Liederabend - SV16 - An die Nachtigall

El rossinyol - Kay Nielsen

La setmana passada, primera setmana d'agost, us avançava que el que quedava de mes ho dedicaríem a la Schubertíada a Vilabertran, com vam fer l'any passat. Seran quatre entrades breus que repassaran els sis recitals i recuperaran les peces que s'hi interpreten i que ja hem escoltat a Liederabend.

Avui ens dedicarem al primer recital, el concert inaugural de la SV16, que tindrà lloc el 18 d'agost, d'aquí vuit dies. Els protagonistes seran dos habituals del festival, la mezzosoprano Juliane Banse i el pianista Wolfram Rieger, que interpretaran cançons de Brahms, Duparc i Schubert. Repassant el programa, que per cert és preciós, he trobat que podem recuperar cinc peces: dues de Brahms, dues de Duparc i una de Schubert. I he trobat també que vaig compartir cinc grans versions!

Die Mainacht és un dels meus lieder preferits de Brahms; com us deia quan us la vaig presentar, trobem un poema amarat de Romanticisme (reuneix nit, natura i solitud) que el compositor fa seu amb una cançó punyent. Els nostres intèrprets van ser Hermann Prey i Gunther Weißerborn.
Feldeinsamkeit és una altra gran cançó de Brahms, un moment de pau perfecte en comunió amb la natura. La vam escoltar amb Christa Ludwig i Geoffrey Parsons.
De Duparc tenim també dues peces imprescindibles del repertori. La primera és Chanson triste, una obra de joventut dedicada pel compositor a qui seria la seva dona, Ellie Mac Swiney. La vam escoltar en la versió de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch.
La segona mélodie de Duparc és L'invitation au voyage, una cançó que, com us vaig explicar fa molt de temps, conté un dels meus versos preferits: Là, tout n'est qu'ordre et beauté. Ens la van interpretar Jose van Dam i Maciej Pikulski.
Finalment, Abendstern, un dels molts lieder de Schubert que parlen dels estels. Una trista cançó d'amor que vam sentir en la versió de Anthony Rolfe-Johnson i Graham Johnson.

Per tancar aquesta entrada escoltarem una altra cançó de les programades pel recital, An die Nachtigall, de Brahms, composta a partir d'un poema originàriament escrit per Ludwig Hölty i modificat després de la seva mort per Johann Heinrich Voss (de fet, va modificar-ne aquest i molts d'altres). Els canvis, sobretot a la segona estrofa, són significatius, però així és com va conèixer Brahms el poema (i Schubert, que també el va musicar). Brahms estructura el lied com a estròfic, malgrat que només ho és aparentment: el compositor inclou petits canvis aquí i allà a a la segona estrofa alhora que la manté prou semblant a la primera com perquè els oients tinguem la sensació de repetició. Cada estrofa comença delicadament, passa per un moment intens i emotiu i es clou suaument, de forma que la veu dibuixa un gran arc sobre els versos. I quin és el tema de la cançó? Si fa, no fa, el mateix que el de Die Mainacht: el sentiment de solitud del poeta, desfermat quan sent cantar un ocell a la nit; si a Die Mainacht era una tòrtora, a An die Nachtigall és un rossinyol.

Escoltarem An die Nachtigall en la mateixa veu que l'escoltarem a Vilabertran, la de Juliane Banse, acompanyada en aquest cas no per Wolfram Rieger sinó per Aleksandar Madžar.

An die Nachtigall

Geuß nicht so laut der liebentflammten Lieder
Tonreichen Schall
Vom Blütenast des Apfelbaums hernieder,
O Nachtigall!
Du tönest mir mit deiner süßen Kehle
Die Liebe wach;
Denn schon durchbebt die Tiefen meiner Seele
Dein schmelzend Ach.

Dann flieht der Schlaf von neuem dieses Lager,
Ich starre dann.
Mit nassem Blick, und todtenbleich und hager,
Den Himmel an.
Fleuch, Nachtigall, in grüne Finsternisse,
Ins Haingesträuch,
Und spend’ im Nest der treuen Gattin Küsse;
Entfleuch, entfleuch!

No llencis tan fort el so melodiós
d’exaltades cançons d’amor
des de les branques florides de la pomera,
oh rossinyol!
Amb els cants de la teva dolça gorja
despertares en mi l’amor;
però aviat sofria al fons de la meva ànima
amb el teu harmoniós “Ai”.

Fuig llavors novament la son d’aquest llit,
i miro embadalit
amb mirada humida, pàl·lid com la mort i macilent,
cap el cel.
Fuig, rossinyol, a la verda obscuritat,
a l’espessor del bosc,
i en el teu niu omple de besos la fidel esposa.
Fuig! Fuig!

(traducció de Manuel Capdevila i Font)

SV16 - An die Nachtigall

Sèries