Cherchez la femme

"Cherchez la femme". Aquesta frase, que trobem originalment en una novel·la d'Alexandre Dumas, va fer fortuna a la novel·la policíaca clàssica i al cinema negre dels anys 40: si voleu resoldre un misteri, si voleu saber per què un home es comporta com es comporta, trobeu la dona que el té atrapat. Dit d'una altra manera, el món va ple de bons jans manipulats per dones malvades. Com que la idea és més antiga que la frase de Dumas, el món de la balada també en va ple, d'aquestes històries; sense anar gaire lluny, fa unes setmanes escoltàvem La belle dame sans merci. Aquesta setmana us parlaré d'una balada a la qual també podem aplicar l'expressió cherchez la femme.

Un home arriba a casa abatut amb l'espasa ensangonada. La mare li demana que és aquesta sang, i ell respon amb mentides, fins que admet que ha mort el pare (i, implícitament, admet també que ja n'està penedit). La mare, pràctica, li demana què farà ara, com se'n sortirà, i sembla que no li agrada la resposta: es farà a mar per sempre més, deixarà que es perdin les seves possessions, la dona i el fill hauran de captar per sobreviure. I quan la mare li demana què se'n farà, d'ella, ell respon que cremarà a l'infern per haver-lo incitat. La balada està hàbilment escrita en forma de diàleg, no hi ha narrador, i la informació ens arriba incompleta. La mare ha estat manipulant el fill, empenyent-lo a l'assassinat, i ara s'adona que ho ha perdut tot? O el fill ha malinterpretat els seus comentaris ressentits i ara ella n'està horroritzada? Cherchez la femme?

Aquest poema el va recollir Thomas Percy el 1765 a Reliques of Ancient English Poetry, era la versió anglesa d'una antiga balada escocesa, i Johann Gottfried Herder es va afanyar a traduir-lo a l'alemany i incloure'l a Volkslieder, publicat el 1778. I, com que la història és sucosa, n'hi ha unes quantes versions musicals.

Aquesta setmana escoltarem la de Carl Loewe, Edward, una magnífica cançó composta el 1818, quan tenia vint-i-un anys, i publicada dins de l'op. 1 (també hi trobem l'estupenda Erlkönig). El poema té set estrofes, cadascuna d'elles amb una pregunta i una resposta; Loewe evita l'estructura estròfica i va presentant material musical nou i repetint-ne de prèviament escoltat segons li demana el text. A les tres primeres estrofes la tensió va creixent fins que el fill confessa el crim, cantant "Vater" amb un fortissimo que impressiona. La cançó podria acabar aquí i, de fet, sembla que conclou amb un postludi de vuit compassos que es va extingint per tancar la peça. Imagineu l'expectació dels oients de l'època que la sentien per primera vegada (i no tenien ningú que els fes spoiler, com us faig jo a vosaltres) quan s'adonaven que es reprenia ("i ara, què? Que no és prou gros, que hagi mort el pare?"). El sentit teatral de Loewe estava realment esmolat, i la represa va incrementant la tensió fins a arribar a un segon clímax encara més impactant que el primer.

De l'antiga balada escocesa n'hi ha moltes versions, com sol passar; amb orígens perduts en el temps o les més recents, ja incorporades al folklore nord-americà. També n'hi ha moltes amb una forma i una història similar escampades per tot el nord d'Europa. El que crida l'atenció és que a una part d'aquestes versions hi ha una diferència significativa: el fill no mata el pare, sinó el germà, i no se suggereix cap intervenció de la mare (imagineu el seu horror!). De vegades el mata deliberadament, de vegades i de vegades és un accident, el que nosaltres en diríem un homicidi involuntari. Suposo que en aquest cas no s'hi parla d'espasa, perquè un pot caure malament i picar el cap mortalment contra una pedra, però costa d'imaginar-se un accident amb una espasa. Aquestes variacions, són només diverses elaboracions, destil·lades al llarg dels segles i en societats diferents, sobre complicades relacions fraternes o patern-filials, o hi ha alguna cosa més?

Sembla que a Percy li va arribar la balada a través d'un amic, que l'havia rebuda d'una amiga. Sembla que algú, l'amiga o un altre corresponsal, n'havia modificat el text; potser lleugerament, potser de manera decisiva, canviant la víctima o afegint-hi la complicitat de la mare. No era estrany que en aquella època, que tot just es començava a compilar cançons populars, s'hi fessin afegitons. La qüestió és que així li va arribar a Percy, així la va publicar Herder i així la va musicar Loewe, i no em negareu que el cop d'efecte és important. Escoltarem Edward, op. 1/1 de Carl Loewe en una versió estupenda, la de Johannes Martin Kränzle i Hilko Dumno.

Articles relacionats

El compositor cantant

Cançó de la setmana: Tom der Reimer (C. Loewe) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore

Carl Loe...

La cançó de la papallona

Cançó de la setmana: Die Sylphide (C. Loewe) - M. Petersen, C. Radicke

Aques...

Ningú no m'hi deixarà entrar?

Cancó de la setmana: Des fremden Kindes heiliger Christ (C. Loewe) - W. Anheisser, J. Severin

Una...