Parlem, per exemple, dels Vier ernste Gesänge de Brahms; a la partitura diu que són per a veu de baix (für eine Basstimme), però les canten habitualment mezzosopranos i contralts. O de Frauenliebe und -Leben de Schumann; la partitura diu für eine Sinsgtimme, per a veu, sense especificar més, i estan tan vinculades amb la veu femenina que quan les ha cantat un home hi ha hagut rebombori. O dels Wesendonck Lieder de Wagner, für Frauenstimme, per a veu de dona, cantats també de tant en tant per homes amb el corresponent enrenou. I jo tinc la sensació que aquest enrenou és més gran quan són senyors els qui canten cançons de senyores que quan és el cas contrari. Però bé, només és una sensació.
El tema torna a estar d'actualitat perquè en el seu nou disc publicat fa uns dies, "Wagner", Jonas Kaufmann interpreta els Wesendonck Lieder. Al vídeo promocional, Kaufmann diu:
Les cançons en qüestió, els Wesendonck Lieder, les va escriure Wagner entre finals de 1857 i començaments de 1858. Com deia Kaufmann al vídeo, en aquella època Wagner s'estava a casa d'Otto i Mathilde Wesendonck (l'autora dels poemes) prop de Zurich. Wagner estava preparant llavors la seva ópera Tristan und Isolde i la composició de les cançons li va servir tant per descansar d'aquesta tasca com per fer-ne esborranys musicals; totes les cançons estan amarades de l'esperit de Tristany i Isolda però n'hi ha dues, Träume (Somnis) i Im Treibhaus (A l'hivernacle), en les quals sentim no ja ecos sinó directament la música de l'òpera.
La versió amb acompanyament orquestral és la que es programa més sovint i la que sentirem avui, però no és de Wagner; el compositor va fer una única versió de les cinc cançons amb acompanyament de piano. Uns dies després de compondre Träume va fer-ne un arranjament per violí solista i un conjunt de vuit instruments, un regal d'aniversari per a Mathilde. A partir d'aquest arranjament i, sobretot, a partir de Tristany i Isolda, el director d'orquestra Felix Mottl, director habitual de les obres de Wagner, va fer l'acompanyament orquestral que esmentava abans (d'altres compositors, per exemple Henze, van fer altres orquestracions amb posterioritat).
Us proposo que escoltem Im Treibhaus, interpretada per Jonas Kaufmann amb l'Orquestra de la Deutsche Oper Berlin dirigida per Donald Runnicles. A veure què us sembla aquesta "masculinització" de la cançó, suposo que no serà el mateix si l'escolteu per primer cop o si esteu avesats a sentir-la cantada per una dona, o si coneixeu o no Tristany i Isolda. Hi ha d'altres cançons que al començament se'm feien estranyes de sentir cantades per un home, però precisament aquesta ens porta al tercer acte de l'òpera, i el tercer acte de l'òpera és Tristany, de manera que el timbre masculí em sona ben natural. A més la interpretació em sembla excel·lent, què més és pot demanar?
Hochgewölbte Blätterkronen,
Baldachine von Smaragd,
Kinder ihr aus fernen Zonen,
Saget mir, warum ihr klagt?
Schweigend neiget ihr die Zweige,
Malet Zeichen in die Luft,
Und der Leiden stummer Zeuge
Steiget aufwärts, süßer Duft.
Weit in sehnendem Verlangen
Breitet ihr die Arme aus,
Und umschlinget wahnbefangen
Öder Leere nicht'gen Graus.
Wohl, ich weiß es, arme Pflanze;
Ein Geschicke teilen wir,
Ob umstrahlt von Licht und Glanze,
Unsre Heimat ist nicht hier!
Und wie froh die Sonne scheidet
Von des Tages leerem Schein,
Hüllet der, der wahrhaft leidet,
Sich in Schweigens Dunkel ein.
Stille wird's, ein säuselnd Weben
Füllet bang den dunklen Raum:
Schwere Tropfen seh ich schweben
An der Blätter grünem Saum.
Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d'esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu?
En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l'aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s'enlaira.
De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat.
Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí!
I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s'embolcalla.
Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles.
Comments powered by CComment