Britten, Benjamin

 

 

Ja som al setembre, bentornats els que heu fet vacances durant aquestes darreres setmanes. I a tots, que tingueu una molt bona temporada liederística 2017-2018! Comença la temporada però l'aire encara fa olor a estiu i vacances, per això us proposo un viatge musical mentre arriba la propera escapada. Fa uns anys, Wolf i Mörike ens van dur la primera setmana de setembre a una illa, Orplid, i avui seran Britten i Auden qui ens transportaran a la seva illa.Benjamin Britten i Wystan Hugh Auden, més conegut com a W. H. Auden, es van conèixer l'estiu de 1935, quan la General Post Office Film Unit els va contractar tots dos per posar música i text, respectivament, als seus documentals. El cinema era el nou mitjà de comunicació i tots dos estaven ben contents de tenir aquesta oportunitat d'arribar al gran públic. Auden tenia vint-i-set anys i ja havia publicat alguns volums de poesia [...]

 

Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.

 

"Britten va escriure aquestes cançons durant la seva estada de tres anys a Amèrica amb Peter Pears, el tenor que va ser la seva parella i la seva inspiració. Però les va estrenar a Londres, al Wigmore Hall, el 1942. Un conjunt de complexos poemes de Miquel Àngel en italià renacentista, amb unes imatges intensament eròtiques i homosexuals. La idea que aquests dos homes, que ja eren prou impopulars perquè eren pacifistes, tornessin a la Gran Bretanya, pugessin a l'escenari i interpretessin aquestes cançons és extraordinària. No crec que la gent s'adonés realment del que estava passant perquè les cançons eren en italià."(The road to perfection: Ian Bostridge's best of Benjamin Britten)

 

A la partitura de Songs and Proverbs of William Blake (Cançons i proverbis de William Blake), Benjamin Britten hi va escriure la següent dedicatòria: "Per a Dieter: el passat i el futur". Era l'any 1965 i Dietrich Fischer-Dieskau portava vora vint anys de carrera; si feu comptes veureu que havia debutat amb vint-i-pocs anys, acabat de tornar de la guerra, i els enregistraments que tenim d'aquella primera època ja ens mostren un cantant que frega la perfecció, amb una maduresa i una sensibilitat sorprenents en algú tan jove, una mena de miracle vocal. Britten no es va equivocar: després d'aquell 1965 Fischer-Dieskau encara va cantar durant trenta anys més.