A Johannes Brahms li agradava molt l'art, especialment la pintura i el dibuix. I això em donarà peu a escriure (almenys) tres articles sobre tres artistes diferents que van inspirar-li sengles obres. Aquest article, el primer, parla de Brahms i Franz Kugler.
I qui era aquest senyor, avui tan poc recordat? Franz Kugler (1808-11858) va ser un reconegut historiador de l'art, doctor en arquitectura, professor de l'Acadèmia de les Arts de Berlín i alt funcionari del ministeri de Cultura prussià, que va posar sempre molt d'interès a formar els ciutadans en l'apreciació de l'art. Va escriure diversos llibres considerats de referència durant dècades, com ara el Handbuch der Geschichte der Malerei [Manual d'història de la pintura, 1837] o el Handbuch der Kunstgesichte [Manual d'història de l'art, 1842], i va ser director d'una revista d'art, Museum, Blätter für bildende Kunst [Museu, fulls per a les arts plàstiques, 1834]. Ell mateix va ser pintor i dibuixant; feia sobretot retrats, i a ell li devem el retrat més divulgat d'Eichendorff, així com d'altres com els de Heine, Chamisso o Uhland, per mencionar només noms que són familiars als aficionats al lied.
Kluger era una d'aquelles persones extremadament sociables, amb un cercle d'amics molt ampli, en el qual no faltaven altres historiadors, escriptors, pintors i músics; ell havia estudiat també música, com tantes persones formades de l'època. I aquesta sociabilitat és l'origen d'un llibre que Brahms, que ja coneixia les obres més importants, va cercar durant anys: Skizzenbuch [Llibre d'esbossos, 1830].
A Skizzenbuch, editat per Adalbert von Chamisso, s'hi recollien poemes, del mateix Kugler o dels seus amics, tots ells musicats. Les músiques podien ser tradicionals (i llavors els versos s'havien escrit per a una determinada tonada) o compostes per a l'ocasió per diverses mans (entre elles, sembla que les de Felix Mendelssohn); cadascuna de les cançons anava il·lustrada amb un dibuix de Kugler (si teniu curiositat, l'editorial De Gruyter va reeditar-lo el 2022). D'aquest llibre se'n devia fer una tirada molt curta, perquè Brahms no el trobava per enlloc, i finalment va aconseguir que la jove de Kugler li'n prestés un exemplar que hi havia a la biblioteca familiar.
De Skizzenbuch va sorgir l'únic lied que el compositor escriuria amb poema de Kugler, Stänchen, un dels més coneguts; el va compondre l'estiu de 1888 i es va publicar l'octubre d'aquell any com a op. 106/1. La serenata del títol, el poeta ens l'explica en tres estrofes. A la primera ens presenta l'escena, una nit de lluna propícia als festejos; a la segona, coneixem els tres estudiants que fan la serenata tocant la flauta, el violí i la cítara. A la tercera coneixem la destinatària, que dorm; la música, però, s'escola en els somnis, i ella hi veu un rostre estimat.
La cançó de Brahms és d'una lleugeresa poc habitual en ell. Té forma ABA, de manera que la primera i l'última estrofa comparteixen música; a la segona, el compositor introdueix una nova melodia que agrupa dos versos i es repeteix. L'acompanyament ens remet, sobretot, a la cítara, que és qui porta, literalment i per eliminació, la veu cantant. Com tantes vegades, Brahms aconsegueix una cançó prou elaborada per semblar una senzilla peça d'inspiració tradicional. Us proposo que escoltem l'estupenda versió que en fan Sarah Connolly i Eugene Asti.
Der Mond steht über dem Berge,
So recht für verliebte Leut;
Im Garten rieselt ein Brunnen,
Sonst Stille weit und breit.
Neben der Mauer, im Schatten,
Da stehn der Studenten drei
Mit Flöt’ und Geig’ und Zither,
Und singen und spielen dabei.
Die Klänge schleichen der Schönsten
Sacht in den Traum hinein,
Sie schaut den blonden Geliebten
Und lispelt: „Vergiß nicht mein!“
La lluna és damunt la muntanya,
ben escaient per als enamorats;
al jardí raja una font,
altrament, regna el silenci arreu.
A prop del mur, en l’ombra,
hi ha tres estudiants,
amb flauta, violí i cítara,
i allà, ells canten i s’esplaien.
Els sons arriben fins a la més formosa,
dolçament perduda en els seus somnis,
ella esguarda els rossos enamorats
i xiuxiueja: “No m’oblideu!”
(Traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Amb molt de secret
L'objectiu últim de les serenates és la seducció, però això no és obstacle perquè en el context liederístic tinguin sovint un deix de tristesa. Per exemple, a una serenata tan coneguda com Ständchen, de Schubert, la música de la tercera i última estrofa ens deixa entreveure (més o menys clarament segons els intèrprets) que la distància entre ell i ella és més gran del que ell voldria. Un altre exemple de serenata trista, segurament més evident, és la que us proposo avui, Des Abends kann ich [...]
Els til·lers de la Rambla
La setmana passada baixava per Rambla Catalunya, de pressa cap a alguna reunió, quan una olor em va aturar. Eren els til·lers? Ja han florit? La olor tan bona és inconfusible, així que vaig alçar el cap i vaig veure que sí, que molt tímidament, els escardalencs i maltractats arbres començaven a florir. Com sempre, els vaig agrair que, malgrat la mala vida que els donem [...]
En la nit silenciosa
Johannes Brahms era un apassionat de la cançó tradicional i va arranjar-ne un munt, tant per a cor (a cappella o amb piano) com per a veu i piano. Avui n'escoltarem una que existeix en tres versions: les dues primeres, compostes entorn 1864, són per a cor mixt i cor femení, en tots dos casos a cappella (catalogades com a WoO. 34/8 i WoO. 36/1 respectivament); la tercera és la que escoltarem avui, composta per a veu i piano a partir de les anteriors uns trenta anys després: In stiller Nacht, WoO. 33/42 [En la nit silenciosa]. És un dels Volkslieder més celebrats de Brahms; si no el coneixeu, quan l'escolteu entendreu per què; és una autèntica bellesa.
Comments powered by CComment