Una vegada

Still-Life with Garland of Flowers and Golden Tazza - Jan Brueghel the Elder

Natura morta amb garlanda de flors i copa daurada - J. Brueghel

Einst [Una vegada] és una cançó mínima. Són només catorze compassos; la línia vocal no es mou més enllà d'una quinta (la distància entre do i sol en l'escala de do major que tots coneixem) i, pel que fa a les dinàmiques, ni la veu ni l'acompanyament es mouen del piano. El poema també és mínim, només una estrofa de quatre versos que ens parla d'una absència; la seva brevetat ens deixa sense context i no sabem si la veu poètica està trista, decebuda, rancuniosa, resignada… Aquesta ambigüitat es trasllada a la música, que sembla que no comença ni acaba i ens deixa esperant una continuació que no arriba. És, com comprovareu quan l'escolteu, una cançó que passa com un sospir.

La qüestió és que està composta per algú a qui més aviat associem amb cançons de melodies àmplies, d'excursions agosarades de la veu al registre agut i de piano exuberant. Oi que penseu en això quan sentiu el nom de Franz Liszt? En cançons com, per exemple, O lieb, so lang du lieben kannst o els Tre sonetti di Petrarca? Són obres de la seva primera etapa, de la dècada de 1840, quan era un jove pianista admirat pel seu virtuosisme. Com sabem, però, la carrera de Liszt va ser molt llarga i el seu estil va anar evolucionant i tendint a la sobrietat; una bona mostra d'aquesta tendència és la revisió, precisament, dels Petrarca.

Einst està composta entorn el 1878, i es va publicar al vuitè volum de l'antologia Gesammelte Lieder, el primer que publicava des del 1860. Després dels anys de retir a Roma, ara Liszt repartia el seu temps entre aquesta ciutat, Weimar i Budapest, dedicat a la composició i a la docència. Els musicòlegs ens diuen que part de les obres d'aquesta època són experimentals, i Einst seria, a parer de molts, un d'aquests experiments. El poema és de Friedrich von Bodenstedt (autor també del poema d'un dels lieder més coneguts d'Edvard Grieg, Ein Traum), a qui el compositor va conèixer a finals de 1860 i amb qui va mantenir una relació d'amistat. Sembla que va ser després d'una de les seves trobades a Budapest entre 1877 i 1878, que va compondre els tres lieder amb poemes seus, dels quals Einst és el segon.

Bodenstedt havia nascut el 1819 a Peine, a prop de Hannover. Amb vint-i-dos anys va acceptar un lloc de tutor amb una família de Moscou, i dos anys després va viatjar a Tbilissi, on va estudiar amb el poeta àzeri Mirzə Şəfi Vazeh. El 1851 va publicar Lieder des Mirza Schaffy, un volum de traduccions que va tenir un gran èxit; quan el 1874 va publicar-ne la continuació, Aus dem Nachlasse des Mirza Schaffy [Del llegat de Mirzə Şəfi], en el qual està inclòs el nostre poema d'aquesta setmana, va aclarir que els poemes eren originals seus, inspirats en la poesia del seu mestre.

Abans us deia que Einst és un lied ambigu, i aquesta ambigüitat arriba a les interpretacions. El tempo indicat a la partitura és allegretto; com que ja sabem que les indicacions de temps són elàstiques, trobem versions animades, gairebé juganeres, i també versions lentes i reflexives, amb durades que van dels trenta als cinquanta segons, ja veieu que diferents poden ser les interpretacions d'una mateixa cançó. Us proposo que n'escoltem una que trobo preciosa, de les més lentes, molt matisada i intensa, amb el baríton Konstantin Krimmel i el pianista Daniel Heide.

Segurament ja n'esteu al cas, però no em puc estar de recordar-vos que el fantàstic Krimmel serà al Palau la setmana vinent cantant Schumann i Wolf. Si ja heu assistit a algun dels seus recitals, no cal que us en digui res; si no és el cas, permeteu-me que us insisteixi que no us el perdeu; l'acompanyarà Ammiel Bushakevitz, que, després d'escoltar-lo dues vegades, confesso que em té també el cor robat. Espero que ens veurem al Petit Palau el dijous 2 de febrer!

Einst