Liederabend - 647 - 146 - 263 - 274

El mar de gel - C. D. Friedrich

Divendres, el 2 de febrer, farà dotze anys que vaig publicar la primera entrada d'aquest blog. Per començar el tradicional article d'aniversari vull donar-vos les gràcies, estimats lectors. Per llegir ocasionalment, per fer-ho setmana rere setmana, per dir-me quan us agrada una cançó, per aportar detalls o per fer suggeriments, aquí, per correu, a les xarxes o als passadissos de les sales de concerts. Moltíssimes gràcies a tots per ser-hi!

Ha estat un any tranquil (gairebé sempre ho són). Hem acabat la sèrie dedicada a Heinrich Heine, El Buch der Lieder i deu compositors i hem encetat la sèrie (oberta, en aquest cas) Mateix poema, una altra cançó. De fet, he aconseguit endreçar-la, perquè encetada ho estava des de les primeres entrades del blog. Us haig de dir que m'estic rumiant una nova sèrie; no sé si m'encaixarà tot ni si la tindré a punt per començar-la aquesta temporada; de moment hi vaig treballant, penso que pot ser divertida (ho sé, “divertida” i “lied” a la mateixa frase). Ja us explicaré. Com us explicaré també, d'aquí a unes setmanes, altres novetats.

Revisant les xifres del blog m'adono que continua la pauta dels últims anys: pràcticament la quarta part de les cançons que he publicat són de compositors que s'estrenen a Liederabend; la cançó és un gènere amplíssim i no ens l'acabarem! Hem escoltat cinquanta-set cançons, perquè alguns articles en tenien més d'una, i hem incorporat a la nòmina dotze poetes, setze cantants i catorze acompanyants; amb això tenim les xifres del títol de l'article, les acumulades en els últims dotze anys: 647 (cançons) - 146 (compositors) - 263 (poetes) - 274 (cantants) - 263 (acompanyants).

Aquesta setmana celebrem l'aniversari de Liederabend, però avui celebrem l'aniversari de Franz Schubert: el rei de la casa naixia el 31 de gener de 1797, fa 227 anys. De manera que avui, per il·lustrar musicalment l'article, afegim un lied als 142 lieder seus que hem escoltat fins ara. N'he triat un que trobo preciós i és relativament poc conegut: Der Wanderer, D. 649. Poso el número de catàleg perquè hi ha un altre lied amb el mateix títol i amb poema diferent, Der Wanderer, D. 489, bastant més conegut.

El Der Wanderer [El caminant] que us proposo el va compondre Schubert el febrer de 1819 a partir d'un poema de Friedrich Schlegel; es va publicar set anys més tard com a op. 65/2. El caminant del poema segueix el consell de la lluna, caminar sense aturar-se, per evitar “turments sense fi”; quan llegim els versos ens adonem que més romàntics no poden ser: a més del caminant hi trobem nit, solitud, desarrelament, nostàlgia… Schubert reagrupa les quatre estrofes del poema en dues estrofes musicals: no és que la cançó sigui estròfica, potser, com a molt, estròfica variada, perquè la música és prou diferent, però el compositor aconsegueix que percebem que la música es repeteix. Quanta pau transmet aquest lied! És un d'aquells lieder de Schubert serens, tranquils, introspectius, que aporten una calma que s'està convertint en un bé escàs.

El poema de Friedrich Schlegel es va publicar el 1802 al Musenalmanach editat pel seu germà William August i per Ludwig Tieck; està inclòs en una col·lecció de vint-i-dos poemes anomenada Abendröte [Capvespres]. Schubert no es va aturar només en aquest poema, ni de bon tros; entre 1819 i 1823 va posar música a la meitat del recull. Aquesta concentració fa que, de vegades, les onze cançons s'entenguin (o s'interpretin) com un cicle. Per a nosaltres, Der Wanderer és la primera cançó d'aquest, diguem-ne, cicle; l'escoltarem en una intepretació de categoria, la d'Andrè Schuen i Daniel Heide.

Abans d'acabar, us menciono un aniversari més: el del pintor Caspar David Friedrich, plenament contemporani de Schubert i de Schlegel i que, com aquest, més romàntic no pot ser. No porto un registre dels pintors i els quadres que il·lustren les entrades, però una cerca ràpida em torna vuit quadres seus; segurament és el pintor més repetit, sinó el que més. Avui, en lloc del collage que faig habitualment per a l'entrada de l'aniversari amb algunes de les obres que he anat publicant durant l'últim any, tenim un quadre de Friedrich, un dels que més m'ha impressionat al natural: Das Eismeer [El mar de gel]. La immensitat del mar gelat ho domina tot i costa de veure-hi el buc d'un vaixell que ha naufragat.

Gràcies a tots! Gaudiu de la música, del quadre, i fins a la setmana vinent!

Der Wanderer, D. 649

Wie deutlich des Mondes Licht
Zu mir spricht,
Mich beseelend zu der Reise:
“Folge treu dem alten Gleise,
Wähle keine Heimath nicht.

Ew’ge Plage
Bringen sonst die schweren Tage;
Fort zu andern
Sollst du wechseln, sollst du wandern,
Leicht entfliehend jeder Klage.”

Sanfte Ebb’ und hohe Fluth,
Tief im Muth,
Wandr’ ich so im Dunkel weiter,
Steige muthig, singe heiter,
Und die Welt erscheint mir gut.

Alles reine
Seh’ ich mild im Wiederscheine,
Nichts verworren
In des Tages Gluth verdorren:
Froh umgeben, doch alleine.

La llum de la lluna
em parla clarament
incitant-me al viatge:
“Segueix fidelment el vell sender,
no escullis cap pàtria.

Altrament, turments sense fi
portaran els dies difícils.
Lluny, cap un altre lloc,
t’has de canviar, has de caminar
lleuger, fugint de tots els laments.”

Amb gentil reflux i marea alta
al fons de l’ànima,
segueixo caminant en la foscúria,
grimpo amb coratge, canto alegre,
i el món em sembla un bon lloc.

Veig tota la puresa
en el suau reflex,
res és confús
en la resseca xardor del dia:
estic envoltat de joia, però tot sol.

(traducció de Salvador Pila)