(lletra G, manuscrit del nord d'Itàlia (primers del segle XV)
Al llarg de gairebé cinc anys d'articles setmanals, n'he publicat uns quaranta amb poemes de Goethe. És a dir, pràcticament tot un any per als seus versos. Aquesta quarantena de lieder són d'onze compositors diferents, i la meitat són del rei de la casa (Schubert, pels despistats), entre ells meravelles com Geheimes o Rastlose Liebe. I a més tenim la llarga sèrie d'entrades dedicades a les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. No és cap sorpresa que la G de l'abecedari de Liederabend sigui per a Goethe, oi? Aquesta lletra era de les fàcils.
La presència intensiva de Goethe a Liederabend només és un reflex de la seva importància en la història del lied: és el poeta amb més poemes diferents musicats, amb més cançons compostes a partir dels seus poemes, l'autor del poema amb més versions diferents... Si volgués esquivar-lo (que no ho vull) em seria prou complicat! A més de "prestar" els seus poemes perquè esdevinguessin cançons, Goethe va ser un dels pensadors del lied; les seves teories sobre com havien de ser les cançons compostes a partir de poemes van ser molt influïents, i sovint va estar al cas de les que es componien a partir dels seus (val a dir que també sovint va remugar en escoltar-les). M'adono ara que d'això només he parlat tangencialment, m'ho apunto a la llibreta per parlar-ne més àmpliament un altre dia.
Quan vaig publicar l'entrada F de Fischer-Dieskau us vaig explicar que era una doble dedicatòria: al gran baríton i a aquells cantants dels quals m'havia enamorat escoltant-los en disc. Gairebé tots els noms propis que tindrem en l'abecedari seran també representants d'altres, i Goethe és el representant dels poetes. Em temo que ell arrufaria el nas en llegir la llista que he reunit entorn seu, però una de les grans coses del lied és que fins i tot de poemes intranscendents poden sorgir grans cançons i poetes grans i poetes menors queden igualats per la música.
Sí, la llista de poetes és irregular. Hi ha, per exemple, Shakespeare, a qui, entre d'altres coses, mai no li agrairé prou que inspirés Schubert per escriure An Silvia; oli en un llum quan es tracta de sortir al carrer trepitjant fort. També hi ha el fugaç Felix Schumann, quina preciositat va compondre el seu padrí Johannes Brahms amb el seu poema! Un altre gran, Walt Whitman, que quan va escriure Oh you whom I often and silently come poc devia pensar-se que les seves paraules esdevindrien trenta segons de música màgica. Una senyora, Mathilde Wesendonck, a qui li devem el gran cicle de Wagner. Wilhelm Müller, que sospirava perquè algú posés música als seus poemes i no va saber mai que era coautor de dues obres mestres. Un metge, Justinus Kerner, dóna nom a un dels meus cicles preferits; a Eichendorff, ara me n'adono, només l'hem tingut per aquí tres cops, com és possible? I els meus estimadíssims Heine i Rückert, tots dos segueixen Goethe (a molta distància) en el rànquing de poetes...
Sense poema no hi ha cançó, i aquí tenim un parell de textos en prosa que desmenteixen aquesta afirmació: un de Colette, i l'altre... una recepta de cuina. S'ha de tenir la classe de Bernstein per trobar en el receptari La bonne cuisine française, d'Émile Dumont, els textos per a un cicle de cançons. Bernstein que, per cert, va escriure els del cicle I hate music, igual com Mahler i Mússorgski havien escrit avans els de les Cançons del camarada errant i La cambra dels nens; de vegades, els compositors juguen també a ser poetes. Com veieu, poemes (o no) de molts orígens diferents convertits en música.
Entre els moltíssims poemes de Goethe convertits en cançó n'hi ha un del qual se n'han fet més de cinquanta versions, com us vaig explicar el dia que en vaig parlar. Es tracta del que comença amb les paraules Über alle Gipfeln ist Ruh, aquell poema que Goethe va escriure a la paret d'una cabana quan tenia trenta-un anys i va retrobar-hi cinquanta anys després. Recupereu la història si no la vau llegir en el seu moment; de vegades em permeto fer alguna broma amb la solemnitat de Goethe, però la seva humanitat en aquesta anècdota les desactiva totes. Havíem escoltat la versió de Schubert, Wandrers Nachtlied II i avui n'escoltarem la de Schumann, Nachtlied, op. 96/1, una altre gran lied. Els intèrprets són Christine Schäffer i Graham Johnson.
La presència intensiva de Goethe a Liederabend només és un reflex de la seva importància en la història del lied: és el poeta amb més poemes diferents musicats, amb més cançons compostes a partir dels seus poemes, l'autor del poema amb més versions diferents... Si volgués esquivar-lo (que no ho vull) em seria prou complicat! A més de "prestar" els seus poemes perquè esdevinguessin cançons, Goethe va ser un dels pensadors del lied; les seves teories sobre com havien de ser les cançons compostes a partir de poemes van ser molt influïents, i sovint va estar al cas de les que es componien a partir dels seus (val a dir que també sovint va remugar en escoltar-les). M'adono ara que d'això només he parlat tangencialment, m'ho apunto a la llibreta per parlar-ne més àmpliament un altre dia.
Quan vaig publicar l'entrada F de Fischer-Dieskau us vaig explicar que era una doble dedicatòria: al gran baríton i a aquells cantants dels quals m'havia enamorat escoltant-los en disc. Gairebé tots els noms propis que tindrem en l'abecedari seran també representants d'altres, i Goethe és el representant dels poetes. Em temo que ell arrufaria el nas en llegir la llista que he reunit entorn seu, però una de les grans coses del lied és que fins i tot de poemes intranscendents poden sorgir grans cançons i poetes grans i poetes menors queden igualats per la música.
Sí, la llista de poetes és irregular. Hi ha, per exemple, Shakespeare, a qui, entre d'altres coses, mai no li agrairé prou que inspirés Schubert per escriure An Silvia; oli en un llum quan es tracta de sortir al carrer trepitjant fort. També hi ha el fugaç Felix Schumann, quina preciositat va compondre el seu padrí Johannes Brahms amb el seu poema! Un altre gran, Walt Whitman, que quan va escriure Oh you whom I often and silently come poc devia pensar-se que les seves paraules esdevindrien trenta segons de música màgica. Una senyora, Mathilde Wesendonck, a qui li devem el gran cicle de Wagner. Wilhelm Müller, que sospirava perquè algú posés música als seus poemes i no va saber mai que era coautor de dues obres mestres. Un metge, Justinus Kerner, dóna nom a un dels meus cicles preferits; a Eichendorff, ara me n'adono, només l'hem tingut per aquí tres cops, com és possible? I els meus estimadíssims Heine i Rückert, tots dos segueixen Goethe (a molta distància) en el rànquing de poetes...
Sense poema no hi ha cançó, i aquí tenim un parell de textos en prosa que desmenteixen aquesta afirmació: un de Colette, i l'altre... una recepta de cuina. S'ha de tenir la classe de Bernstein per trobar en el receptari La bonne cuisine française, d'Émile Dumont, els textos per a un cicle de cançons. Bernstein que, per cert, va escriure els del cicle I hate music, igual com Mahler i Mússorgski havien escrit avans els de les Cançons del camarada errant i La cambra dels nens; de vegades, els compositors juguen també a ser poetes. Com veieu, poemes (o no) de molts orígens diferents convertits en música.
Entre els moltíssims poemes de Goethe convertits en cançó n'hi ha un del qual se n'han fet més de cinquanta versions, com us vaig explicar el dia que en vaig parlar. Es tracta del que comença amb les paraules Über alle Gipfeln ist Ruh, aquell poema que Goethe va escriure a la paret d'una cabana quan tenia trenta-un anys i va retrobar-hi cinquanta anys després. Recupereu la història si no la vau llegir en el seu moment; de vegades em permeto fer alguna broma amb la solemnitat de Goethe, però la seva humanitat en aquesta anècdota les desactiva totes. Havíem escoltat la versió de Schubert, Wandrers Nachtlied II i avui n'escoltarem la de Schumann, Nachtlied, op. 96/1, una altre gran lied. Els intèrprets són Christine Schäffer i Graham Johnson.
Nachtlied
Über allen Gipfeln
ist Ruh,
in allen Wipfeln
spürest du
kaum einen Hauch;
die Vögelein schweigen im Walde,
warte nur, balde
ruhest du auch!
ist Ruh,
in allen Wipfeln
spürest du
kaum einen Hauch;
die Vögelein schweigen im Walde,
warte nur, balde
ruhest du auch!
Damunt de tots els cims
hi ha pau,
a tots els cims
perceps
a penes un alè;
els ocellets callen al bosc,
espera, aviat
tu també descansaràs.
hi ha pau,
a tots els cims
perceps
a penes un alè;
els ocellets callen al bosc,
espera, aviat
tu també descansaràs.
Comments powered by CComment