Pa amb llàgrimes

A l'entrada anterior vam escoltar l'arpista cantant la seva primera cançó a Wilhelm i els seus acompanyants, que són a taula de mal humor i discutint. Un cop l'arpista ha marxat tornen a enfrontar-se entre ells; Wilhelm surt de la posada per estar sol i s'asseu a un banc de pedra que hi ha al davant. Allà el troba Philine, que l'amanyaga demanant-li que es quedi; si recordeu, un dels motius de la inquietud de Wilhelm és que vol ser fidel a la seva promesa de mantenir-se allunyat de les dones però se sent molt atret per la noia, a qui rebutja amb penes i treballs. Quan Philine marxa disgustada arriba Melina, que insisteix Wilhelm perquè li faci un prèstec per comprar els endreços de la companyia de teatre; Wilhem, impacient, li promet el prèstec per treure-se'l de sobre. A més, quan Friedrich es mostra obertament enamorat de Philine s'adona que n'està gelós. És a dir, Wilhelm continua tan trasbalsat pels seus sentiments contradictoris com fa unes pàgines.

Com que ni tan sols la companyia de Mignon li serveix per tranquil·litzar-se marxa a fer un tomb, i se li acut anar a veure l'arpista,"amb l'arpa del qual esperançava d'esvair els mals esperits". L'arpista s'està en un alberg a les afores de la ciutat, en un recambró dalt de tot; quan Wilhelm arriba a la porta el sent cantar acompanyant-se amb l'arpa ("Eren tons commovedors, planyívols, acompanyats d'un cant trist i atemorit"). La tristesa de l'arpista el commou, les seves llàgrimes el fan plorar, i així Wilhelm se sent alleujat ("Tots els dolors que oprimien la seva ànima es fongueren al mateix temps"). Llavors entra a l'estança i li demana a l'arpista que continui cantant; en aquest breu capítol, el tretzè del llibre segon, encara sentirem una altra cançó a la qual dedicarem la pròpera entrada de la sèrie.

El primer vers de la cançó que Wilhelm escolta des del replà, Wer nie sein Brot mit Tränen aß (Qui amb llàgrimes jamai el pa no s'ha menjat), és certament commovedor; és una de les imatges més gràficament tristes que podem trobar en un lied. Ara que trobem l'arpista a soles ens adonem de la seva desolació, una imatge molt diferent de la que ens havia donat a la primera cançó, quan cantava en públic. Perquè pateix tant l'arpista? Ara com ara no sabem gaire cosa d'ell: que és vell, que viu molt pobrament en un recambró parat només amb un llit, que no és de gaire parlar i s'estima més expressar-se amb la música, i la descripció física que Goethe n'havia fet un parell de capítols abans:

El seu pelat crani era coronat al voltant per uns pocs cabells grisos, els grossos ulls blaus mostraven un dolç esguard per sota d'unes llargues celles blanques. Un nas ben conformat es dreçava per damunt una llarga barba blanca que no arribava a cobrir uns llavis agradosos, una vestimenta fosca-marronosa embolcallava de cap a peus el seu cos prim.

Ja hem pogut veure com l'arpista té una mena d'efecte calmant sobre Wilhelm; al llarg de la novel·la descobrirem a més que és un home enigmàtic amb un comportament estrany i fins i tot perillós, i haurem d'esperar ben bé fins als capítols finals per conéixer el seu passat.

Però de moment escoltarem un dels lieder que s'han escrit a partir d'aquest poema; de les moltes opcions que hi ha n'he triat una de Schubert, que en va fer tres versions. Les dues primeres les va escriure el setembre de 1816, juntament amb altres dues cançons de l'arpista; el setembre de 1822 va decidir publicar les tres cançons amb el nom Gesänge des Harfners (Cants de l'arpista), op. 22, però llavors va substituir Wer nie sein Brot mit Tränen aß per la tercera i definitiva versió, la que sentirem nosaltres interpretada per Simon Keenlyside i Julius Drake. Pels amants de l'ordre, aquest lied es va catalogar inicialment com a D.480, però actualment és el D.478 no. 2, així que podeu trobar-lo a enregistraments i programes de mà de les dues maneres en funció de la seva antiguitat.

El poema té només dues estrofes i Schubert les repeteix totes dues, repetint a més fins a tres cops l'últim vers, com si seguís fidelment les paraules de Goethe: "i repetia unes poques estrofes en part cantant-les en part recitant-les"; les segueix també fidelment pel que fa a la tristesa i la desesperació, fins al punt que alguns autors diuen que la desolació d'aquesta cançó anticipa la que trobarem al Winterreise; no sabem quines han estat exactament les vivències del caminant del Winterreise, però coneixent el que ha viscut l'arpista bé en podria ser el protagonista. Encara havien de passar sis anys, però, abans que Schubert escrigués el seu gran cicle, ens quedem amb la tristesa de l'arpista.