Un dia a la Schubertíada d'aquest estiu escoltava Die abgeblühte Linde de Schubert i un motiu al començament de la segona estrofa (“Ändrung ist das Kind...”) em va resultar familiar. Com que a la segona estrofa es repeteix, vaig recordar: Brahms. Aquestes poques notes em recordaven una frase que trobem en dos lieder de Brahms (que també vam escoltar a la Schubertíada): Sommerabend i Mondenschein. Podia ser una casualitat, o podia ser que el compositor cités Schubert voluntàriament o involuntària, perquè coneixia molt bé la seva música.
I aquí és on volia anar a parar avui, a l'amor de Brahms per la música de Schubert. Un amor que no va ser a primera vista, sinó que va arribar amb un enamorament llarg i sostingut. Així li deia ell mateix a l'amic Adolf Schubring en una carta del juny de 1863 (escrita amb una lletra per a mi il·legible, sort en tenim, de les transcripcions!):
“El meu amor per Schubert és molt seriós, probablement perquè no és una febre fugissera”.
Sembla que el primer contacte amb la música del rei de la casa el va tenir a través del seu professor Eduard Marxen, que havia estat deixeble de Karl Maria Bocklet, que havia tingut una bona relació amb Schubert. Sabem que el 1853 va escoltar a Leipzig, amb Schumann i Joachim, la Simfonia núm. 9, “La Gran” i en va quedar encantat; sabem també que en aquells anys va interpretar-ne obres de cambra en els seus concerts.
L'abril de 1861 Brahms va acompanyar Stockhausen en diverses interpretacions de La bella molinera, i el juliol el baríton li va regalar l'edició completa dels lieder de Schubert; el que se n'havia publicat fins llavors ocupava sis volums. Uns mesos després, el compositor arranjava per a baríton i orquestra unes quantes cançons, com el seu amic li havia demanat per interpretar-los en una gira de concerts: Memnon, An Schwager Kronos, Geheimes, Gruppe aus dem Tartarus, Ellens Gesang II i Greisengesang. Aquest inusual encàrrec va ser, si no vaig errada, el primer arranjament que Brahms va fer d'obres de Schubert.
I llavors va arribar el primer viatge de Brahms a Viena, entre setembre de 1862 i maig de 1863. La carta a Schubring que us mencionava una mica més amunt continuava així:
“On hi ha un geni com el seu, que de manera tan audaç i tan segura alça el vol cap al cel on hi veiem entronitzats els pocs il·lustres? El veig com un fill dels déus que juga amb el llamp de Júpiter, de vegades també fent-lo servir de manera estranya. Però juga en una regió i a una altura que la resta no assoleix en molt de temps. Bé, espero que podrem parlar aquí, la pròxima vegada, sobre aquest favorit dels déus.”
En aquesta primera estada a Viena, Brahms va tenir oportunitat de tenir a les mans partitures originals de Schubert, una cosa que el va emocionar tant com el va amoïnar. Com podia ser que aquells manuscrits estiguessin desats sense cura, acumulant pols?
Ferdinand Schubert havia venut a Diabelli una part de l'obra del seu germà, la que es podria vendre millor (obres per a piano, de cambra, lieder...), que s'havia anat editant i publicant al llarg dels anys. Però més de trenta anys després de la seva mort, encara quedaven obres arraconades, pendents d'editar, tant en mans de diversos editors com en mans de la família. Publicar aquestes partitures requeria temps d'estudi, de recerca de les possibles còpies, de correccions, de prendre decisions difícils, per tenir-ne una bona versió que es pogués portar a la impremta.
Brahms va ser una de les persones que s'hi va posar. La primera publicació va arribar el 1864, 12 Ländler, op. 171, que més tard Otto Deutsch catalogaria com a D. 790; després, aquella mateixa dècada vindrien les Drei Klavierstücke, D. 946 i Der Strom, D. 565 (1868); els 20 Ländler (1869, corresponents als D. 366 i D. 814) i el Quartettsatz (1870, el primer moviment del Quartet de corda en do, D. 703, del qual se'n conserven parts del segon). Finalment, Brahms es va implicar amb molta energia en la que seria la primera edició completa de les obres de Schubert, trenta-nou volums publicats entre 1884 i 1897, i es va fer càrrec de l'edició de les simfonies.
A més dels lieder que va arranjar per a Stockhausen, Brahms va fer arranjaments d'altres obres de Schubert, era una manera més de difondre-les. Entre elles, la que escoltarem avui, Ellens Gesang II. Aquesta cançó ja l'havia adaptat per al baríton, però uns deu anys després hi va tornar, ara en una versió per a soprano, cor de dones, quatre trompes i dos clarinets. La raó d'aquest acompanyament instrumental peculiar la trobem en el text, adreçat a un caçador. En l'obra de Walter Scott La dama del llac, Ellen canta aquesta cançó (que escoltarem en la versió alemanya d'Adam Storck) per distreure el seu convidat, un cavaller que s'ha presentat com James Fitz-James, però en realitat és el rei Jaume V, enemistat amb la seva família (algun dia us explicaré tota la història d'aquesta obra). Escoltarem Ellens Gesang II interpretada per Veronique Gens i l'Orquestra i el cor Filharmònics de Dresden dirigits per Michel Plasson.
L'amor de Brahms per qui va descriure com “favorit dels déus” el compartim en aquesta casa, naturalment. I aquesta setmana que fa 196 anys de la mort de Franz Schubert és un bon moment per agrair-li la música, una vegada més.
Jäger, ruhe von der Jagd!
Weicher Schlummer soll dich decken,
Träume nicht, wenn Sonn' erwacht,
Daß Jagdhörner dich aufwecken.
Schlaf! der Hirsch ruht in der Höhle,
Bei dir sind die Hunde wach,
Schlaf, nicht quäl' es deine Seele,
Daß dein edles Roß erlag.
Jäger ruhe von der Jagd!
Weicher Schlummer soll dich decken;
Wenn der junge Tag erwacht,
Wird kein Jägerhorn dich wecken.
Caçador, reposa de la cacera!
Un dolç son et cobrirà,
no somiïs quan surti el sol
que els corns de caça et desperten.
Dorm! El cérvol reposa al seu cau,
al teu costat els gossos vetllen,
dorm, que no sigui un turment per a la teva ànima,
la mort del teu noble corser.
Caçador, reposa de la cacera!
Un dolç son et cobrirà,
quan apunti el nou dia,
cap corn de caça et despertarà.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
El baró von Schönstein
Els lectors habituals recordareu que cada any per aquestes dates, coincidint amb l'aniversari de la mort de Franz Schubert, dedico l'article al rei de la casa, generalment explicant algun aspecte de la seva vida. Fa vuit anys parlava del seu cercle d'amics i, tot hi que hi vaig dedicar dues setmanes, van quedar-ne fora molts noms. Entre ells, el baró von Schönstein.
Aquell temps bell i inoblidable
En aquest article us vull parlar de dos llibres: un que s'ha publicat recentment i un que no es va arribar a publicar mai. Tots dos ens interessen perquè giren entorn de Franz Schubert; per això he esperat per parlar-ne fins a aquesta setmana, que commemorem 194 anys de la seva mort. Com cada any, el recordem i li donem gràcies infinites per la seva música.
El concert
El 26 de març de 1828, Franz Schubert va fer l'únic concert públic de la seva vida. Quan dic públic, em refereixo a què hi podia accedir qualsevol que pagués l'entrada, a diferència dels concerts privats que feia a les cases d'amics, coneguts i saludats, als quals només s'accedia per invitació de l'amfitrió (invitacions que estaven molt sol·licitades si hi havia de tocar Schubert).
Comments powered by CComment