No són els únics, aniran arribant més actors, entre ells un hombre gran que Wilhelm recordava haver vist a la seva ciutat; li pregunta per Mariane i el vell, trist i dolgut, li diu que li ha perdut la pista. Li explica que havia estimat la noia com a una filla i per això l'havia ajudat quan l'havien despatxat perquè estava embarassada, però després de tenir el nen Mariane havia deixat de respondre-li les cartes i ja no n'ha sabut res més.
Wilhelm està fet un garbuix: trist perquè troba a faltar Mariane i amb mala consciència perquè sap que la criatura pot ser seva (recordem que fins llavors no sabia res de l'embaràs de Mariane); atret per Philine però decidit a mantenir-se allunyat de les dones; a gust amb la colla d'actors tot i que li fastigueja que siguin tan interessats; vol marxar quan abans millor perquè sospita que no podrà resistir-se a la crida del teatre però vol quedar-se perquè està fascinat per Mignon.
Així arriba un dia que trobem entaulats Wilhelm, el matrimoni Melina, Laertes i Philine. Tots estan de mal humor, entre d'altres coses perquè la nit abans han estat de festa i el ponx ha fet estralls; tot són discussions i males cares fins que l'hostaler els anuncia l'arribada d'un arpista que els pot entretenir amb la seva música i Wilhelm l'accepta de bon grat.
Finalment, al capítol 11 del Llibre II, hem arribat a la primera cançó de la novel·la, Was hör' ich draußen vor dem Tor (Qui és que canta en el llindar). És una balada: un rei sent cantar a la porta del seu castell i fa passar el cantaire perquè entretingui la seva cort. Queda tan satisfet que li ofereix una cadena d'or com a recompensa, però el cantaire la rebutja i demana a canvi una copa de vi; ell se sent pagat només amb el goig de poder cantar. Aquesta imatge idealitzada de l'art es correspon amb la de Wilhelm, potser per això el jove s'emociona tant quant sent la cançó; l'arpista és més pràctic i accepta, a més d'una copa de vi, les monedes que li dóna el grup. L'arpista també cantarà les dues properes cançons, així que aviat tindrem ocasió de veure que el caràcter d'aquesta cançó és molt diferent de les altres que canta, que són tristes i deixen entreveure la turmentada personalitat del personatge.
Aquesta és l'única cançó del Wilhelm Meister que va compondre Carl Loewe; lògic, si pensem que és l'única balada i ell és el rei de les balades. La va publicar amb el nom Der Sänger (El cantaire), i és el no. 2 dels tres que formen Balladen, op. 59. Nosaltres l'escoltarem interpretada pel baríton Morten Ernst Lassen acompanyat per Cord Garben.
"Was hör' ich draußen vor dem Tor,
Was auf der Brücke schallen?
Laß den Gesang vor unserm Ohr
Im Saale widerhallen!"
Der König sprach's, der Page lief,
Der Page kam, der König rief:
"Laßt mir herein den Alten!"
"Gegrüßet seid mir, edle Herrn,
Gegrüßt ihr schönen Damen!
Welch' reicher Himmel! Stern bei Stern!
Wer kennet ihre Namen?
Im Saal voll Pracht und Herrlichkeit
Schließt, Augen, euch, hier ist nicht Zeit,
Sich staunend zu ergötzen."
Der Sänger drückt' die Augen ein
Und schlug in vollen Tönen:
Die Ritter schauten mutig drein,
Und in den Schoß die Schönen.
Der König, dem das Lied gefiel,
Ließ, ihn zu lohnen für sein Spiel,
Eine goldne Kette holen.
"Die goldne Kette gib mir nicht,
Die Kette gib den Rittern,
Vor deren kühnem Angesicht
Der Feinde Lanzen splittern.
Gib sie dem Kanzler, den du hast,
Und laß ihn noch die goldne Last
Zu andern Lasten tragen.
"Ich singe, wie der Vogel singt,
Der in den Zweigen wohnet;
Das Lied, das aus der Kehle dringt,
Ist Lohn, der reichlich lohnet.
Doch darf ich bitten, bitt' ich eins:
Laß mir den besten Becher Weins
In purem Golde reichen."
Er setzt' ihn an, er trank ihn aus:
"O Trank voll süßer Labe!
O, wohl dem hochbeglückten Haus,
Wo das ist kleine Gabe!
Ergeht's euch wohl, so denkt an mich
Und danket Gott so warm, als ich
Für diesen Trunk euch danke."
Qui és que canta en el llindar,
que tot el mur ressona?
Mont patge: vés i fes-lo entrar,
que em plau sentî una cançó bona, -
Tal digué el rei. I aquell minyó
i un vell capblanc, el cantador,
prest van entrar a la sala.
- Que Déu vos guard, nobles senyors
i dames primoroses.
Això és un cel de resplendors!
Com les constel·lacions nombroses
qui us gosaria anomenar?
Tanqueu-vos, ulls, que l'admirar
em torbaria massa. -
I, amb parpres closos, el bon vell
de tot son pit cantava.
Cavaller altiu guaita enfornt d'ell,
i tota dama els ulls baixava
per escoltar. I, havent finit,
el rei fou tan agraït
que una cadena d'or li ofrena.
- Cadena d'or no fa per mi,
sinó per gent de guerra.
Deu-la al cabill que, en ell eixir,
l'arma enemiga cau en terra;
deu-la, si és cas, al canceller;
damunt les càrregues que té
bé pot portâ aquesta altra.
Jo sóc pagat amb el meu cant,
que és la meva alegria.
Així l'ocell que als arbres nia:
com brot en l'arbre és el meu cant.
Mes, si una paga em voleu dar,
en copa d'or feu-me portar
el millor vi del vostre. -
I així es complí, i ell se'l begué:
- Beguda confortant!
Benavirat el qui pot fer,
com qui don poc, mercè semblant!
En vostra sort, penseu en mi
i deu mercès a Déu, així
com jo us les dono ara.
(traducció de Josep Lleonart)
Comments powered by CComment