Vaig arribar a la música de Ned Rorem gràcies a un altre aficionat que coneixia molt bé el repertori contemporani. Els primers cicles que vaig escoltar van ser More than a day (1995), per a contratenor i orquestra de cambra, i Evidences of things not seen, estrenat el 1998 per celebrar el 75è aniversari del compositor, que us el vaig presentar fa gairebé deu anys. Uns anys després us vaig proposar una altra cançó de Rorem, O you whom I often and silently come, composta el 1961; tot i que va formar part inicialment del cicle Five poems of Walt Whitman i després es va traslladar a Fourteen Songs on American Poetry, us la vaig presentar aïllada; com vaig dir llavors, va ser un amor a primera vista.
Ned Rorem va néixer el 23 d'octubre de 1923 a Richmond (Indiana) i va morir fa uns dies, el 18 de novembre, a casa seva, a Manhattan. Ja s'estaven preparant els actes per celebrar amb ell el seu centenari, que hauria estat l'any vinent, però imagino que, tot i que ell ja no hi serà, els actes es mantindran; haurien de servir per difondre també a Europa l'obra d'algú considerat per molts un dels millors compositors americans; una obra musical de dimensions schubertianes que es complementa amb una quinzena de llibres i un bon nombre d'articles publicats.
Aquesta setmana us volia presentar un altre cicle de Ned Rorem, Santa Fe Songs, compostes entre el desembre de 1979, quan el Santa Fe Chamber Music Festival li va fer l'encàrrec, i el juny de 1980, quan s'hi van estrenar; Rorem va ser aquell any compositor resident del Festival (que enguany arribarà a la 50a edició) i ho va tornar a ser el 1982, el 1985 i el 1990. El cicle el formen dotze cançons que parlen de temes habituals com són l'amor, la naturalesa, l'espiritualitat, i d'altres no tan habituals com la música, i està escrit per a veu (baríton o mezzosoprano), piano i trio de corda.
Rorem era un gran lector i triava acuradament els poetes i els poemes de les seves cançons, però aquesta vegada va ser el Festival qui, en fer-li l'encàrrec, li va suggerir un nom: Witter Bynner. Nascut a Nova York el 1881, Bynner va viure diversos anys a la Xina i el Japó abans d'establir-se definitivament a Santa Fe, on va viure durant més de quaranta anys i hi va morir el 1968. Bynner, que va arribar a relacionar-se amb Mark Twain i Henry James, va ser un dinamitzador de la cultura a Nou Mèxic, aplegant al llarg dels anys a casa seva (a Santa Fe o al llac de Chapala, a Mèxic) personalitats com D.H. Lawrence, Georgia O’Keeffe o Tennessee Williams.
Rorem no coneixia Bynner prèviament, i va triar els poemes de diferents col·leccions; en una entrevista uns anys després va dir que havia trobat la poesia de Bynner molt atractiva i cantable; deia també que no l'havia acabat d'entendre, però que la poesia ja ho tenia això: “de què tracta no és tan important com la forma en què ho diu”. En el cas de la cançó que escoltarem, Opus 101, és comprensible que no acabés d'entendre el poema; més que res, perquè aquesta era la intenció del poeta.
El 1916, Witter Bynner i el seu amic Arthur Darson Ficke van decidir fer una broma al món cultural del moment, en una època en què molts poetes s'adscrivien a diferents moviments com ara l'imaginisme, el futurisme o l'idealisme. Van preparar cadascun una petita col·lecció de poemes que van publicar conjuntament i amb pseudònim (Emanuel Morgan i Anne Knish) en un volum anomenat Spectra: A Book of Poetic Experiments. El llibre presentava un nou moviment poètic, l'espectrisme, que els autors presentaven i defensaven en el pròleg; més o menys i, simplificant molt les quatre pàgines del manifest, l'espectrisme buscava expressar la immediatesa de l'experiència, sense importar que l'experiència no es pogués racionalitzar. El moviment no existia, és clar, però el llibre mostrava una poesia fresca i plena de vida, amb imatges que no sempre s'entenien, però eren visualment atractives; la publicació va ser un èxit, i quan un temps després es va destapar la broma, sembla que tothom (crítics literaris inclosos) la va acceptar amb bon humor.
Opus 101 és el penúltim poema de la col·lecció de Bynner/Morgan, i la segona cançó del cicle de Rorem. Fidel a l'esperit espectrista, la idea general del poema és clara, algunes imatges també, i d'altres, no tant. Malgrat que parli d'un piano i un pianista, comparant la seva relació amb la d'una parella d'amants, el títol no fa referència a cap obra concreta (o sí, ves a saber; podria ser una sonata de Beethoven); tots els poemes de Spectra porten com a títol un número d'opus. La música de Rorem no dona tampoc un paper destacat al piano, que té una presència discreta i deixa el protagonisme a les cordes. Tot plegat té un aire misteriós i exòtic, diria que molt seductor. Rorem va quedar satisfet amb les Santa Fe Songs, el considerava un dels seus cicles preferits, i penso que aquesta cançó n'és una bona mostra.
L'escoltarem interpretada per Susan Graham (que ha cantat sovint obres de Rorem i a qui el compositor va dedicar el cicle 11 Songs for Susan), Malcolm Martineau i l'Ensemble Oriol. Si us agrada, espero que trobeu el moment per continuar escoltant la música de Rorem. Per acabar, us deixo amb una de les reflexions del compositor, publicada a Lies [Mentides, 2000], l'últim volum de memòries publicat:
“No crec que els compositors facin música amb els seus sentiments, no diuen a la música cap a on ha d'anar. És ella qui els guia. Per què escric música? Perquè vull escoltar-la. És tan senzill com això. Altres segurament tenen més talent, més sentit del deure. Però jo componc només per necessitat, perquè ningú altre està fent el que necessito.”
One note
But holds another note
Away from it --
As a lover
Lifts
A waft of hair
From loved eyes.
The piano shivers,
When he touches it,
And the leg shines.
una nota
sinó que sosté una altra nota
lluny de la primera.
Com un amant
retira
un cabell
dels ulls estimats.
El piano tremola
quan ell el toca,
i la pota brilla.
Articles relacionats
Aparició
Walt Whitman és un dels poetes fonamentals de la literatura americana. Aquest any es compleix el bicentenari del seu naixement i això ens dona una excusa per escoltar una tercera cançó amb un poema seu, després d'escoltar-ne O you whom I often and silently come, de Ned Rorem, i To what you said, de Leonard Bernstein.
C de contemporani
L'A va ser d'amor, no podia ser d'una altra manera, quantes cançons a Liederabend no parlen d'amor? La B va ser, també inevitablement, per als barítons (i la baritonofília). La C és de contemporani responent a una pregunta que em fan sovint: encara se n'escriuen, de cançons? I la resposta és: i tant! Després ve el matís: no amb la mateixa freqüència que al segle XIX, no cal dir-ho, però se'n fan. Avui n'escoltarem una de preciosa, una cançó d'amor cantada per un baríton. Hi ha coses que no canvien per més anys que passin.
Temps pasqual
Per a l'entrada d'avui no he triat una cançó, he triat un poema. De vegades, quan escolto una cançó em criden tant l'atenció les paraules que busco si n'hi ha més versions per veure com les han interpretat els diferents compositors. Això em va passar amb Loveliest of trees (L'arbre més encisador), que vaig conéixer en la versió de George Butterworth.
El poema, publicat el 1896 per Alfred Edward Housman, parla de la necessitat d'aprofitar totes les ocasions per gaudir de la bellesa, perquè la vida és massa curta per contemplar-ne tanta com hi ha al món.
Comments powered by CComment