració, en principi, respon a la data de publicació, però no és gaire rigurós. Per exemple, l'op. 1 és Erlkönig, publicat el 1821; a partir d'aquí les dates de publicació mantenen la coherència cronològica fins que arribem a l'op. 32, Die Forelle, publicat el 1820.
Otto Deutsch va classificar totes les obres de Schubert i les va ordenar per ordre cronològic de composició, des del D. 1, la Fantasia en sol major, una peça per a piano a quatre mans composta el 1810, fins al D. 965, el lied (o ària de concert) Der Hirt auf dem Felsen, compost el 1828. Entre els D. 966 i D. 992 va incloure les obres que no havia pogut datar i entre el D. 993 i D. 998 els manuscrits que havia trobat a última hora, tot just abans de tancar l'edició, i no havia pogut estudiar. Deutsch va publicar el seu catàleg en anglès, el 1951, ja que després de l'annexió d'Àustria al Tercer Reich s'havia exiliat i vivia a Cambridge; aquell mateix any 1951 va tornar a Viena.
El catàleg d'un compositor no es pot donar per acabat mentre els musicòlegs continuïn trobant-ne noves dades, i la Neue Schubert-Ausgabe (que des de 1965 està publicant una edició crítica de l'obra completa del compositor que està previst que es completi enguany), va publicar el 1978 una revisió del catàleg. La revisió respectava la numeració global de Deutsch, no hi afegia nous números; les obres que ja es podien datar o que s'havia comprovat que estaven datades incorrectament s'incorporaven al seu nou lloc afegint una lletra al número darrera del qual havien d'anar. Així, Die Taubenpost, que el 1951 estava inclòs dins de l'Schwanengesang, D. 957, el 1978 va passar a ser el D. 965a. També s'hi van afegir diversos annexes (Anhänge), que recullen partitures d'autoria dubtosa, arranjaments o còpies. No és que Schubert volgués fer passar per seves les obres d'altri, copiava o arranjava com a part dels seus estudis; hem de tenir en compte que el catàleg abasta qualsevol partitura sorgida de la mà de Schubert, per mínim que sigui el fragment.
Què ens aporta als aficionats el catàleg? Primer de tot, precisió. Com us deia fa unes setmanes, quan ens hem de referir a un lied que té el mateix títol i poema que un altre, només el podem identificar clarament amb el número de catàleg. També ens permet tenir una idea aproximada de quan va compondre Schubert una obra, només que tinguem com a punts de referència un parell de números i dates (i, abans o després, les dades més repetides es fixen a la memòria). Si sabem, per exemple, que Gretchen am Spinnrade, D. 118, està escrita el 1814, Die schöne Müllerin, D. 795, el 1823 i Winterreise, D. 911, el 1827, podem situar el D. 59 com una obra primerenca, el D. 678 com una obra d'entorn el 1820 i el D. 960 com una de les darreres obres.
A banda d'Otto Deutsch hi ha, és clar, altres noms que relacionem ràpidament amb un compositor. El senyor Ludwig von Köchel, que el 1862 va publicar el catàleg cronològic de Mozart, o el senyor Anthony von Hoboken, l'heroi que va publicar entre 1957 i 1978 l'obra de Haydn, estructurant-la per categories (si busqueu els lieder heu de remenar al Hob. XXVIa). Altres musicòlegs no van tenir tanta sort i el seu nom no sona tant; els que es van dedicar a Richard Strauss, per exemple. El seu primer catàleg és el d'obres publicades, que només inclou vuitanta-vuit opus; el 1959, només deu anys després de la mort del compositor, Eric von Asow va publicar dos volums d'un catàleg que incloïa les obres sense opus; Franz Trenner i Alfons Ott van completar la seva obra quan Asow va morir i van publicar-ne el tercer volum; les obres incloses en aquest segon catàleg s'identifiquen amb les lletres AV abans del número. Però Trenner va fer un tercer catàleg, aquest cronològic, que incloïa totes les obres, i va ser publicat pel seu fill Florian el 1985; en aquest cas, davant les xifres hi ha les lletres TrV. El problema pels aficionats és que el catàleg de Trenner no s'ha imposat i es continuen fent servir tots tres; és un embolic, i de fixar algunes referències ja ni en parlem.
El cas contrari seria el de Robert Schumann, les obres del qual continuen identificant-se pel número d'opus, perquè la majoria les van publicar ell mateix, o Clara i Brahms després de la seva mort, i l'arxiu es va conservar curosament; només trobem unes poques obres que estan classificades com a WoO (Werke ohne Opus, obra sense opus). El catàleg de Schumann segueix, per tant, l'ordre de publicació, que no necessàriament coincideix amb el de composició però, en línies generals, ens permet fer una estimació de l'època de composició a partir del número d'opus.
Després d'aquesta sopa de lletres, ha arribat el moment d'escoltar una cançó que serà, és clar, de Schubert. El D. 59 que esmentava abans és (quina casualitat!) un lied: Verklärung (Transfiguració), compost el 4 de maig de 1813. El poema és de Johann Gottfried von Herder, una traducció de The Dying Christian to His Soul d'Alexander Pope; Schubert tenia només setze anys i ja feia una de les primeres aproximacions al Todessehnsucht; com sabem, vindrien moltes més al llarg de la seva vida. Sentirem Verklärung en la interpretació de Brigitte Fassbaender i Graham Johnson.
Abans del catàleg de Deutsch, només s'havien publicat dos catàlegs de les obres de Schubert; el primer el va publicar Anton Diabelli (el primer editor del compositor) el 1852; el segon, Gustav Nottebohm, el 1874. Tots dos inclouen només les obres publicades i són, per tant, incomplets; les obres hi estan identificades pel seu número d'opus (l'últim és l'op. 167, publicat el 1867). L'ordre, de la numeració, en principi, respon a la data de publicació, però no és gaire rigurós. Per exemple, l'op. 1 és Erlkönig, publicat el 1821; a partir d'aquí les dates de publicació mantenen la coherència cronològica fins que arribem a l'op. 32, Die Forelle, publicat el 1820.
Otto Deutsch va classificar totes les obres de Schubert i les va ordenar per ordre cronològic de composició, des del D. 1, la Fantasia en sol major, una peça per a piano a quatre mans composta el 1810, fins al D. 965, el lied (o ària de concert) Der Hirt auf dem Felsen, compost el 1828. Entre els D. 966 i D. 992 va incloure les obres que no havia pogut datar i entre el D. 993 i D. 998 els manuscrits que havia trobat a última hora, tot just abans de tancar l'edició, i no havia pogut estudiar. Deutsch va publicar el seu catàleg en anglès, el 1951, ja que després de l'annexió d'Àustria al Tercer Reich s'havia exiliat i vivia a Cambridge; aquell mateix any 1951 va tornar a Viena.
El catàleg d'un compositor no es pot donar per acabat mentre els musicòlegs continuïn trobant-ne noves dades, i la Neue Schubert-Ausgabe (que des de 1965 està publicant una edició crítica de l'obra completa del compositor que està previst que es completi enguany), va publicar el 1978 una revisió del catàleg. La revisió respectava la numeració global de Deutsch, no hi afegia nous números; les obres que ja es podien datar o que s'havia comprovat que estaven datades incorrectament s'incorporaven al seu nou lloc afegint una lletra al número darrera del qual havien d'anar. Així, Die Taubenpost, que el 1951 estava inclòs dins de l'Schwanengesang, D. 957, el 1978 va passar a ser el D. 965a. També s'hi van afegir diversos annexes (Anhänge), que recullen partitures d'autoria dubtosa, arranjaments o còpies. No és que Schubert volgués fer passar per seves les obres d'altri, copiava o arranjava com a part dels seus estudis; hem de tenir en compte que el catàleg abasta qualsevol partitura sorgida de la mà de Schubert, per mínim que sigui el fragment.
Què ens aporta als aficionats el catàleg? Primer de tot, precisió. Com us deia fa unes setmanes, quan ens hem de referir a un lied que té el mateix títol i poema que un altre, només el podem identificar clarament amb el número de catàleg. També ens permet tenir una idea aproximada de quan va compondre Schubert una obra, només que tinguem com a punts de referència un parell de números i dates (i, abans o després, les dades més repetides es fixen a la memòria). Si sabem, per exemple, que Gretchen am Spinnrade, D. 118, està escrita el 1814, Die schöne Müllerin, D. 795, el 1823 i Winterreise, D. 911, el 1827, podem situar el D. 59 com una obra primerenca, el D. 678 com una obra d'entorn el 1820 i el D. 960 com una de les darreres obres.
A banda d'Otto Deutsch hi ha, és clar, altres noms que relacionem ràpidament amb un compositor. El senyor Ludwig von Köchel, que el 1862 va publicar el catàleg cronològic de Mozart, o el senyor Anthony von Hoboken, l'heroi que va publicar entre 1957 i 1978 l'obra de Haydn, estructurant-la per categories (si busqueu els lieder heu de remenar al Hob. XXVIa). Altres musicòlegs no van tenir tanta sort i el seu nom no sona tant; els que es van dedicar a Richard Strauss, per exemple. El seu primer catàleg és el d'obres publicades, que només inclou vuitanta-vuit opus; el 1959, només deu anys després de la mort del compositor, Eric von Asow va publicar dos volums d'un catàleg que incloïa les obres sense opus; Franz Trenner i Alfons Ott van completar la seva obra quan Asow va morir i van publicar-ne el tercer volum; les obres incloses en aquest segon catàleg s'identifiquen amb les lletres AV abans del número. Però Trenner va fer un tercer catàleg, aquest cronològic, que incloïa totes les obres, i va ser publicat pel seu fill Florian el 1985; en aquest cas, davant les xifres hi ha les lletres TrV. El problema pels aficionats és que el catàleg de Trenner no s'ha imposat i es continuen fent servir tots tres; és un embolic, i de fixar algunes referències ja ni en parlem.
El cas contrari seria el de Robert Schumann, les obres del qual continuen identificant-se pel número d'opus, perquè la majoria les van publicar ell mateix, o Clara i Brahms després de la seva mort, i l'arxiu es va conservar curosament; només trobem unes poques obres que estan classificades com a WoO (Werke ohne Opus, obra sense opus). El catàleg de Schumann segueix, per tant, l'ordre de publicació, que no necessàriament coincideix amb el de composició però, en línies generals, ens permet fer una estimació de l'època de composició a partir del número d'opus.
Després d'aquesta sopa de lletres, ha arribat el moment d'escoltar una cançó que serà, és clar, de Schubert. El D. 59 que esmentava abans és (quina casualitat!) un lied: Verklärung (Transfiguració), compost el 4 de maig de 1813. El poema és de Johann Gottfried von Herder, una traducció de The Dying Christian to His Soul d'Alexander Pope; Schubert tenia només setze anys i ja feia una de les primeres aproximacions al Todessehnsucht; com sabem, vindrien moltes més al llarg de la seva vida. Sentirem Verklärung en la interpretació de Brigitte Fassbaender i Graham Johnson.
Verklärung
Lebensfunke, vom Himmel entglüht,
Der sich loszuwinden müht!
Zitternd-kühn, vor Sehnen leidend,
Gern und doch mit Schmerzen scheidend –
End’, o end’ den Kampf, Natur!
Sanft ins Leben
Aufwärts schweben
Sanft hinschwinden lass mich nur.
Horch! mir lispeln Geister zu:
„Schwester-Seele, komm zur Ruh!“
Ziehet was mich sanft von innen?
Was ist’s, was mir meine Sinnen
Mir den Hauch zu rauben droht?
Seele, sprich, ist das der Tod?
Die Welt entweicht! sie ist nicht mehr!
Engel-Einklang um mich her!
Ich schweb’ im Morgenrot! –
Leiht, o leiht mir eure Schwingen:
Ihr Bruder-Geister, helft mir singen:
„O Grab, wo ist dein Sieg?
Wo ist dein Pfeil, o Tod?
Espurna de vida, del cel encesa,
que malda per alliberar-se!
Tremolant, audaç, sofrent d’anhel,
s’acomiada de grat i tanmateix amb dolor!
Posa fi, oh posa fi al combat, Natura!
Suaument de la vida,
surant cap amunt,
deixa’m tan sols esvanir-me dolçament.
Escolta! Els esperits em xiuxiuegen:
“Ànima germana, vine a reposar!”
Què se m’emporta suaument lluny d’aquí?
Què és el que amenaça de llevar-me
els meus sentits i el meu alè?
Digues-me, ànima, és això la mort?
El món s’esvaneix! Ha deixat d’existir!
Harmonia d’àngels al meu entorn!
Vaig surant per l’aurora!
Presteu, oh presteu-me les vostres ales,
vosaltres esperits fraterns, ajudeu-me a cantar:
“Oh sepulcre, on és el teu triomf?
On és el teu fibló, oh mort?”
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment