Us és familiar el nom d'Ignaz Moscheles? Potser relacionat amb Beethoven? Si és així, aneu ben encaminats. Ignaz tenia vint anys i estudiava al Conservatori de Praga quan hi va trobar una còpia de la Sonata núm. 8 per a piano de Beethoven, la “Patètica”, que s'havia publicat cinc anys abans, el 1799; se'n va enamorar i es va convertir en un beethovenià convençut. El 1808 va fer les maletes i va fer via cap a Viena, per fer-hi carrera com a concertista de piano, i, naturalment, per mirar de ser a prop de Beethoven. Va aconseguir totes dues coses: aviat va ser conegut i reconegut com a pianista, i uns anys després rebia l'encàrrec de fer la reducció per a piano de l'òpera Fidelio; és a dir, va tenir l'oportunitat de treballar amb l'admirat compositor.
Però si avui us parlo de Moscheles no és per la seva relació amb Beethoven, segurament més coneguda, sinó amb Felix Mendelssohn. Un cop situat el personatge, continuo amb la història. Cap al 1816, Moscheles va començar una sèrie de grans gires per Alemanya, París i Londres que el van consagrar com a virtuós del piano. El senyor i la senyora Mendelssohn, que volien el bo i millor per a la formació musical dels seus fills Felix i Fanny, van voler que el gran pianista els fes classe. Sembla que s'hi va resistir durant molt de temps, i sembla també que qui el va convèncer, finalment, va ser la senyora Mendelssohn. I així va ser com va néixer l'amistat amb el llavors jove Felix.
Això va ser el 1824 (Felix tenia quinze anys). El 1825, Moscheles es va instal·lar a Londres on, entre altres coses, va ser un ambaixador de la música de Beethoven, i també de la de Mendelssohn; els nombrosos viatges que el compositor va fer a la Gran Bretanya van tenir a veure amb els contactes que el seu amic hi tenia. Moscheles va viure a Londres fins que el 1846 va acceptar la invitació de Felix per ser professor del Conservatori de Leipzig, nou de trinca. Malauradament, Felix va morir l'any següent i Moscheles el va substituir en el càrrec de director fins a la seva mort, el 1870.
Per situar la nostra cançó d'avui tornarem cap a l'any 1833. El 8 de febrer, els Moscheles van tenir un nen i van demanar a Felix que en fos el padrí. Recordeu que fa un temps vam parlar, en relació amb el lied Herbst de Schubert, dels llibres d'autògrafs? Aquells quaderns en voga al segle XIX, que omplien amics i coneguts i acabaven convertint-se en una carta de presentació dels seus propietaris. Aquest va ser el regal de bateig que Mendelssohn li va fer al seu fillol, un llibre d'autògrafs, del qual va omplir les primeres pàgines amb dos dibuixos i amb una cançó de bressol, Bei der Wiege [A prop del bressol].
El poema era de Carl Klingemann, un diplomàtic destinat a Londres, amic de Felix Mendelssohn i el seu company de viatge en aquell viatge per Escòcia que va donar fruits musicals tan esplèndorosos; molt probablement, Klingemann i Moscheles eren també amics perquè, a banda de l'amic comú, a Londres devien moure's en els mateixos cercles. Els versos conviden el petit a somiar amb el futur i a ser pacient, i això em fa pensar que és una projecció dels desitjos dels adults, perquè els nens, el futur, no l'entenen gaire. Som els adults, els que hem de tenir paciència. I m'imagino Moscheles, Mendelssohn i Klingemann inclinats sobre la criatura adormida al bressol, sospirant i somiant desperts en el seu futur (val a dir que Felix Moscheles va tenir una vida llarga i plena).
Escoltarem aquesta cançó deliciosa interpretada per Barbara Bonney i Geoffrey Parsons. Espero que tots la gaudiu, però us haig de dir que l'he triada especialment per a la petita Arlet, nascuda encara no fa ni un mes. Benvinguda, bonica! Potser quan sigui gran s'estimarà el lied i serà mendelssohniana, com la M., la mare de la criatura? Ho veieu, oi? Estic fent com Mendelssohn i companyia, imaginar-me el seu futur. Així que paciència; de moment, li desitjo a l'Arlet els somnis més dolços i tranquils.
Schlummre! Schlummre und träume von kommender Zeit,
Die sich dir bald muß entfalten,
Träume, mein Kind, von Freud' und Leid,
Träume von lieben Gestalten!
Mögen auch viele noch kommen und gehen,
Müssen dir neue doch wieder erstehen,
Bleibe nur fein geduldig!
Schlummre und träume von Frühlingsgewalt,
Schau' all' das Blühen und Werden,
Horch, wie im Hain der Vogelsang schallt,
Liebe im Himmel, auf Erden!
Heut' zieht's vorüber und kann dich nicht kümmern,
Doch wird dein Frühling auch blühn und schimmern,
Bleibe nur fein geduldig! Schlummre!
Dorm! Dorm i somia en el temps a venir,
que aviat s’ha de realitzar per a tu,
somia, infant meu, en la joia i el dolor,
somia en coses boniques!
I encara que moltes vinguin i se’n vagin,
sempre n’arribaran de noves,
tingues una mica de paciència!
Dorm i somia en el poder de la primavera,
esguarda tota la florida i l’evolució,
escolta el ressò del cant dels ocells al boscatge,
l’amor al cel i a la terra!
El dia d’avui passarà i això no t’ha de preocupar,
car la teva primavera encara ha de florir i refulgir,
tingues una mica de paciència! Dorm!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Estimar-se en primavera
A mitjan febrer de 1877 Johannes Brahms va rebre mitjançant l'amic i editor Karl Simrock la bona notícia que Clara i Julius Stockhausen havien tingut un nen (el tercer, o el cinquè, segons les fonts). Pocs dies després li escrivia el mateix Julius per dir-li que al nen li havien posat Johannes i per demanar-li si voldria ser-ne el padrí. Brahms va acceptar encantat; es delia per les criatures i amb Stockhausen eren bons amics de feia molts anys. Va declinar, però, assistir al bateig, previst pel 2 d'abril [...]
Cançó de bressol
Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]
De discogràfiques (i nadons)
Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.
Comments powered by CComment