L'altre Ständchen

Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.

Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien descobert; recordem, per exemple, com Wilhem Meister dedica molt de temps i moltes energies a Hamlet. Schubert també va mostrar interès per l'escriptor anglès i va compondre tres lieder amb textos seus, tots tres el juliol de 1826, mentre passava l'estiu a la casa que els Schober tenien a Währing. De ben segur que a can Schober tenien una bona biblioteca, però també podria ser que, com en d'altres ocasions, Schubert hagués tingut accés a les traduccions per una via més directa: Ferdinand Mayerhofer i Eduard Bauernfeld, traductors de Trinklied, D. 888 (parlant de molts lieder amb el mateix títol) i An Silvia respectivament, eren amics seus, i la traducció de Ständchen, D. 889, d'August von Schlegel, li podria haver arribat també de la mà de Bauernfeld. En qualsevol cas, Els dos gentilhomes de Verona (que inclou el text d'An Silvia) i Cimbelí (que inclou el de Ständchen) es van publicar a una de les edicions de l'època, William Shakespeares sämtliche dramatische Werke, übersetzt im Metrum des Originals [Obres dramàtiques completes de William Shakespeare, traduïdes seguint la mètrica de l'original], entre 1825 i 1827.

Ja havíem parlat abans de Cimbelí en relació a una altra de les seves cançons, Fear no more the heat o' the sun, de Gerald Finzi. En aquella ocasió vam parlar d'Imògena, que havia hagut de fugir de casa per salvar la vida; avui la trobem encara vivint al palau del seu pare, el rei Cimbelí; Cloten, fill de la segona dona del rei, li fa la cort. Cloten acut amb un grup de músics a la porta de la cambra d'Imògena, quan tot just s'ha fet de dia, per despertar-la. Fixeu-vos aquest Ständchen no és una serenata, sinó una albada; el terme alemany ständchen fa referència al lloc on es canta (la casa de l'estimada) però no diferencia l'hora, com si es fa en català.

Tornant a Cimbelí, Cloten diu això als seus músics (faig servir, aquí i per al poema, la traducció de Josep Maria de Sagarra):

Llavors els músics canten la cançó que Schubert va musicar dos-cents anys després que Shakespeare l'escrivís; l'alosa canta quan clareja el dia i el piano es converteix en alosa per acompanyar una melodia lleugera i deliciosa, irresistible fins i tot si et desperta de matinada. Bé, irresistible en funció del cantant, tot sigui dit. Sembla que Imògena és de poc dormir; quan dóna la bona nit a la seva donzella li pregunta l'hora, són les dotze. Llavors li demana que la desperti a les quatre. Probablement ja s'hagi llevat quan arriba Cloten, però això ell no ho sap, i a ningú no li agrada que li despertin amb un forte. Senyors cantants: el "Horch, horch!" [Escolteu, escolteu!] inicial ha de sonar dolç, més aviat piano, i el mateix passa amb aquest "steh auf" [desperta't] final que es repeteix unes quantes vegades; hauria de ser un suggeriment interessant, no provocar que Imògena llenci la reial plantofa contra la porta.

Total, que dels enregistraments que he escoltat per triar el que compartiria, uns quants queden desqualificats per haver esmorzat massa el cantant. El motiu que ha desqualificat més enregistraments, però, ha estat l'edició de la partitura triada. Schubert va escriure un lied molt breu, de tan sols una estrofa, més que res perquè així és el text de Shakespeare. Però l'editorial Diabelli va encarregar el 1835 el text de dues estrofes més a Friedrich Reil, actor i escriptor, per a la segona edició de la partitura i aquesta és la versió que més se sent. A mi m'agrada més la versió original, que passa com un sospir i et deixa amb ganes de més, que no pas la insistència de les tres estrofes.

Entre les versions curtes que desperten amb delicadesa he triat la del tenor Robin Tritschler, em venia de gust presentar-vos un cantant nou a Liederabend; l'acompanya Iain Burnside. Què us sembla, ens posem aquesta albada com a sintonia del despertador, o acabaríem odiant-la?