Fa un temps, una pianista amb qui ens acabàvem de conèixer em va preguntar per la meva opinió sobre Dietrich Fischer-Dieskau i jo la hi vaig donar; llavors ella, molt sorpresa, em va dir: "jo em pensava que això només es deia en petit comité". Tan sorpresa com ella de la meva resposta em vaig quedar jo del seu comentari; va ser una conversa curiosa. Pensant-hi, em vaig adonar que ella tenia raó, que normalment tots anem amb peus de plom quan parlem de figures tan importants com Fischer-Dieskau...

Els lectors més observadors ja deureu sospitar què era allò tan "sorprenent" que vaig dir, perquè us haureu adonat que la majoria dels lieder de Fiescher-Dieskau que comparteixo són enregistraments de la seva primera època, dels anys cinquanta. Les seves interpretacions d'aquella època em semblen sensacionals, costa de creure que siguin tan madures, quan en molts enregistraments només tenia vint-i-cinc o vint-i-sis anys. Les seves Cançons del camarada errant, o el seu Liederkreis d'Eichendorff, per exemple; si no fos perquè la perfecció no existeix, diria que són perfectes. I com pot evolucionar un cantant que comença fregant la perfecció? Aquí és on ve el problema; al meu parer, el baríton es va anar escoltant cada cop més, tendint al manierisme i perdent aquella llum i aquella sorprenent naturalitat que l'havia caracteritzat durant els primers anys. M'apassionen els seus enregistraments d'aquesta època, però els més tardans, en general, m'interessen menys (i avui en sentirem un contraexemple).

Gustos personals a banda, hi ha pocs dubtes que Dietrich Fischer-Dieskau és un dels referents del lied durant la segona meitat del segle XX: cantant, professor de cant i autor de nombrosos llibres sobre el lied. Malgrat reticències i desencontres, la meva admiració i el meu agraïment guanyen per molt i ni per un moment vaig dubtar que l'F de l'abecedari de Liederabend seria per a ell. Però volia que fos per a Fischer-Dieskau també en qualitat de representant de tots aquells cantants "d'abans" que no he tingut ocasió d'escoltar en directe i m'han robat el cor des d'un disc. Cantants de la seva mateixa generació, com Peter Pears, Christa Ludwig o Hermann Prey; o de la generació següent, com Gundula Janowitz o Brigitte Fassbaender. O de l'anterior, com Hans Hotter, Peter Anders o Kathleen Ferrier. I poques vegades reculo més, perquè tot i que m'agrada molt com cantaven Gerhard Hüsch o Heinrich Schlussnus, sóc hipersensible al soroll als enregistraments, i si traiem el soroll la veu queda opaca i el piano gairebé irrecognoscible. I els cantants "d'ara"? Si l'F és la lletra dels amors discogràfics, en tindrem una altra dedicada als amors d'escenari. I encara tindrem una tercera lletra que serà la inicial d'un cantant, no és que me n'hagi oblidat avui.

Avui escoltarem Dietrich Fischer-Dieskau, és clar, però no en la seva època (permeteu-me la hipèrbole) gloriosa sinó en un enregistrament bastant posterior, calculo que d'entorn el 1980; durant aquells anys va col·laborar molt amb Daniel Barenboim, que és qui l'acompanya en aquesta ocasió. Lerchengesang és una de les miniatures de Brahms, transparent, etèria, com diu el primer vers del poema de Karl Candidus que és el cant de l'alosa. Novament ens trobem amb un moment d'enyorança en sentir un ocell, com a Die Mainacht i An die Nachtigall, però si en aquestes dues cançons sentim un lament del poeta, perquè li fa mal sentir la tòrtora o el rossinyol, en aquest cas el jo poètic sembla que agraeixi el record. Si més no, la tristesa queda més amagada.

Com ja hem vist en altres ocasions, Brahms compon un lied que no és estròfic però ens ho sembla. Als dos primers versos sembla com si la veu surés per sobre del cant de les aloses, alternant-se amb elles, mentre que als dos següents (tres, perquè el darrer es repeteix), veu i piano s'uneixen. Als tres primers versos de la segona estrofa torna l'alternança entre veu i piano, i a continuació es repeteixen el segon i el tercer, seguits i units amb el piano, mentre que el darrer vers del poema recupera la música del darrer vers de la primera estrofa, però sense la repetició. En realitat, com veieu, les dues estrofes són prou diferents, però alhora sonen molt semblants. Escolteu la cançó, és molt més aclaridor que la meva explicació...

Fischer-Dieskau fa una versió esplèndida de Lerchengesang. Esplèndida i atípica, perquè és extremadament lenta. La partitura indica "andante espressivo" i jo diria que no ho és gaire, d'andante; si ho mirem en temps, la seva interpretació dura uns tres minuts i mig, un minut més que la majoria d'enregistraments. Aquesta morositat li permet de recrear-se en la nostàlgia, més que no en la tristesa, i la versió és molt introspectiva, amb unes mitges veus precioses. Tota la interpretació és una meravella, però fixeu-vos, per exemple, en la repetició de "Die Brust, ihr lieblichen Stimmen!", el primer vers de la segona estrofa, "Ich schließe leis mein Auge" o el primer "Dämmerungen" o, posats a filar prim, una síl·laba: la tercera de "Frühlingshauche". Espero que en gaudiu, fins i tots els no gaire partidaris de Dietrich Fischer-Dieskau, que d'haver-ne, n'hi ha.
 
 
Lerchengesang
 

Ätherische ferne Stimmen,
Der Lerchen himmlische Grüße,
Wie regt ihr mir so süße
Die Brust, ihr lieblichen Stimmen!

Ich schließe leis mein Auge,
Da ziehn Erinnerungen
In sanften Dämmerungen,
Durchweht vom Frühlingshauche.

Veus etèries i llunyanes,
salutacions celestials de les aloses,
com commouen dolçament
el meu pit les vostres veus encantadores!

Tanco suament els ulls,
i passen els records
d'apacibles capvespres
enredats amb l'alè de la primavera.

 
 

Comments powered by CComment