La setmana passada escoltàvem Mondenschein de Johannes Brahms, i us vaig dir que aquesta setmana en continuaria parlant. Si baixeu un moment al final del text i comenceu a escoltar la cançó d'aquesta setmana, Sommerabend, us adonareu del motiu: després de dos acords introductoris, sentim la veu que canta la mateixa melodia preciosa que sentíem a la segona part de Mondenschein. Tenim, doncs, després del final dels Kerner-Lieder de Robert Schumann, un altre d'aquells casos gens habituals en la cançó, la música “reaprofitada” pel compositor.
Totes dues cançons de Brahms van ser escrites alhora, el maig de 1878, i es van publicar juntes; Sommerabend és el núm. 1 de l'opus 85, i Mondenschein n'és el núm. 2. La decisió de fer servir la mateixa música (amb petites modificacions) en dues cançons diferents era inusual, i Brahms va mirar d'explicar-ne el perquè a dos amics, el director i compositor Otto Dessof i Clara Schumann. La qüestió és que tots dos poemes de Heine són consecutius a Die Heimkehr (els poemes 85è i 86è, respectivament) i tots dos estan il·luminats per la llum de la lluna, de manera que Brahms va considerar que la música esqueia a totes dues escenes.
Dessof va arrufar una mica el nas: sí, hi ha vincles entre tots dos poemes, però no tant per justificar la continuïtat en la música. Per la seva banda, Schumann també es va mostrar escèptica: les cançons li van semblar interessants, però no la van atrapar. Tanmateix, uns dies després va tornar a escriure Brahms per dir-li que cada vegada li agradaven més, i que feien somiar.
El director d'orquestra tenia part de raó, pel que fa als poemes. Com vam veure la setmana passada, Mondenschein ens parla dels sentiments de la veu poètica, com és tan habitual en Heine, mentre que a Sommerabend assistim a una escena al bosc, narrada en tercera persona. La primera estrofa ens descriu la sortida de la lluna. Encara hi ha prou llum per veure el verd dels boscos, i la lluna es destaca daurada sobre el cel blau. A la segona estrofa, el poeta dirigeix la nostra mirada cap a un caminant, i la música canvia: el caminant s'atura perquè ha vist que alguna cosa es belluga al rierol i ha sentit un xipolleig. A la tercera estrofa, mirem cap a on mira el caminant: una nàiada s'està banyant al rierol, il·luminada per la lluna. I gràcies als versos de Heine, però segurament també gràcies a la música que comencem a conèixer tan bé, compartim amb ell l'emoció d'assistir a una escena tan rara i preciosa.
La claror de la lluna va inspirar a Brahms aquesta música que va voler fer servir dues vegades; en la seva carta a Dessof deia que era irritant no poder fer-la servir més d'una vegada, quan podia fer-ho justificadament. Les dues cançons poden escoltar-se separadament, i sovint als recitals s'interpreta només una; us les deixo totes dues, però, en l'ordre que va establir Brahms, per si voleu apreciar l'efecte conjunt. En tots dos casos els intèrprets són els de la setmana passada, Dietrich Fischer-Dieskau i Hertha Klust. Espero que us agradin, juntes o per separat.
Dämmernd liegt der Sommerabend
Über Wald und grünen Wiesen;
Goldner Mond, am blauen Himmel,
Strahlt herunter, duftig labend.
An dem Bache zirpt die Grille,
Und es regt sich in dem Wasser,
Und der Wandrer hört ein Plätschern,
Und ein Athmen in der Stille.
Dorten, an dem Bach alleine,
Badet sich die schöne Elfe;
Arm und Nacken, weiß und lieblich,
Schimmern in dem Mondenscheine.
Quan es fa fosc, el capvespre d’estiu s’estén
damunt els boscos i els prats verds;
al cel blau, la lluna daurada
resplendeix, amb una flaire refrescant.
El grill canta al rierol,
i quelcom es belluga a l’aigua,
el caminant sent un xipolleig
i un alenar en el silenci.
Allà, tota sola al rierol,
la formosa nàiade es banya,
els braços i el bescoll, blancs i encisadors,
brillen a la llum de la lluna.
(traducció de Salvador Pila)
Nacht liegt auf den fremden Wegen, –
Krankes Herz und müde Glieder; –
Ach, da fließt, wie stiller Segen,
Süßer Mond, dein Licht hernieder.
Süßer Mond, mit deinen Strahlen
Scheuchest du das nächt’ge Grauen;
Es zerrinnen meine Qualen,
Und die Augen überthauen.
La nit rau damunt els camins ignots,
un cor malalt i els membres cansats;
Ai, com una plàcida benedicció,
oh dolça lluna, flueix cap a baix la teva llum.
Dolça lluna, amb els teus raigs
espantes l’horror de la nit;
les meves penes s’esvaeixen,
i els meus ulls vessen de llàgrimes.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Expectació
Fa molt de temps que vam parlar per primer cop de cireres i cançons. Estires una cirera del bol i darrere en venen unes quantes, enredades; escoltes una cançó i et venen al cap d'altres, perquè alguna cosa de la primera te les ha recordat. Quan vam escoltar Die stille Stadt, de Jan Sibelius, us vaig dir que la seva atmosfera m'havia recordat la d'una altra cançó que m'havia costat una estona localitzar, potser perquè el lligam era massa subtil. Avui us proposo d'escoltar aquesta altra cançó, Erwartung, d'Arnold Schönberg, i ja em direu si us semblen o no "cançons cireres". Des d'un punt de vista objectiu, Die stille Stadt i Erwartung tenen en comú el poeta, Richard Dehmel, i tenen en comú també la nit, tot i que són dues nits molt diferents: a la primera, la boira és tan espessa que un caminant és a punt de perdre's; a la segona, la nit és tan clara que fins i tot s'aprecien alguns colors [...]
El gondoler
Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.
La perla més bella
Porto uns dies escoltant un lied amb més sovint del que seria raonable. Els lectors habituals sabeu que una manera de treure'm del cap un lied que s'hi ha instal·lat és compartint-lo aquí amb vosaltres; en aquest cas vaig dubtar perquè ja l'havíem escoltat, però com que va ser només a tall d'il·lustració musical i sense gaire explicació prèvia, vaig pensar que tenia via lliure per parlar d'Abendempfindung. El lied més original de Mozart, el més conegut (si voleu, ex-aequo amb Das Veilchen) i, al meu parer [...]
Comments powered by CComment