No hay cantar sin amor

(Ignacio García / Colour Blind Design)

 

Potser heu reconegut el títol de l'article com un vers d'una cançó d'Enric Granados. O potser l'heu reconegut com el nom d'un disc i sospiteu de què parlaré avui... i l'encerteu. No és habitual que parli de discos però ja sabeu que de tant en tant m'agrada saltar-me les meves normes, i em venia de gust presentar-vos No hay cantar sin amor, el primer enregistrament de la mezzosoprano Pilar Vázquez i la pianista Elisa Rapado.

Una de les primeres persones que vaig seguir a Twitter va ser l'Elisa, perquè ja la coneixia pel seu blog In meinem Leben, in meinen Lied (un dels que trobareu enllaçats a la columna de la dreta, a baix). D'això fa més de tres anys i penso que ens vam identificar mútuament com a "frikis del lied", que diria ella. Jo sempre ho nego, és clar, no sé ni com se li acut de pensar-ho. Si mal no recordo, el primer cop que vam intercanviar unes quantes piulades va ser entorn de Mahler; pel nom del seu blog ja estava clar que l'Elisa era mahleriana, i vam parlar, precisament, o inevitablement, d'Ich bin der Welt abhanden gekommen (pels no iniciats en els misteris del lied, l'Elisa va prendre com a títol del seu blog el darrer vers d'aquesta cançó). Des de llavors hem parlat molt de lied, de les diferents maneres d'interpretar-lo i escoltar-lo, i em feia il·lusió veure com s'havia concretat el seu amor i el seu gust pel detall en el seu primer disc.

Hi ha una part del contingut que no em va sorprendre gens; de fet, l'esperava: els Rückert Lieder de Mahler i els Wesendonck Lieder de Wagner. No sé si es van plantejar de fer una altra cosa o per a elles també estava molt clar però per a mi aquests dos cicles formen part de l'essència del duo, estan unides per aquestes deu cançons. Sí em va sorprendre el tercer autor inclòs al disc, Enric Granados. Com diuen la Pilar i l'Elisa a les notes de presentació del disc, Granados i Mahler eren contemporànis però... quins estils tan diferents! Segons la teoria del color, els colors es poden combinar per harmonia o per contrast; traslladant-ho al disc, la primera combinació, Wagner-Mahler, es per harmonia i la segona, Mahler-Grandos, clarament per constrast. Ara bé, podríem argumentar que ens mantenim en una relació harmònica perquè no hem canviat de tema, continuem parlant del'amor.

Què us haig de dir, del disc? Que l'escolteu, és clar. Que és un disc molt maco; que és el primer disc d'un duo i vindran més i podrem anar seguint la seva carrera. Que us fixeu en les traduccions de l'alemany al castellà que han fet la Pilar i l'Elisa; sempre m'agrada trobar al quadernet d'un disc les notes dels intèrprets pel grau d'implicació que demostra però aquí, a més les intèrprets han buscat a cada vers la paraula que més s'acostés al que volien transmetre.

Nosaltres escoltarem una de les cançons i serà precisament de Granados; la Pilar i l'Elisa faran el primer homenatge al compositor, a punt d'entrar en l'any que es commemora el centenari de la seva mort. No hay cantar sin amor inclou cinc de les dotze Tonadillas i La maja y el ruiseñor, de Goyescas, totes sis amb textos de Fernando Periquet. He triat la meva preferida; potser hauria d'haver triat una de més lluïda i espectacular però el dit se m'ha quedat enganxat al Play amb El mirar de la maja i aquest és el senyal inequívoc que és la cançó triada. El poema comença amb dues preguntes que no tenen resposta, per què la mirada de la maja és tan ardent, i continua amb l'amorosa protesta del seu chispero; Granados agrupa les dues preguntes i les converteix en una sola estrofa que es repeteix amb els versos restants. L'acompanyament del piano és molt sobri i ens podem imaginar perfectament que és una guitarra; tot plegat és una cançó de seducció amb un ritme que em recorda alguna de les danses (no us sabria dir quina) de la cort espanyola del segle XVII.

Com que ja sé que en la veu de la Pilar us fixareu segur perquè la cançó està molt ben cantada, insistiré que escolteu també el piano; no és perquè l'Elisa sigui amiga meva però feu-me cas i atureu-vos a escoltar-la.