Kerner, Justinus

 

El 1888 va ser un any clau per a Hugo Wolf. Els aficionats el coneixem com l'any en què el compositor va trobar la veta d'inspiració més llarga i més productiva de la seva carrera, ben bé dos anys durant els quals va escriure més de cent seixanta lieder. Però també va ser l'any en què (per fi!) va veure les seves primeres obres publicades.

Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.

 

Darrerament estic parlant de lied amb dos amics que tot just comencen a interessar-se pel tema. Hem anat junts a algun recital, són curiosos de mena i fan moltes preguntes. Una de les coses bones que tenen aquestes converses és que plantegen amb tota la naturalitat del món qüestions que els aficionats donem per descomptades. Un dia li explicava al meu amic que sovint hi ha diverses cançons amb la mateixa lletra i va quedar ben parat...

 

El primer que faig quan comença la temporada al setembre i estreno la llibreta del blog és fer-me un calendari i marcar les entrades que ja tinc pensades: Nadal, Sant Jordi, Pasqua, etc. Aquest any, a més, com que estava tan contenta per la temporada de lied prevista a Barcelona, vaig anotar algunes entrades "entorn el recital de XX". Per a la setmana vinent tenia apuntat parlar de Poulenc, que era, dels compositors inclosos en el programa del recital de Simon Keenlyside al Gran Teatre del Liceu, el que menys havia tractat.

Però vet aquí que dilluns 22 de desembre el teatre anunciava la cancel·lació d'aquest recital. Tenint en compte que el dissabte anterior Keenlyside havia hagut de retirar-se, malalt, de la funció de Rigoletto a Viena [...]

 

M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]