Vida i desig de vida

De vegades, una interpretació d'una cançó fa que ens hi aturem i la redescobrim. Hi ha alguna cosa que és diferent, detalls que en altres versions no hi sentim; de vegades més evidents, com tempi poc comuns, o potser més intangibles: un accent en una paraula, un color, una nota del piano… I és d'això que us volia parlar avui, d'una cançó redescoberta a partir d'una interpretació diferent.

Johannes Brahms va publicar Acht Lieder und Gesänge, op. 57 el 1871; havia posat música, una vegada més, a poemes de Georg Friedrich Daumer, el seu preferit, el poeta que més va musicar. Unbewegte laue Luft [Aire tebe i immòbil] és el vuitè i últim lied de la col·lecció, i el poema està extret de Frauenbilder und Huldigungen [Retrats de dona i homenatges], publicat el 1851. En els seus setze versos, una única estrofa, hi trobem elements propis de l'orientalisme, habituals en la poesia d'un expert en la matèria com era Daumer: un jardí de nit, dos amants separats, i el desig d'estar junts. Les paraules dels poema les podria adreçar Suleika a Hatem, o Hatem a Suleika, per mencionar noms que són familiars als aficionats al lied. Només que en aquesta ocasió l'expressió del desig és més explícita del que era usual a l'època; de fet, aquesta col·lecció de poemes va ser una de les obres problemàtiques de Daumer. La tria de Brahms, una figura cabdal de la música del moment, va ser agosarada, i m'agrada imaginar-me'l llegint, divertit, els comentaris que li arribaven sobre la seva última col·lecció de cançons (“Johannes, pot ser que aquesta vegada t'hagis passat una mica?”)

La partitura de Brahms té dues seccions clarament separades; la primera, indicada com langsam [lent], abasta els quatre primers versos; la segona, indicada com lebhaft [animat], va des del cinquè vers fins al final de la cançó. Però, si ens ho mirem més de prop, Brahms agrupa els versos de dos en dos, i separa aquests grups amb intervencions del piano més o menys llargues, que introdueixen els canvis de caràcter que ara miraré d'explicar-vos.

La música dels dos primers versos fa honor a l'aire immòbil amb què comença el poema. No s'hi mou gairebé res, però s'hi percep una languidesa que ens transporta a la calma del jardí, una calma que Brahms accentua repetint el segon vers. Als dos versos següents hi sentim un cert moviment, sobretot al piano; potser és el clapoteig de la font, perquè Brahms repeteix el quart vers, que hi fa referència. Els compassos del piano que segueixen ens porten cap a la segona part de la cançó, i ho fan d'una manera que sembla que el lied hagi d'acabar aquí.

Serà, però, el mateix piano el que ens avançarà el contrast amb la segona part de l'obra: arriba el cinquè vers i el desig irromp en la música de manera gairebé triomfal. Els dos versos següents, setè i vuitè, tenen una estructura similar als dos anteriors, i comparteixen també l'estructura musical. Després arriben les dues preguntes que fa la veu poètica a l'amant i, com en el cas dels quatre versos anteriors, totes dues comparteixen material musical. Fixeu-vos que la melodia d'aquest grup és la mateixa que la del principi de la cançó, però amb un temps molt més ràpid.

Finalment, arriben els dos últims versos del poema, que són també el clímax de la cançó, i Brahms comença repetint les primeres paraules del penúltim vers, "Komm, o komm". Però el lied no acaba aquí. Després d'aquesta exaltada petició, es repeteixen els dos últims versos, ara amb un caràcter tranquil i reprenent novament la melodia inicial.

La composició de Brahms, amb canvis continus, dona molta llibertat als intèrprets per expressar els sentiments de la veu poètica, i la versió que escoltarem, la d'Anna Lucia Richter i Ammiel Bushakevitz, porta els tempi al límit. La primera part, lentíssima, em va atrapar. Els primers dos versos, tan estàtics, em van fer pensar en un lied anterior, Meeresstille de Schubert, i en un de posterior Ruhe, meine Seele de Strauss; en tots dos la calma té alguna cosa d'inquietant. A partir d'aquí, les seccions (diguem-ne així) són molt contrastades, i el desig s'expressa amb vehemència. Però, alhora, el lied transmet també un deix de tristesa, subratllat sobretot pel piano, que tal vegada és subjacent al poema; en la tradició orientalista, els amants estan separats per llargues distàncies, per circumstàncies difícils o fins i tot per la mort. Sent així, la veu poètica sap que l'amant no vindrà (i seria, en aquest sentit, una tristesa similar a la que transmeten algunes verions de Ständchen de Schubert).

Aquests últims dies he escoltat moltes vegades aquesta interpretació, que m'agrada molt, però també n'he escoltat moltes altres (un efecte col·lateral d'escoltar una versió diferent). N'hi ha que juguen menys amb els contrastos i fan servir tempi més homogenis, trobem fàcilment versions mig minut o fins i tot un minut més curtes. Així com la versió que us proposo és molt apassionada, hi ha d'altres que sembla que passin de puntetes sobre el text; entremig de dues opcions, n'hi ha per a tots els gustos. De manera que us convido a escoltar i gaudir la interpretació de Richter i Bushakevitz i a remenar per escoltar i gaudir altres interpretacions. I, si em permeteu la recomanació, quan remeneu, busqueu la de Lorraine Hunt Lieberson i Peter Serkin.

Articles relacionats

Només un mot

Cançó de la setmana: Nicht mehr zu dir zu gehen (J. Brahms) - S. Keenlyside, M. Martineau

Cinc mes...

Brahms i els valsos

Cançó de la setmana: Sieh, wie ist die Welle klar (J. Brahms) - M. Polenzani, T. Quasthoff, J. Levine i Y. Bronfman

Entre...

Vola, brisa, suau i amable

Cançó de la setmana: Botschaft (J. Brahms) - E. Haefliger, H. Klust

És bas...