Les modes van i vénen

Les modes van i vénen, els gustos canvien i això aplica a moltes coses: a la roba, als restaurants o (ai las!) al lied. Un bon exemple de lied que un dia va estar molt de moda i avui gairebé desconegut és Lob der Tränen [Elogi de les llàgrimes]. Es creu que Franz Schubert el va compondre durant la primera meitat del 1818 i es va editar el 1822; pertany, per tant, a les poques obres (aproximadament un centenar) que es van publicar en vida seva.

Quan a finals de segle XIX l'editorial Peters va començar a publicar els lieder de Schubert ho va fer seguint com a criteri la seva popularitat. Lob der Tränen era al primer dels set volums, immediatament després dels tres grans cicles, Erlkönig, Gretchen am Spinnrade, Heidenröslein i Der Wanderer, D. 489; és a dir, llavors era un dels més coneguts. Avui dia ja no es mesura la popularitat d'un lied per l'edició de les partitures sinó pels enregistraments, i amb prou feines en trobem, de Lob der Tränen; pràcticament, només les de les integrals i les edicions més extenses.

Per què va perdre el favor d'intèrprets i públic? Segurament perquè avui, obres mestres a banda, preferim lieder que tinguin més força o siguin més originals. Lob der Tränen no encaixa en una categoria ni en l'altra ni és una obra mestra; de fet, encaixa en una categoria que avui ens fa certa mandra, el sentimentalisme. Com altres cops que he fet servir aquesta paraula, caldria recordar que quan diem sentimental en aquest context no hem d'entendre sentimentaloide, sinó el que s'entenia a finals del segle XVIII: “la propensió a ser lleugerament commogut per sentiments suaus” (és el que en alemany es coneix com Empfindsamkeit). Segurament avui necessitem estímuls més forts per centrar la nostra atenció en alguna cosa (disculpeu-me la sociologia de pa sucat amb oli) i el llenguatge d'aquest tipus de lieder ens atreu menys.

Com altres lieder d'aquest estil que hem escoltat, posem per cas Furcht der Geliebte, Die Mainacht o Nähe des Geliebten, Lob der Tränen té alguna cosa d'especial; potser la frase del piano abans de cada estrofa, potser els últims versos tan preciosos (i repetits, a més!). No ho sé del cert, però té molt d'encant. El poema és d'August Wilhelm von Schlegel, a qui hem tingut per aquí com a traductor de Shakespeare; aquesta vegada el poema és original seu, escrit el 1807 i publicat el 1808 amb el títol Lied a la revista Prometheus. El poema té quatre estrofes; el lied és estròfic i normalment se'n canten només les dues primeres. Un motiu és l'habitual, aplicar la màxima “menys és més” per evitar el cansament de l'oient; un altre, que la música de Schubert s'adiu perfectament a les primeres estrofes però no tant a les últimes. Nosaltres escoltarem aquesta versió reduïda interpretada per Matthias Goerne i Graham Johnson; pareu-hi atenció perquè, tan sentimental com vulgueu, és una cançó molt bonica.

Un dels admiradors d'aquesta peça va ser Franz Liszt, que va descobrir els lieder de Schubert a París, gràcies al músic belga Chrétien Urhau. Ben aviat es va convertir ell mateix en un altre divulgador de la seva obra; sovint acompanyant cantants de prestigi com Adolphe Nourrit a París o Benedikt Randhartinger a Viena però, sobretot, amb les seves transcripcions. La setmana passada escoltàvem un lied de Liszt i parlava de passada dels seus anys de gires, entre 1839 i 1847; no és exagerat si comparem la “febrada Liszt” que es va viure llavors amb viscudes amb Elvis Presley, The Beatles o Justin Bieber. Les seves fans duien camafeus amb el seu retrat; quan trencava alguna corda del piano(era relativament freqüent a l'època) se'n feien polseres i conservaven algun cabell que li hagués caigut o les burilles de les seves cigarretes.

Liszt triomfava, i si Liszt triomfava, triomfava també Schubert, perquè als concerts no hi faltaven les transcripcions dels lieder. En va fer més de cinquanta, bona part durant el període 1838-39; els editors estaven encantats amb les vendes i molts pianistes van incorporar també les obres al seus programes. En una època en què l'única manera d'escoltar la música eren els concerts, públics o privats, les transcripcions dels lieder de Schubert afavorien de manera notable l'acceptació de la seva obra. Val a dir que la contribució de Liszt a aquesta tasca no es va limitar a les transcripcions; com a director d'orquestra va interpretar-ne simfonies i òperes i va tenir cura de l'edició de les seves sonates. El compositor i pianista adorava l'obra de Schubert; mireu si no com s'hi referia en una carta al pianista i pedagog Sigmund Lebert, el 1868:

Les modes van i vénen, els gustos canvien... i les precioses i cèlebres transcripcions de Liszt van desaparèixer del repertori. Ni tan sols es van publicar a la primera publicació exhaustiva de la seva obra, a primer del segle XX (no es devien considerar com a realment seves o importants) i avui dia és difícil escoltar-les als concerts com no sigui com a propina.

Tot i així, en el cas de Lob der Tränen se'n troben més versions enregistrades de la transcripció que del lied. Va ser un dels primers que Liszt va arranjar, el 1837, i es va publicar en el primer recull, el 1839, amb altres tres; figura al seu catàleg com a S. 557. Em ve de gust compartir-la també aquí, en la versió del pianista Jorge Bolet, com a complement al lied; se sol lloar com Liszt va donar el seu caràcter a aquestes peces alhora que respectava l'esperit de la música schubertiana i aquesta n'és una bona mostra.