La data de publicació d'aquesta entrada coincideix gairebé exactament i per casualitat amb el trentè aniversari del debut de Simon Keenlyside al Wigmore Hall, el 14 de maig de 1987, com a guanyador del Richard Tauber Memorial Price el 1986. Tenia 27 anys i el va acompanyar Geoffrey Parsons. Parlem d'un cantant de lied amb una llarga i brillant carrera, com ho és la de cantant d'òpera (si ell em sentís ara em corregiria amablement i em diria que "cantant i prou"); com que n'he parlat a bastament en aquests anys compartint cançons amb vosaltres, aquest cop cediré la paraula a d'altres persones, perquè quatre traços ben definits ens en poden fer un retrat:
- El primer testimoni és el de l'il·lustre Graham Johnson. El pianista va enregistrar entre 1987 i 1999 la integral dels lieder de Schubert; en el llibre que acompanya la reedició que Hyperion va fer el 2005, Johnson parla dels cantants que va triar pels enregistraments. De Keenlyside, amb qui va gravar el 1992 i el 1994, diu que "estava destinat a ser un dels cantants d'òpera més estimulants del país, però per naturalesa i temperament estava entregat al lied". Johnson ho va veure clar des del començament.
- Jorge Binaghi, crític musical de Mundoclasico (i un dels meus crítics favorits) va escriure fa cosa d'un any unes paraules tan precises i tan encertades sobre el baríton que em vaig afanyar a guardar-les per quan arribés el moment d'aquesta entrada: "en el último cuarto de siglo cada vez que veo y oigo a Keenlyside [...] existe esa rarísima virtud suya de aparecer simultáneamente como alguien entrañable y cercano, común en el buen sentido de la palabra, pero al mismo tiempo absolutamente distinguido, particular." No es pot explicar millor. I fixeu-vos que parla dels darrers vint-i-cinc anys, és a dir, que Binaghi n'ha seguit l'evolució des del començament de la seva carrera.
- El tercer testimoni ens el porten les dues senyores que tenia assegudes al meu costat durant el darrer recital de Keenlyside al Teatro de la Zarzuela. Abans de començar, mentre fullejaven el programa de mà, comentaven entre elles que no el coneixien. Reconec que vaig ser tafanera i vaig voler observar la seva reacció; només acabar la primera part (després de Schönberg, Eisler i Britten), els seus comentaris van anar del "Me ha gustado muchísimo, pero muchísimo" al "Me ha encantado", amb somriures d'orella a orella. Després de la segona part (amb Wolf i Schubert), van ser de les primeres en posar-se dempeus i cridar bravos entusiasmades. D'això, se'n diu seduir.
- Finalment, és el vostre torn, benvolguts lectors. Quan deia que Keenlyside és un cantant molt admirat en aquesta casa, pensava també en vosaltres. Sabeu quin és el nom més buscat al web? Exacte, Keenlyside, amb un 15% de les cerques. Perquè us en feu una idea, el segon nom més buscat és Schubert, amb un 5% de les cerques, si fa no fa com el tercer, Schumann. El següent cantant a la llista és Wunderlich, després de Brahms i Strauss, amb un 3% de les cerques. És a dir, que aquest senyor tan discret, tan poc donat a aparèixer als mitjans, inexistent a les xarxes i al·lèrgic als enregistraments, triomfa també a Liederabend.
En aquell primer recital al Wigmore Hall, Keenlyside va cantar Histoires naturelles; de Ravel, Songs and Proverbs of William Blake, de Britten i Dichterliebe de Schumann. D'aquests tres cicles, el de Ravel i el de Britten han quedat en el seu repertori; no vol dir que no hagi tornat a cantar Dichterliebe, és clar (fins i tot l'ha enregistrat, que això sí que és una raresa), però certes obres constitueixen, per dir-ho d'alguna manera, la clau de volta del seu repertori. Entre aquestes obres hi ha molts lieder de Schubert (canta un Schubert sensacional, no em cansaré de dir-ho), com el que escoltarem avui, Im Walde, D. 708 (ja sabeu que si especifico el número de catàleg és perquè hi ha un altre lied amb el mateix títol, en aquest cas Im Walde, D. 834).
Im Walde és un lied enorme en tots els sentits, començant per la seva durada: més de sis minuts fantàstics. Parteix d'un poema de Friedrich von Schlegel, a qui esmentàvem la setmana passada com un dels "pares" del concepte de Rheinromantik. En aquest poema ens trobem en un bosc, en plena tempesta. La descripció de l'escena és, no se m'acut una manera millor de dir´ho, expressionista. El poeta ens ofereix un mosaic: sentim el vent furiós i un genet; veiem els colors del foc al capvespre i els llamps. Naturalesa poderosa i terrible. També hi veiem fonts tranquil·les i flors, vinculades totes dues coses a la tristesa. El poema, a més, parla de Déu, de la creació, de l'ànima, del poder, dels esperits... Em temo que hauria de fer un curs intensiu de filosofia per arribar a entendre-ho tot, però la lectura més immediata, aquestes imatges aparentment inconnexes, ens transporten al bosc, a la nit. Schubert ho reflecteix amb una música poderosa i evocadora, molt variada, amb el piano que ens recorda el galop del cavall, o la fúria del vent, o senzillament, la por, i ens arrossega del primer a l'últim compàs. Gran cançó, gran cantant i gran pianista; Malcolm Martineau, com gairebé sempre que canta Simon Keenlyside. Que en gaudiu!
Per acabar, deixeu-me que dediqui també aquesta entrada a la gent del Wigmore Hall. Perquè no es pot ser més amable i més eficient.
Windes Rauschen, Gottes Flügel,
Tief in kühler Waldesnacht!
Wie der Held in Rosses Bügel,
Schwingt sich des Gedankens Macht.
Wie die alten Tannen sausen,
Hört man Geisteswogen brausen.
Herrlich ist der Flamme Leuchten
In des Morgenglanzes Rot,
Oder die das Feld befeuchten,
Blitze, schwanger oft von Tod.
Rasch die Flamme zuckt und lodert,
Wie zu Gott hinaufgefodert.
Ewig’s Rauschen sanfter Quellen
Zaubert Blumen aus dem Schmerz,
Trauer doch in linden Wellen
Schlägt uns lockend an das Herz;
Fernab hin der Geist gezogen,
Die uns locken, durch die Wogen.
Drang des Lebens aus der Hülle,
Kampf der starken Triebe wild
Wird zur schönsten Liebesfülle,
Durch des Geistes Hauch gestillt.
Schöpferischer Lüfte Wehen
Fühlt man durch die Seele gehen.
Windes Rauschen, Gottes Flügel,
Tief in dunkler Waldesnacht!
Freigegeben alle Zügel,
Schwingt sich des Gedankens Macht,
Hört in Lüften ohne Grausen
Den Gesang der Geister brausen.
Brunzir del vent, ala divina,
en el fons de la freda nit del bosc!
Com l’heroi a l’estrep del cavall,
fremeix el poder del pensament.
Com en el mormol dels vells avets,
se sent el bramul onejant dels esperits.
Esplèndida és la lluïssor de la flama
en el rogenc esclat del matí,
o, els que humitegen els camps,
els llamps, sovint prenyats de mort.
Prest, la flama tremola i s’abrusa,
com cridada endalt envers Déu.
L’etern mormol de plàcides fonts
captiva les flors defora el dolor,
però la tristor, en suaus onades,
ens colpeja el cor seductorament;
l’esperit és conduït lluny d’aquí,
a través de l’oneig que ens captiva.
L’empenta de la vida defora l’embolcall,
el feroç combat dels instints poderosos,
es transforma en la més bella plenitud de l’amor,
apaivagada per l’alè de l’esperit.
Hom percep l’alenar d’aires creadors
com travessa l’ànima.
Brunzir del vent, ala de Déu,
en el fons de la fosca nit al bosc!
Alliberat de qualsevol brida,
el poder del pensament fremeix,
hom sent en l’aire, sense temença,
el brunzit del cant dels esperits.
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment