Diu una saga nòrdica que abans que se signés el 1208 a Kvitsøy (a l'oest de Noruega) el tractat entre els reis Inge Bårdsson i Philipp Simonsson que acabava amb la guerra civil que sostenien de feia anys, el déu Odin es va aparèixer a un ferrer. Diu també que el mateix ferrer li va explicar a Philipp i el rei a algú altre, i així es va anar transmetent el fet de generació en generació.
Aquest episodi el recull Aloys Schreiber en el seu poema Meister Oluf, publicat el 1817. Una trucada desperta Oluf, el ferrer de Helgoland, en plena nit. A la porta hi ha un cavaller preparat per a la guerra que l'urgeix a ferrar el seu cavall perquè ha de ser a Noruega abans no surti el sol. Oluf deu pensar que el cavaller no hi és tot, perquè fins al seu destí hi ha ben bé 500 km, i, a més, Helgoland és una petita illa. Però davant la seva insistència s'hi posa, i és llavors quan s'adona que el seu client no és el que sembla: la ferradura, massa petita, creix tota sola per adaptar-se al casc del cavall, que no és un altre que Sleipnir, el cavall del deu Odin; tan veloç que sovint se'l representa amb vuit potes i, fins i tot, amb ales. Amb la muntura a punt, Odin s'acomiada i marxa per terra i per mar, escortat per dotze àligues que amb prou feines poden seguir-lo.
Carl Loewe no podia deixar passar una història com aquesta, i va compondre la balada Odins Meeresritt [La cavalcada per mar d'Odin] precisament durant una estada a Noruega el 1851. Hi sentim un narrador i dos personatges: Odin i, molt breument, Oluf. El narrador capta la nostra atenció al començament amb les seves descripcions i la manté fins a l'últim vers; fixeu-vos en la cavalcada final i el vol de les àligues. Odin és imperiós, com correspon a un gran deu acostumat a què tothom l'obeeixi; fixeu-vos també en la seva primera crida, seguida d'un curt silenci, i en la seva impaciència quan ha de tornar a cridar. El ferrer és lacònic, fixeu-vos, finalment, en les seves dues preguntes, en les quatre síl·labes que repeteix el piano.
Tot un desplegament d'imaginació i de recursos per contar-nos aquesta llegenda, que sentirem en el recital de Konstantin Krimmel i Wolfram Rieger a Vilabertran, que dedicaran la segona part del seu programa a Carl Loewe; una estona abans, a l'hora de les conferències, les 19:15, tindré el plaer de parlar-vos una mica més d'aquest compositor i les seves balades.
Escoltarem Odins Meeresritt interpretat per Krimmel i Doriana Tchakarova; repasseu després, si us ve de gust, algunes de les cançons d'aquest recital i del que faran dos dies abans Johannes Martin Kränzle i Hilko Dumno, que també dedicaran una part a Loewe i també interpretaran aquesta balada. Realment, tots dos recitals prometen!
Meister Oluf, der Schmied auf Helgoland,
Verlässt den Amboss um Mitternacht.
Es heulet der Wind am Meeresstrand,
Da pocht es an seiner Türe mit Macht:
„Heraus, heraus, beschlag’ mir mein Ross,
Ich muss noch weit, und der Tag ist nah!“
Meister Oluf öffnet der Türe Schloss,
Und ein stattlicher Reiter steht vor ihm da.
Schwarz ist sein Panzer, sein Helm und Schild;
An der Hüfte hängt ihm ein breites Schwert.
Sein Rappe schüttelt die Mähne gar wild
Und stampft mit Ungeduld die Erd’!
„Woher so spät? Wohin so schnell?“
„In Norderney kehrt’ ich gestern ein.
Mein Pferd ist rasch, die Nacht is hell,
Vor der Sonne muss ich in Norwegen sein!“
„Hättet Ihr Flügel, so glaubt’ ich’s gern!“
„Mein Rappe, der läuft wohl mit dem Wind.
Doch bleichet schon da und dort ein Stern,
Drum her mit dem Eisen und mach’ geschwind!“
Meister Oluf nimmt das Eisen zur Hand,
Es ist zu klein, da dehnt es sich aus.
Und wie es wächst um des Hufes Rand,
Da ergreifen den Meister Bang’ und Graus.
Der Reiter sitzt auf, es klirrt sein Schwert:
„Nun, Meister Oluf, gute Nacht!
Wohl hast du beschlagen Odin’s Pferd’;
Ich eile hinüber zur blutigen Schlacht.“
Der Rappe schiesst fort über Land und Meer,
Um Odin’s Haupt erglänzet ein Licht.
Zwölf Adler fliegen hinter ihm her;
Sie fliegen schnell, und erreichen ihn nicht.
Mestre Oluf, el ferrer de Helgoland,
abandona l’enclusa a mitjanit.
El vent bramula en la platja marina,
quan algú truca amb força a la seva porta:
“Surt, surt, ferra el meu corser,
encara haig d’anar lluny, i el dia s’apropa!”
El mestre Oluf obre el pany de la porta,
i un gallard cavaller és al seu davant.
Negres són la seva armadura, el casc i l’escut;
Del seu maluc penja una ampla espasa.
El seu cavall negre agita la crinera salvatgement
i piafa la terra impacient.
“D'on tan tard? A on amb tanta pressa?”
“Vaig arribar a Norderney ahir.
El meu cavall és ràpid, la nit és clara,
abans del sol haig de ser a Noruega!”
Si tinguessis ales, et creuria gustosament!”
“El meu cavall negre vola amb el vent.
Però aquí i allà empal·lideix una estrella,
per tant, agafa el ferro i treballa ràpid!”
El mestre Oluf agafa la ferradura en les seves mans,
és massa petita, s’ha d’allargar.
i quan creix al voltant del casc.
s’apoderen del mestre la inquietud i la por.
El genet munta, la seva espasa dringa:
“Ara, mestre Oluf, bona nit!
has ferrat bé el cavall d'Odin;
ara m’apresso cap a la sagnant batalla.”
El cavall negre s’apressa per terra i mar,
una resplendor lluu en el cap d'Odin:
dotze àligues volen al seu costat;
volen molt veloces, però no el poden atrapar.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Dilluns 22 d'agost: Johannes Martin Kränzle & Hilko Dumno
Comments powered by CComment