Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobaràs al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.
Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?
El 1888 va ser un any clau per a Hugo Wolf. Els aficionats el coneixem com l'any en què el compositor va trobar la veta d'inspiració més llarga i més productiva de la seva carrera, ben bé dos anys durant els quals va escriure més de cent seixanta lieder. Però també va ser l'any en què (per fi!) va veure les seves primeres obres publicades.
Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.
Darrerament estic parlant de lied amb dos amics que tot just comencen a interessar-se pel tema. Hem anat junts a algun recital, són curiosos de mena i fan moltes preguntes. Una de les coses bones que tenen aquestes converses és que plantegen amb tota la naturalitat del món qüestions que els aficionats donem per descomptades. Un dia li explicava al meu amic que sovint hi ha diverses cançons amb la mateixa lletra i va quedar ben parat...
M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]
Justinus Kerner (1776-1862) era metge a més de poeta, o poeta a més de metge; va ser el primer en descriure el botulisme i les aplicacions terapèutiques de la toxina botulínica. A més defensava l'acció de la Natura per alleujar les malalties del cos i sobretot les de l'ànima, era un estudiós del sonambulisme i estava molt interessat en l'espiritisme i l'ocultisme. Tot plegat, un senyor ben interessant la poesia del qual no ha inspirat gaire els compositors de lieder; a excepció de Schumann, que va posar música a una vintena dels seus poemes, cap altre dels grans compositors n'ha fet servir més d'un parell o tres.