Lotus i nenúfars

La diferència entre els lotus i els nenúfars no és evident. La regla general diu que les fulles dels nenúfars poden estar parcialment submergides pel pes de l'aigua que les cala, mentre que a les fulles dels lotus l'aigua els rellisca i això els permet mantenir-se per damunt de la superfície de l'aigua. Dit així sembla fàcil, però després hi ha un munt de varietats, formes, mides i circumstàncies que fan que la diferència no estigui tan clara. Així que en cas de dubte, si no tenim ningú a prop que hi entengui, el millor és deixar-ho córrer i, senzillament, gaudir-ne la bellesa. Hi ha alguna cosa de màgica en contemplar un estany en el qual les flors sembla que surin, per més que sabem que estan fortament arrelades al llot del fons.

Segons aquesta regla general que us deia, a la fotografia de l'inici de l'article hi veiem nenúfars. Nenúfars com els que esmenta Emanuel Geibel al seu poema Die stille Wasserrose, el novè de la seva segona col·lecció, l'obra de jovenut Lieder als Intermezzo, publicada el 1836. En quatre estrofes, Geibel descriu una escena nocturna; a cadascuna de les tres primeres estrofes ens presenta, en tercera persona, un element: la flor del nenúfar, la lluna, el cigne. A poc a poc, ens va introduint en la imatge; sembla que el sol s'acaba de pondre, perquè l'aigua és encara blava, i la llum de la lluna, daurada. La quietud i el silenci de les dues primeres estrofes les altera, lleugerament, el cigne, que es mou entorn de la flor i canta fluixet. A l'última estrofa, la veu s'adreça a la flor, per demanar-li si entén el que canta el cigne; la referència a la llegenda que diu que els cignes només canten un cop a la seva vida, tot just abans de morir, plana sobre el poema. I així acaba el poema, amb aquesta pregunta enigmàtica. Tot plegat, una escena plenament romàntica.

Clara Schumann va posar música a aquest poema el 1842. Estava preparant una publicació; havia reunit quatre lieder que havia compost en els últims anys —sembla que tots ells eren regals que havia fet a Robert pel seu aniversari i per Nadal— i va afegir-hi dos lieder amb poemes de Geibel. El segon, el que tancaria l'Opus 13, era Die stille Wasserrose, però ves per on que la compositora va canviar el primer vers, que va passar a ser Die stille Lotosblume. I així tenim els lotus i els nenúfars del títol de l'article. No us sabria dir per què ho va fer. Potser perquè el lotus era més exòtic? Diria que, a Europa, els nenúfars són més habituals. O potser per “aparellar” el seu lied amb el de Robert, Die Lotosblume? Potser era, senzillament, per què li agradaven més els lotus que els nenúfars? No n'he trobat cap explicació.

Amb una flor o una altra, la cançó és d'aquelles miniatures precioses que es mereix unes quantes audicions repetides per captar-ne totes les subtileses. Les dues primeres estrofes són gairebé idèntiques, de manera que sembla que estem escoltant una cançó estròfica lleugerament variada. Quan acaba la segona estrofa hi ha un breu interludi, que ens pot fer pensar que arribarà un canvi. No arriba de seguida, però: els dos primers versos de la tercera estrofa segueixen la mateixa pauta de les anteriors, i no és fins als dos últims que la melodia canvia de manera més apreciable. I la quarta estrofa, que fixeu-vos que comença repetint el tercer vers de la tercera estrofa, “Es singt so süss, so leise”, comença també amb aquesta nova melodia, ja no és com les anteriors. De fet, la quarta estrofa queda dividida per un altre breu interludi, de manera que els dos últims versos del poema queden separats de la resta, i la pregunta amb què acaba el poema queda encara més destacada amb la repetició que afegeix la compositora. Sé que sembla embolicat, però si la primera vegada que escolteu la cançó seguiu aquestes línies, tot quedarà més clar.

Amb guia o sense, espero que us agradi la preciosa Die stille Lotosblume, que escoltarem en una versió estupenda, la de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper.

Articles relacionats

Una nova antiga llegenda

Cançó de la setmana: Die Lorelei (C. Schumann) - C. Maltman, G. Johnson

 

Vist des del Rin, el cingle de la Lorelei impressiona més per la seva verticalitat que per la seva alçada, és gairebé com una paret. El pas del riu és estret i la fondària, molt variable. No és estrany que hi hagi boira, ni que es desprenguin esquerdills de la roca de pissarra. Tot fa pensar que segles enrere era un punt perillós per a la navegació, i no ens estranya que una antiga llegenda parli d'una ondina que encaterina els homes amb el seu cant i els fa naufragar, com les sirenes que evita Odisseu amb la seva astúcia.

Lied ESMUC: Geheimes Flüstern hier und dort

Cançó de la setmana: Geheimes Flüstern hier und dort (C. Schumann) - K. Uecker, J. Polk

 

Avui he volgut compartir amb vosaltres aquest bonic Lied compost per una gran dona, Clara Schumann. Clara Schumann va néixer en una època on el fet de ser dona encara estava associat a una vida dedicada a la llar, deixant les ocupacions de fora de casa als homes. Amb tot, va dur una vida molt contrària a qualsevol dona del moment: des de ben petita, el seu pare, un destacat professor de piano, va donar-li una educació musical plena que va desenvolupar, lligada a la seva gran personalitat i intel·lecte, en una [...]

Genoveva

Cancó de la setmana: Wenn ich ein Vöglein wär (R. Schumann) - J. Prégardien, S. Piau, É. Le Sage

 

Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, també nobles, deixant els cossos nus i mutilats a l'entrada de palau, exposats als ulls de tothom.