Deixeu-me sola

Jove a la platja - E. Munch

Als anys 80 del segle XIX Antonín Dvořák era un compositor en plena maduresa, conegut no només als països d'àmbit alemany sinó també a la resta d'Europa i als Estats Units; l'estrena de l'Stabat Mater a Londres el 1883 l'havia convertit en un autor aclamat i reclamat al món anglosaxó.

Entre finals de 1887 i començament de 1888 va escriure un quadern de quatre cançons, l'Opus 82, que va regalar a l'editor Simrok, sembla que per disculpar-se per un malentès amb una obra prèvia. Totes quatre cançons partien de textos de la poeta alemanya Ottilie Kleinschrod, coneguda també pel pseudònim Otilie Malybrock-Stieler, que aquell mateix 1887 havia publicat el seu primer volum de poesia, Lyrische Gedichte und Übertragungen nach böhmischer Kunst- und Volkspoesie. La col·lecció estava dividida en quatre parts; les tres primeres eren de poesia original de l'autora, i la quarta contenia versions en alemany de poesia bohèmia i moraviana, tan culta (entenent com a culta d'un autor individual i difosa per escrit) com popular.

Havia pensat parlar-vos una mica més d'Ottilie Kleinschrod, una senyora molt interessant, però com que no voldria passar d'una sèrie d'entrades breus a una de massa llarga, m'ho apunto a la llibreta per a més endavant. De moment, quedem-nos amb què el poema de la cançó que escoltarem aquesta setmana, el primer del recull de Dvořák, pertany a la primera part del llibre de Kleinschrod, Liebe. A Lasst mich allein [Deixeu-me sola], la veu poètica ens parla de l'emoció, la joia, les pors i les esperances d'un amor que tot just comença; vol estar sola amb els seus sentiments.

Dvořák, amb el seu do per a la melodia i immers en el tardoromanticisme, va compondre una cançó en la qual l'emoció va de la contenció a l'arravatament. És una cançó formada per dues estrofes musicals; la primera abasta les tres primeres estrofes del poema i, la segona, les dues últimes més una repetició de l'última. A més, per tancar les dues estrofes, Dvořák afegeix tres repeticions de les paraules inicials. Dins de cada estrofa musical, les dues primeres estrofes poètiques tenen una música molt similar, només la tercera és més diferent, de manera que quan escoltem la cançó ens arrossega una vegada i una altra una melodia preciosa.

Aquesta cançó, que escoltarem interpretada per Angelika Kirchschlager i Helmut Deutsch, s'enregistra poc i s'interpreta en concert menys, i seria tan desconeguda com les seves boniques i desafortunades companyes d'Opus, si no fos...

Anem un parell de dècades enrere, fins al 1866. Llavors, Dvořák tenia vint-i-cinc anys i es guanyava la vida pobrament tocant la viola en l'orquestra del teatre més important de Praga. Per complementar els seus ingressos feia classes de piano a les cinc filles de la família Čermák, entre ells Josefina, de disset anys, i Anna, de deu. Josefina treballava al mateix teatre que Antonín; hi havia debutat amb quinze anys i ja era una celebritat. El jove se'n va enamorar, li va declarar el seu amor, i ella el va rebutjar; vés a saber si perquè no podia oferir-li la seguretat econòmica que s'esperava a l'època d'un marit, perquè aspirava a algú socialment més ben situat o, senzillament, perquè no n'estava enamorada. El 1873 Dvořák es va casar amb Anna; per la seva banda, el 1877 Josefina va deixar els escenaris per casar-se amb un comte, i Antonín va ser-ne el padrí. Tots dos matrimonis van ser feliços i les dues parelles van mantenir sempre una bona amistat, més enllà de les habituals relacions familiars.

L'hivern de 1894, quan els Dvořák vivien a Nova York, van rebre una carta de Josefina, una de tantes, que els va amoïnar molt. Sempre havia tingut una salut delicada, tenia el cor feble, però els explicava que ara a penes podia llevar-se del llit. I llavors, el compositor, que estava escrivint el seu preciós concert per a violoncel, va fer que el solista i l'orquestra cantessin, al segon moviment, la melodia principal de Lasst mich allein, una cançó que a Josefina li agradava especialment. El concert va quedar acabat el febrer de l'any següent, i a la primavera el compositor i Anna tornaven a casa; trobaven a faltar la seva vida allà, sobretot els seus fills, que s'havien quedat amb l'àvia materna, i els neguitejava la salut de la seva germana. I amb raó, perquè Josefina va morir unes setmanes després de la seva arribada a Praga. Llavors Dvořák va agafar la partitura del concert i va modificar-ne el final; ara seria l'orquestra qui evocaria la mateixa cançó.

I així és com, indirectament, Lasst mich allein és ben present a les sales de concert. Us deixo també el fragment de l'Adagio del concert en el qual se sent la cançó, interpretat per Jacqueline du Pré i la Chicago Symphony Orchestra dirigida per Daniel Barenboim; m'ha fet pena tallar-lo, però aquí teniu el moviment complet.

Lasst mich allein

Laßt mich allein in meinen Träumen geh'n,
Stört mir die Wollust nicht in meinem Herzen!
Laßt mir die Wonne all', laßt mir die Schmerzen,
Die mich erfüllen, seit ich ihn geseh'n!

Laßt mich allein! Verscheucht den Frieden nicht
In meiner Brust mit euren lauten Worten!
Daß ich ihn seh' und höre aller Orten:
Laßt mich allein mit seines Bildes Licht.

Fragt nach dem Zauber nicht, der mich erfüllt;
Ihr könn't die Seligkeit ja doch nicht fassen,
Die seine Liebe mich hat fühlen lassen,
Die Liebe, die nur mir, mir einzig gilt.

Laßt mich allein, allein mit meiner Last
Von heißer Qual, von loderndem Entzücken;
Und sollt' es dich, du armes Herz, erdrücken:
Du trägst allein, was du vom Liebsten hast!

Laßt mich allein in meinen Träumen steh'n!
Er liebt mich ja! Laßt mir den tiefen Frieden,
Den dieses Wort mir gab, von dem geschieden,
Die Seele müßt' in Sehnsucht untergeh'n.

Deixeu-me tan sols que m'endinsi en els meus somnis,
no destorbeu l'èxtasi del meu cor!
Deixeu-me tot el delit, deixeu-me el dolor
que m'omplen el cor des que el vaig veure!

Deixeu-me sola! No foragiteu la pau
del meu pit amb les vostres veus!
Perquè el veig i el sento a tot arreu:
deixeu-me sola amb la llum de la seva imatge.

No em demaneu sobre l'embruix que m'omple el cor;
no podeu capir la benaurança
que el seu amor m'ha permès sentir;
el seu amor, que és només per a mi.

Deixeu-me sola, sola amb la meva càrrega
de turment ardent, d'encís abrusador;
i si això t'aclapara, pobre cor meu,
suportaràs només el que vas rebre de l'estimat.

Deixeu-me tan sols que m'estigui amb els meus somnis!
Ell m'estima! Deixeu-me la pau profunda
que aquests mots em van donar; si me'n separo
l'ànima haurà de consumir-se en l'enyorança.

Concert per a violoncel i orquestra en si menor, op. 104. Adagio ma non troppo (fragment)