Q de quadres

Se suposa que el més important dels articles d'aquest blog és la il·lustració musical, però fa sis anys els gurús de la cosa advertien que fer un blog sense il·lustracions gràfiques era pràcticament un suïcidi digital. Quina mena d'imatges podien acompanyar text i cançó? Una foto del cantant? Abans o després se m'acabarien i hauria de repetir. Passaria el mateix amb pianistes, compositors i poetes. La coberta del disc? Però no sempre hi ha un disc... Ja està: un quadre! Seria una mena de divertimento trobar-ne un per a cada entrada. I gràcies a aquesta decisió, tinc una paraula per a l'abecedari de Liederabend: Q de quadres. Ja m'explicareu, si no, què havia de fer amb aquesta lletra!

El primer quadre que vaig triar era gairebé tan inevitable com la primera cançó: Schubert al piano, de Gustav Klimt, i An die Musik, de Franz Schubert. Pensant en aquesta entrada m'he adonat que la majoria de vegades ni menciono els quadres, més enllà de posar-hi títol i autor; per això avui voldria fer-vos cinc cèntims de la història d'aquesta obra. L'empresari Nikolaus Dumba volia decorar diverses estances de la seva residència a Viena i ho va deixar en mans del pintor Franz Matsch, que va encarregar les pintures de la sala de música a Klimt. Sembla ser que el pianista que apareixia en els primers esbossos no era ningú en concret; Dumba va demanar que fos Schubert i li va deixar al pintor com a mostra el retrat que Leopold Kupelwieser havia fet del compositor. Això va ser el 1899; uns anys després, aquest quadre i d'altres obres de Klimt, entre elles l'al·legoria de la música que compartia sala amb Schubert, van passar a mans d'August i Serena Lederer, amics del pintor i col·leccionistes de la seva obra. Els Lederer eren jueus, i el 1940 els nazis va confiscar-li a Serena (August havia mort uns anys abans) la seva immensa col·lecció d'art. Ella va fugir a Budapest, on va morir tres anys després, i la Gestapo va traslladar la col·lecció Klimt a l'Schloss Immerdorf, un castell on es guardaven nombroses obres d'art per protegir-les dels estralls de la guerra. Però el 7 de maig de 1945, el dia que l'exèrcit alemany es retirava del castell, devien pensar que no els venia de gust que els russos es fessin amb aquells tresors, i abans de marxar hi van calar foc. Per això només coneixem Schubert am Klavier per còpies i reproduccions.

He compartit d'altres quadres de Klimt i més retrats de compositors; per exemple, en aquest fragment del fris de Beethoven, també de Klimt, se suposa que hi surt retratat Mahler; en aquest quadre de Boleslaw Biesgas hi apareix Wagner. També hem tingut retrats de poetes, com aquest tan cèlebrede Goethe, de Johann Tischbein, aquest no menys conegut de Jacint Verdaguer, pintat per Ramon Casas, i fins i tot un autorretrat d'un intèrpret, Dietrich Fischer-Dieskau. El cantant no ha estat l'únic protagonista de l'entrada que ha aportat també la il·lustració gràfica; hi han posat el quadre a més dels poemes Rosetti, Michelangelo o Blake.

Un dels meus retrats preferits és el que Jules Bastien-Lepage va fer de Juliette Drouet, la dona que va inspirar a Victor Hugo un poema que Fauré va convertir en la deliciosa Le papillon et la fleur, una de les cançons amb cuques. Trobar imatges per il·lustrar les deu cuques no va ser fàcil, i així va quedar el conjunt, d'heterogeni. Vaig haver de recórrer sovint al les natures mortes, tot i que no m'agraden especialment, perquè allà sempre hi ha cuques (al final, me'n van acabar sobrant; en tinc unes quantes guardades, perquè no se sap mai). Entre cuca i cuca es va colar un dibuix d'un drac, una il·lustració de Pilarín Bayès; en tot aquest temps he fet servir unes quantes il·lustracions infantils, com el petit ós polar de H. Lincoln o els aneguets de Walt Disney, normalment aprofitant alguna entrada "atípica".

Algunes cançons ja tenien el seu quadre abans de pensar a escriure sobre elles; Befreit, per exemple, havia d'anar amb aquest quadre de Picasso, i la primera cançó de bressol havia de portar aquest dibuix, també de Picasso. En altres casos va ser a l'inrevés; aquest paisatge d'Akseli Gallen Kallela o aquesta preciositat de John Singer-Sargent van esperar pacientment la seva cançó. D'altres obres, com La càrrega, de Cases, van sorgir imposats per les circumstàncies. Alguns quadres estan lligats a amics: al bonic The Corn Poppy hi vaig veure de seguida la seva cançó, Cradle Song for Eleanor, però va haver d'esperar el seu moment. En canvi, em va costar trobar la cançó per a aquesta fotografia, Carmen prenent el tè, de L. Bassmann; mirat després d'un temps, penso que la vaig encertar i fa molt bona parella amb Geheimes.

No és l'única fotografia que he fet servir; a banda d'alguna d'algun cantant, una coberta de disc o fins i tot alguna foto feta per mi quan he desistit de trobar el quadre que necessitava, he triat aquesta joia d'Eric Enstrom, d'entorn l'any 1918, o aquesta impactant figura de Lichtenberg. Ara, que si parlem de fotos, la més especial és aquesta amb la canalleta. I, posats a fer excepcions, les dues escultures, totes dues publicades l'any passat: el Ganymedes de Thorvaldsen i el Faune Barberini.

Normalment trio obres conegudes, exposades a museus, però també poso de tant en tant obres contemporànies que trobo en les pàgines web dels artistes; m'arrisco, així, a haver-les de treure si m'ho demana l'autor. Un cop em va passar; em va saber greu, perquè era un quadre molt bonic que esqueia perfectament a la cançó que il·lustrava, però només faltaria que un autor no pogués decidir on es reprodueix la seva obra. Així que on fa un temps hi havia un quadre que representava una tija florida de muguet, ara hi ha un quadre de Monet. Però continuo triant quadres pintats recentment, quan m'encaixen tan i tan bé amb la cançó com aquest o aquest altre. I l'última confessió abans de passar a la música: no porto una llista dels quadres que he anat compartint, així que abans o després (si no és que ja ha passat) en repetiré algun sense adonar-me.

La cançó que us porto és molt especial, és un regal d'una lectora del blog, la soprano Cecilia Montemayor. Quan vaig escoltar el disc i vaig arribar a aquesta cançó vaig pensar que havia de ser la il·lustració musical dels quadres. És una cançó petita, només dos versos i a penes 40 segons de música, del compositor mexicà José Hernández Gama. El seu títol és Museu, oi que havia de ser la cançó avui? No sé en quin quadre "Universo en verde" devia pensar el poeta, José Emilio Amores; jo hi veig un quadre de Rothko. Em costa marxar de davant d'un quadre seu i m'imagino l'enorme poder dels ulls verds que menciona el poeta. La il·lustració de l'entrada d'avui és, però, com a totes les de d'aquesta sèrie, una lletra il·luminada; vés per on, amb la Q ens ha aparegut Sant Jordi al febrer. Espero que us agradi la cançó, interpretada com us deia per Cecilia Montemayor i el pianista Cliff Jackson. Moltíssimes gràcies, Cecilia!