Percebo l'aire d'altres planetes

Mart vist des de la seva lluna Deimos - L. Rudaux

Hi ha molts factors que determinen que una música ens agradi o no. Entre ells, l'anticipació: és més possible que una música que escoltem per primera vegada ens agradi si som capaços d'anticipar el que hi passarà, bé perquè tingui punts de connexió amb altres obres conegudes (del mateix compositor o del mateix període, per exemple), bé perquè hi identifiquem patrons.

Durant segles, les apreciacions musicals dels europeus van anar lligades a un sistema musical: la tonalitat. Tant era que un oient no sabés ben bé què volia dir això, o no que no conegués la importància de determinats graus, intervals o acords; des del bressol, el seu cervell havia après patrons que li permetrien “enfrontar-se” a músiques noves. Un cop començada l'obra, l'oient podia saber intuïtivament cap a on es dirigiria a llarg termini, que hi hauria canvis de tonalitat que el conduirien per altres camins a mitjà termini, i que, de vegades, els compositors s'allunyarien momentàniament de l'estabilitat que proporciona la tonalitat per crear un ambient misteriós o inquietant. No és que la música fos sempre igual, prou que sabem com han canviat els estils amb el temps, però per sorprenent, inesperada o extravagant que fos una obra nova, l'oient sempre podria anticipar-ne coses.

Però què passaria si un bon dia el compositor s'allunyés en un moment donat de la tonalitat, i se n'anés cada vegada més lluny, i no hi tornés? Els oients no tindrien cap punt d'ancoratge i perdrien peu. Sense la possibilitat d'anticipar, seria més difícil que l'obra els agradés. I això és el que els va passar a les persones que van assistir a l'estrena del segon quartet per a cordes d'Arnold Schönberg i van viure en directe el naixement de l'atonalitat.

Allò va ser un escàndol. Schönberg diria anys més tard que la reacció del públic havia estat comprensible. Una part hi havia anat disposada a protestar a la mínima, perquè li tenien ganes; amb això, hi comptava. Però hi havia una altra part que hi havien anat de bona fe, segurament coneixien la seva música, i de cap de les maneres s'esperava el trencament que van viure. Sembla que durant el primer moviment tot va anar bé, però va començar el segon i van arribar els riures i les escridassades, que no van parar durant el tercer i el quart moviments, mentre el Rosé Quartett i la soprano Marie Gutheil-Schoder entomaven amb professionalitat la situació tan incòmoda.

Hi havia una soprano, sí. Així com Gustav Mahler havia introduït moviments cantats per una solista en algunes de les seves simfonies, Schönberg en va incloure dos en aquest quartet: el tercer, Litanei, i el quart, Entrückung. Els poemes eren de Stefan George, un poeta influït per les formes gregues clàssiques, afí al simbolisme francès i als prerafaelites anglesos. Era defensor de l'art per l'art i creia en la força transformadora de la bellesa, i va impulsar un cercle d'artistes que s'aplegava entorn d'una revista, Blätter für die Kust [Fulls per a l'art]. George va ser admirat per Celan, Rilke, Benjamin, Adorno… i pels nazis: va tenir la mala sort que la seva concepció de l'art va ser vista amb bons ulls per aquell moviment que creixia a Alemanya. A George no li va fer gens de gràcia aquesta apropiació i es va exiliar a Suïssa, on va morir mesos després que els nazis arribessin al poder. Schönberg també hauria d'exiliar-se a la mateixa època, era un compositor jueu de música degenerada, però això va ser molts anys després de l'estrena del Quartet núm. 2.

El compositor va escriure'n el primer moviment el març de 1907, i els altres tres a l'estiu de 1908; l'estrena de l'obra seria el desembre d'aquell any. El 1907 va ser també l'any que George va publicar Der siebente Ring, on Schönberg trobaria els textos per als dos moviments cantats. Aquesta setmana n'escoltarem l'últim, Entrückung [Èxtasi] que ens parla d'algú que abandona la Terra i es mou per altres planetes; després d'una introducció instrumental que descriu la partida de la Terra, la veu ens transmet l'experiència de la veu poètica.

Nosaltres, els oients del segle XXI, no som més espavilats que els de principis del segle XX, però tenim un altre bagatge musical i cultural. Entre altres coses, hem anat molt al cinema, i hem vist moltes pel·lícules de ciència-ficció i moltes naus espacials recorrent espais inexplorats. Si pensem en les bandes sonores d'aquest gènere, ens adonarem que els compositors recorren sovint a l'atonalitat; si estem lluny de la Terra i no hi ha gravetat que ens mantingui estables, sembla lògic que a la música li manqui l'estabilitat de la tonalitat. Llavors, quan escoltem el quartet de Schönberg des de la nostra experiència, és coherent que en el moment en què la veu poètica abandona la Terra, la música passi a ser atonal. De fet, el mateix poema ens en dona una pista: Ich löse mich in tönen, kreisend, webend [Em dissolc en tonalitats, girant, bellugant-me], i aquests tons, tant en alemany com en català, poden referir-te tant a color com a sons.

Aprofitem, doncs, el nostre bagatge per gaudir d'Entrückung, que escoltarem interpretat per l'Emerson String Quartet i Barbara Hannigan. Arnold Schönberg explicava que el dia de l'estrena el públic va continuar amb la seva protesta sorollosa durant gairebé tot l'últim moviment, però que quan van haver acabat els versos, a la coda, es va fer el silenci. M'agrada pensar que la complexa i innovadora obra va aconseguir finalment, d'alguna manera, guanyar-se el respecte del públic.

Entrückung

Ich fühle luft von anderem planeten.
Mir blassen durch das dunkel die gesichter
Die freundlich eben noch sich zu mir drehten.

Und bäum und wege die ich liebte fahlen
Dass ich sie kaum mehr kenne und du lichter
Geliebter schatten - rufer meiner qualen -

Bist nun erloschen ganz in tiefern gluten
Um nach dem taumel streitenden getobes
Mit einem frommen schauer anzumuten.

Ich löse mich in tönen, kreisend, webend,
Ungründigen danks und unbenamten lobes
Dem grossen atem wunschlos mich ergebend.

Mich überfährt ein ungestümes wehen
Im rausch der weihe wo inbrünstige schreie
In staub geworfner beterinnen flehen:

Dann seh ich wie sich duftige nebel lüpfen
In einer sonnerfüllten klaren freie
Die nur umfängt auf fernsten bergesschlüpfen.

Der boden schüttert weiss und weich wie molke.
Ich steige über schluchten ungeheuer,
Ich fühle wie ich über letzter wolke

In einem meer kristallnen glanzes schwimme --
Ich bin ein funke nur vom heiligen feuer
Ich bin ein dröhnen nur der heiligen stimme.

Percebo l'aire d'altres planetes.
Els rostres que temps ha, em miraven
veig ara desaparèixer en la foscúria.

I arbres i camins que jo vaig estimar es desdibuixen
i ja no els puc reconèixer i tu, radiant
ombra estimada -- invocadora del meu sofriment --

t'has esvanit del tot en les brases profundes
per, més enllà del deliri de la fúria pugnaç,
poder concedir-me un pietós estremiment.

Em dissolc en tonalitats, girant, bellugant-me,
mercès sense fonament i lloances sense nom,
lliurant-me, sense afany, al poderós alenar.

Un violent brufol m'assetja
en la rauxa de la consagració, en la que els fervents crits
de les pregadores que han estat espargides en la pols supliquen:

Llavors veig com flairoses boires s'esclareixen
en una oberta, solejada clariana
que s'estén fins als més llunyans cims de les muntanyes.

El terreny cedeix, tou i blanc
com la llet. Pujo al damunt de gorges enormes
i em sento com en el núvol més alt.

Nedo en un mar de brillantor cristal·lina...
Soc només guspira del sagrat foc
només el ressò de la sagrada veu.

Traducció de Salvador Pila