R de Romanticisme

Dedicar la lletra R de l'abecedari de Liederabend al Romanticisme semblava l'elecció més lògica, no debades el lied és probablement EL gènere romàntic; no se m'acut cap altra forma musical tan pròpia d'aquest període, com no siguin els impromptus, moments i altres peces breus per a piano. Així que vaig anotar a la llibreta "R de Romanticisme" sense dubtar-ho i sense dedicar un minut a pensar de què parlaria. I això que dos anys després, quan s'acosta la data d'aquesta entrada i mires d'ordenar-la al teu cap (un exercici gairebé tan tranquil·litzador com tenir-la escrita) t'adones que pots explicar tantes coses que et veus completament desbordada. Fins que se t'encén una llumeta: i si...? A l'escriptori de l'ordinador (tasques pendents) hi ha des de l'octubre una carpeta amb les fotografies de les vacances esperant tanda; Les vacances van ser una immersió en el Romanticisme així que... sí, potser sí que aquest cop podria fer una entrada diferent.

Tot va començar el maig de l'any passat, quan vaig fer un article sobre el Rheinromantik, el tram del Rin que es va convertir en un personatge i un símbol del Romanticisme, i em vaig adonar que era una ruta perfecta per fer-la en vacances. Us haig de dir que a casa no tots som de lied, però qui no és de lied és de castells; de fet, la gent hi va a veure castells, no a perseguir poetes i compositors. Així que tots contents; quan el 20 de setembre us enviava una postal musical "des d'un lloc inspirador de lieder com n'hi ha pocs", aquest lloc era el Rin.

El Museum am Strom de Bingen té una secció dedicada al Romanticisme que ajuda a entendre el que va significar aquell recorregut a partir dels primers anys del segle XIX; poetes i no poetes se'n van enamorar. Els quadres de la petita col·lecció, sovint aquarel·les de petit format, ens mostren que no canviem tant; així com ara fotografiem un cop i un altre la Mäuseturm i el castell Ehrenfels, llavors el pintaven un cop i un altre; jo em vaig quedar també palplantada davant la vitrina de souvenirs de l'època: ai, aquella llibreta de pell amb il·lustracions, pensada perquè qualsevol cavaller la pogués dur a l'infern de la jaqueta... Per què ja no se'n fan, de souvenirs així? La decadència de la ruta turística va arribar amb la modernitat, amb la construcció a la dècada de 1840 del ferrocarril que voreja totes dues ribes del riu. En aquell museu, per cert, vam trobar una de les referències musicals romàntiques del viatge, Felix Mendelssohn, que hi va fer estada en un parell d'ocasions; una altra va ser Johannes Brahms, que va passar alguna temporada a Rüdesheim.

Al començament no va ser fàcil esborrar els dos-cents anys que ens separaven del Romanticisme. Per exemple, em va costar imaginar-me la cara més perillosa del riu, se'l veia molt plàcid i navegable (i, és clar, fa dos-cents anys no estava abalisat) i el cingle de la Lorelei només em va semblar amenaçador des de dalt, perquè tinc vertigen. Però va haver dues coses que m'hi van ajudar: un dia, a mig matí, la boira encara era molt espessa i l'aigua fumejava; poc que s'hi devia veure, des del riu! L'altra, aquesta fotografia amb el riu glaçat; no us fa pensar en El mar de gel, el quadre d'un altre protagonista del Romanticisme, Caspar David Friedrich?

Va haver moments que em vaig sentir part del Romanticisme (sona carrincló, però és així); la pujada del cingle travessant el bosc, dens i costerut, sense trobar-hi ningú (avantatges de viatjar al final de la temporada) feia fàcil imaginar que en qualsevol moment podia aparèixer una figura misteriosa i amenaçadora. O una passejada al capvespre per un paratge solitari a Bacharach quan, abans que s'encengui l'enllumenat elèctric, entre dos llums, veus les ruïnes de la capella de Werner (feliçment, sense reconstruir).

A Bacharach reivindiquen les figures de Victor Hugo, Clemens Brentano i Heinrich Heine, tots tres per obres escrites allà o amb el poble com a escenari; malgrat que trobem compositors aquí i allà, el Rheinromantik, és cosa de poetes.

Al castell de Rheinfels, a Sankt Goar (on vaig fotografiar la fotografia del riu glaçat), em vaig trobar, inesperadament, amb un munt de poetes coneguts. Sembla ser que els estius de 1842 i 1843 s'hi van aplegar entorn de Ferdinand Freiligrath, que vivia llavors allà. Veieu les dues fotografies d'aquí abaix? Ara imagineu-me plantada al davant de la paret, llegint en veu alta els noms dels "meus" poetes: Freiligrath, Kinkel, Simrock, Andersen, Geibel, Fallersleben, Kerner, Stieglitz. Imagineu també les cares del parell de visitants alemanys que hi havia per allà.

Quan em passen aquestes coses sempre penso que no és tan greu, que com a veïna de Barcelona hauré vist els comportaments més estranys entre turistes. Per sort, ningú no em va veure quan vaig descobrir que el carrer pel qual anava era el de Heinrich Schlusnus, ni quan vaig travessar per fer una foto de la placa. Doncs sí, sembla que el gran baríton era fill de Braubach.

Abans d'acabar el viatge, de camí a Colònia, vam voler fer una escapada wagneriana a Königsberg i sí, vam homenatjar Wagner, Sigfrid i el drac, però ens vam trobar també amb aquests vitralls amb poetes i els seus poemes: Heine, Uhland i Schiller. Abaix a l'esquerra s'hi poden llegir dos poemes de Heine (i dos lieder de Schumann): Im wunderschönen Monat Mai i Du bist wie eine Blume.

Tots els viatges tenen una petita decepció, i en aquest cas va ser Colònia, per diversos motius que no venen al cas. Com que qui no es consola és perquè no vol, aquesta petita decepció ens va portar cap a Düsseldorf, una aturada no prevista, i allà sí que m'hi hagués quedat molt de temps. Un dia hi tornaré i li dedicaré més temps a l'estimat i omnipresent en tota la ruta Heine. I a Goethe, si no recordo malament, era el nostre primer encontre, i a Schumann i a Mendelssohn.

Visitar la catedral de Colònia (per cert, segur que hi havia un molt bon motiu que se m'escapa per construir-hi l'estació de tren a poques passes) va ser una petita odissea i de paratge solitari, res de res. Però per a alguna cosa tenim la imaginació, no? Per veure Heine sol, aturat davant d'un quadre comparant la seva estimada amb la Mare de Déu. Seria aquest? Semblava pintat en pell, no podia comprovar-lo sense guanyar-me una esbroncada merescuda; daurat sí que ho era, i entorn de la Verge hi suraven angelets (però no flors). Fos o no aquest el quadre, al meu cap vaig sentir el lied de Schumann, tan imponent com la mateixa catedral: Im Rhein, im heiligen Strome...