Vist des del Rin, el cingle de la Lorelei impressiona més per la seva verticalitat que per la seva alçada, és gairebé com una paret. El pas del riu és estret i la fondària, molt variable. No és estrany que hi hagi boira, ni que es desprenguin esquerdills de la roca de pissarra. Tot fa pensar que segles enrere era un punt perillós per a la navegació, i no ens estranya que una antiga llegenda parli d'una ondina que encaterina els homes amb el seu cant i els fa naufragar, com les sirenes que evita Odisseu amb la seva astúcia.
I sí, però no. El pas era, efectivament, perillós (la tecnologia hi ha posat remei), però no hi ha documentada cap antiga llegenda que en parli. La llegenda de la Lorelei és nova, només té dos-cents anys, i el seu autor és ben conegut: Heinrich Heine.
Tot va començar a finals de l'estiu de 1800, quan Clemens Brentano escrivia una de les seves primeres obres, Godwi oder Das steinerne Bild der Mutter [Godwi o La imatge de pedra de la mare]. Hi va incloure una balada que començava així: “Zu Bacharach am Rhein wohnt' eine Zauberin” [A Bacharach, a la riba del Rin, hi vivia una maga]. La maga en qüestió encisa i perd els homes amb la seva bellesa, no poden resistir-se a la seva mirada. Quan la porten davant del bisbe perquè la jutgi, demana que la cremin a la foguera: no vol viure, perquè l'únic home que li interessa n'ha fugit. El bisbe admet que l'hauria de fer executar, però admet també que comença a notar els efectes de la seva mirada, i mana que es retiri a un convent (com que no hi ha homes, no podrà continuar fent mal). Lore Lay, que així es diu la noia, accepta la reclusió. Quan hi va de camí, conduïda per tres cavallers, els demana contemplar per última vegada el riu. Des de dalt del cingle hi veu un mariner en un vaixell que creu que és l'home que estima, i es llança daltabaix. No cal ni dir que, per tenir la desgràcia completa, els tres cavallers la segueixen en el seu destí.
La història que Brentano s'havia inventat de cap a cap partint del nom de la roca, Lurlei, va inspirar nombroses versions, la més cèlebre de les quals (i amb efecte immediat) és la que Heine va escriure el 1823. Les estrofes inicial i final, en primera persona, ens parlen d'un antic conte que entristeix el narrador, que no sabem qui és; les quatre estrofes centrals ens expliquen el conte: una jove asseguda dalt de la roca fa naufragar els mariners amb el seu cant.
El poema es va publicar el 1827 dins del Buch der Lieder, és el segon poema de la segona part, Die Heimkehr. Se n'han fet moltíssimes cançons, i aquesta setmana escoltarem la que us proposava a la presentació de la sèrie sobre aquest poemari de Heine, la de Clara Schumann, composta el 1843; els intèrprets seran Christopher Maltman i Graham Johnson. A cals Schumann tenien el costum de regalar-se obres musicals pels aniversaris, i aquest va ser el regal per a Robert aquell any. El més característic del lied és l'acompanyament, que ens adverteix molt abans que ho faci la veu del perill que amenaça un mariner, un perill que el poema no menciona fins a la penúltima estrofa. Quan hi arribem, quan el mariner queda atrapat pel cant d'aquella dona i s'adona que està perdut, sentirem el seu pànic a la línia vocal, mentre que al piano hi sentirem tant el seu batec accelerat com els remolins d'aigua que l'engoliran. Però encara hi haurà un segon clímax a la cançó, els dos versos finals, quan ja tornem a sentir el narrador en primera persona. El seu espant en adonar-se que la Lorelei ha causat la desgràcia no està gaire allunyat del de la víctima.
El poema de Heine es va estendre i interioritzar tant que aviat es va donar per fet que recollia una antiga llegenda, i no la inventiva conjunta de dos poetes, Heine i Brentano. Així com hi ha lieder que assoleixen l'estatus de cançó tradicional, hi ha poemes que assoleixen l'estatus d'antiga llegenda.
Ich weiß nicht, was soll es bedeuten,
Daß ich so traurig bin;
Ein Märchen aus alten Zeiten,
Das kommt mir nicht aus dem Sinn.
Die Luft ist kühl und es dunkelt,
Und ruhig fließt der Rhein;
Der Gipfel des Berges funkelt
Im Abendsonnenschein.
Die schönste Jungfrau sitzet
Dort oben wunderbar,
Ihr gold’nes Geschmeide blitzet,
Sie kämmt ihr gold’nes Haar.
Sie kämmt es mit gold’nem Kamme
Und singt ein Lied dabei;
Das hat eine wundersame,
Gewaltige Melodei.
Den Schiffer im kleinen Schiffe
Ergreift es mit wildem Weh;
Er schaut nicht die Felsenriffe,
Er schaut nur hinauf in die Höh’.
Ich glaube, die Wellen verschlingen
Am Ende Schiffer und Kahn;
Und das hat mit ihrem Singen
Die Lorelei getan.
No sé què deu significar
que estigui tan trist;
un conte de fa molt de temps
no em marxa del cap.
L'aire és fresc i es fa fosc,
i el Rin corre tranquil;
el cim de la muntanya brilla
a la llum del sol que es pon.
La més bella de les donzelles seu
allà a dalt, meravellosa,
les seves joies resplendeixen,
ella pentina els seus cabells daurats.
Els pentina amb una pinta d'or
mentre canta una cançó;
la seva melodia
és estranya i poderosa.
Al mariner d'una petita barca,
l'atrapa amb un dolor ferotge;
no mira els esculls de roca,
només mira cap amunt.
Crec que les onades engoleixen
al final mariner i barca;
i això, amb la seva cançó
ho ha fet la Lorelei.
Articles relacionats
Rheinromantik
A escola ens...R de Romanticisme
Dedicar la...L'altre cicle de Schumann i Heine
Diem Schuman...
Comments powered by CComment