La solitud de l'arpista

A l'entrada anterior de la sèrie érem al capítol 13 del llibre segon, quan Wilhelm és al replà de la cambra de l'arpista i el sent cantar Wer nie sein Brot mit Tränen aß; hi entra i li demana al vell que continuï cantant.

El narrador ens explica com s'estableix un curiós diàleg en el qual Wilhelm pregunta i l'arpista respon amb cançons. Ens descriu l'escena com una "assemblea de persones devotes", a on l'arpista és l'oficiant que "edifica el seu hoste", removent-li mitjançant cançons sentiments actuals i passats, portant-li records, descobrint-li nous sentiments i asserenant-lo prou com perquè de camí a casa pugui reflexionar sobre la seva situació i el seu futur; avui dia d'això en diríem musicoteràpia.

Els lectors només "sentim" una d'aquestes cançons, Wer sich der Einsamkeit ergibt (Qui es lliura a la soledat), que continua amb la profunda tristesa de l'anterior, Wer nie sein Brot mit Tränen aß. Parla de la solitud, una solitud que és un turment però alhora és desitjada, l'arpista la compara amb una amant; una solitud terrible que l'acompanyarà fins a la tomba. Continuem sense saber què és el que turmenta l'arpista, però intuïm a les seves paraules que no creu possible cap perdó, ni en aquesta vida ni en el més enllà. No hi ha cap esperança per a ell.

Escoltarem la versió de Wer sich der Einsamkeit ergibt de Hugo Wolf, que va anomenar el lied Harfenspieler I (no respecta, per tant, l'ordre de la novel·la)i és el primer dels cinquanta-un lieder amb textos de Goethe que va escriure entre octubre de 1888 i octubre de 1889. La cançó porta la indicació general de caràcter "Sehr getragen, schwermütig" (molt lent, melancòlic), i així és com sentim l'arpista, entotsolat, pràcticament declamant en alguns moments, amb continguda emoció en d'altres, mentre el piano ens recorda el so de l'arpa. Una cançó tristíssima, no podria ser de cap altra manera, que sentirem interpretada per Thomas Allen i Geoffrey Parsons.

Quan Wilhelm arriba a la seva posada està decidit a marxar i continuar amb el seu viatge, deixant enrere la ciutat i el grup que hi ha conegut; si li quedava cap dubte el convenç una nova escena de gelosia de l'adolescent Friedrich, perquè, un cop més, s'hi veu reflectit (no em vull extendre ara sobre aquesta escena perquè no aporta res a la trama que anem seguint, però trobo que és una de les escenes més tendres de tota la novel·la).

Però tot i que la decisió està presa, li fa mal; quan Mignon entra a la seva cambra s'adona de seguida de la seva tristesa; la nena s'asseu als seus peus, Wilhelm li acarona els cabells i de sobte ella comença a tenir convulsions, pateix un atac que la deixa com morta i espanta terriblement Wilhelm; quan Mignon recupera els sentits li promet que no l'abandonarà mai, ara són pare i filla. Evidentment, Wilhelm no tornarà a casa.

I així acaba el llibre segon, amb Wilhelm gaudint "de la més pura i inefable joia" i l'arpista tocant a l'altra banda de la porta, oferint-li les seves cançons. Com que el llibre tercer comença directament amb la primera cançó de Mignon, m'he estimat més posar-vos ara en antecedents i així a la pròxima entrada podem parlar una mica d'aquesta nena que té el cor robat al nostre heroi.