Fa unes setmanes parlàvem de lotus i nenúfars, arran d'un poema d'Emanuel Geibel, Die stille Wasserrose. La qüestió és que quan hi va posar música, Clara Schumann va canviar el nenúfar per un lotus, Die stille Lotosblume, sense que se'n sàpiga el motiu, i d'aquí aquella petita introducció parlant de totes dues flors. Aquesta setmana escoltarem una altra cançó composta a partir del mateix poema, la de Franz Liszt, en la qual la flor torna a ser un nenúfar.
Liszt va compondre Die stille Wasserrose el 1860, o potser a finals del 1859, en un moment de transició; eren els últims mesos a Weimar abans de marxar cap a Roma i molt probablement va ser una de les últimes cançons que va escriure per a Emmy Genast, la soprano de la cort.
Si torneu a escoltar el lied de Clara Schumann per refrescar-lo, us adonareu que el plantejament de Liszt és molt diferent: mentre que Schumann separava i repetia els dos últims versos del poema, destacant-los i convertint-los en el moment més important, en una primera audició del lied de Liszt ens adonem que, per a ell, el moment més important del poema coincideix amb els rajos de llum que la lluna aboca a l'interior de la flor.; la partitura indica un llarg crescendo sobre els dos últims versos de la segona estrofa.
En una segona audició ens adonem que el lied està ple de detalls. Fixeu-vos per exemple, com comença la línia vocal; la partitura indica sotto voce per als tres primers versos (i canvia a dolce a l'últim vers, quan descriu la flor). La veu tornarà a sotto voce als dos últims versos, a la pregunta. Un altre detall: a la primera estrofa, quan el poeta ens diu que “Die Blätter flimmern und blitzen” [les fulles titil·len i resplendeixen], el compositor no trasllada aquesta idea amb el piano, sinó que ho fa amb una sèrie de notes picades a la veu. I encara un altre: el cigne entra en escena amb un delicat acompanyament i un cant realment bellíssim, i sobre les paraules “Singen vergehn” [morir en el cant] hi ha una successió de notes descendents, però sobre l'última síl·laba, la veu torna a enlairar-se.
En fi, tot de detalls que anireu descobrint si escolteu la cançó unes quantes vegades. Us hi ajudaran Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch, que segueixen minuciosament les indicacions de la partitura i ens traslladen al moment tan íntim que descriu el poema. Amb aquest exercici d'escoltar diferents cançons compostes a partir del mateix poema busquem descobrir noves lectures dels versos a partir de la mirada del compositor. Dos compositors contemporanis que es coneixien molt bé (personalment i musicalment) com Clara Schumann i Franz Liszt ens poden fer pensar molt en aquest poema d'Emanuel Geibel.
Die stille Wasserrose
Steigt aus dem blauen See,
Die Blätter flimmern und blitzen,
Der Kelch ist weiß wie Schnee.
Da gießt der Mond vom Himmel
All seinen gold’nen Schein,
Gießt alle seine Strahlen
In ihren Schoß hinein.
Im Wasser um die Blume
Kreiset ein weißer Schwan,
Er singt so süß, so leise
Und schaut die Blume an.
Er singt so süß, so leise
Und will im Singen vergehn.
O Blume, weiße Blume,
Kannst du das Lied verstehn?
La plàcida flor del nenúfar
creix en el llac blau,
les fulles titil·len i resplendeixen,
el calze és blanc com la neu.
La lluna, des el cel, aboca
tota la seva llum daurada,
aboca tots els seus raigs
a dins del seu entranyat.
A l’aigua, a l’entorn de la flor,
hi volteja un cigne blanc,
ell canta molt dolçament, fluixet,
i esguarda la flor.
Ell canta molt dolçament, fluixet,
i vol morir en el seu cant.
Oh flor, oh flor blanca
pots tu entendre la cançó?
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Una vegada
Einst [Una vegada] és una cançó mínima. Són només catorze compassos; la línia vocal no es mou més enllà d'una quinta (la distància entre do i sol en l'escala de do major que tots coneixem) i, pel que fa a les dinàmiques, ni la veu ni l'acompanyament es mouen del piano. El poema també és mínim, només una estrofa de quatre versos que ens parla d'una absència; la seva brevetat [...]
Verí
El 1843 Franz Liszt va publicar una col·lecció de sis cançons que n'incloïa dues amb poemes de Heinrich Heine: Die Loreley i Im Rhein, im schönen Strome. L'any següent, en una nova col·lecció, hi havia tres lieder més a partir de versos de Heine: Du bist wie eine Blume, Vergiftet sind meine Lieder i Morgen steh' ich auf. Finalment, el 1860 va publicar un recull de les seves cançons [...]
P de poesia
P de poesia, perquè sense poesia no hi ha cançó. Per a nosaltres, literalment, prima le parole, poi la musica, cal un poema que inspiri el músic per tenir un lied. La poesia no podia faltar a l'alfabet de Liederabend. Però, com hi arriben, els músics, als poemes? Llegint, naturalment (gràcies, Capità Obvi!). Però, llegeixen per trobar poemes que puguin musicar? O llegeixen per plaer i s'aturen quan un poema els demana música?
Sabem que Wolf era un lector empedreït de poesia i anava marcant al seu llibre els poemes que s'havien de convertir en música. Schumann també era un apassionat de les lletres (fins i tot va arribar a dubtar entre dedicar-se a la música o a la literatura) i, endreçat com era, s'anotava quan i a on havia trobat aquell poema [...]
Comments powered by CComment