Noia al bosc - V. van Gogh
No havia sentit a parlar mai d'Ernest Bloch fins que el Salvador, un amic de Liederabend, em va parlar dels seus Poèmes d'Automne; gràcies a ell vaig conèixer un cicle preciós. D'això fa més de dos anys i fins ara no he pogut compartir cap de les cançons amb vosaltres perquè em faltava una cosa molt important: els poemes. Sí, ens hem passat dos anys llargs buscant els poemes perquè al CD que teníem no hi venien. Gràcies a una altra amiga, l'Ester, els vam aconseguir; el Salvador els va traduir i avui, ara sí, podrem escoltar una de les cançons. Treball d'equip, se'n diu d'això.
No m'havia trobat abans amb tantes dificultats per trobar els textos d'unes cançons i això potser ens dóna idea, juntament amb l'escassa bibliografia que hi ha sobre ell, de com ha caigut en l'oblit el compositor. Ernest Bloch va néixer a Ginebra el 1880. Va començar a estudiar música de petit i va viure a diverses ciutats d'Europa, primer estudiant i després intentant obrir-se camí com a músic, fins que es va traslladar amb la seva família (s'havia casat el 1904) als Estats Units el 1916. Allà va tenir l'èxit que no havia tingut a Europa, va decidir quedar-s'hi i el 1926 s'hi va nacionalitzar. Però s'enyorava de Suïssa. Hi va tornar i s'hi va estar uns deu anys, fins que el 1938, empès per l'antisemitisme i la proximitat de la guerra va tornar definitivament a Amèrica, on va morir el 1959. Bloch va deixar una obra bastant extensa (orquestral, concertant, de cambra, coral...) i per a mi desconeguda, no recordo haver-ne escoltat cap a un concert; ara, que tampoc tinc excusa perquè d'enregistraments sí que se'n troben...
El cicle Poèmes d'Automne, per a mezzosoprano i orquestra, és una de les seves obres primerenques, composta el 1906 i estrenada el 1917 a Nova York; és el segon i darrer dels seus cicles de lied, després d'Historiettes au crépuscule. Les referències esmenten la influència d'Strauss, Debussy i la música litúrgica jueva en les seves obres de joventut; a mi aquest cicle em recorda sobretot el compositor francès. El formen quatre cançons que parlen del dolor, el pas del temps, la pèrdua de la joventut, els entrebancs de la vida... temes molt freqüents si no fos perquè la protagonista és una dona i l'escriptora, Béatrix Rodès, també.
Si m'ha costat trobar informació sobre el cicle d'Ernest Bloch, trobar-ne sobre Béatrix Rodès ha estat gairebé impossible; només n'he trobat quatre dades que amb prou feines ens permeten fer-ne un retrat desdibuixat. Sabem que era suïssa i el seu nom real era Charlotte Sachs-Riboni, publicava amb pseudònim. Sembla ser que per l'època que Bloch va escriure Poèmes d'Automne ella i el compositor eren amants i que la seva història junts només va durar uns mesos. Els quatre poemes posats en música estan extrets de Les errantes, publicat el 1902, que segons algunes fonts és una novel·la, no un poemari; no és gaire habitual però no el primer cop que ens trobem amb novel·les que inclouen poemes. A banda d'aquesta obra, va publicar-ne almenys altres tres: Renaître, de 1910; Le souffle de feu, de 1919 i la més coneguda en la seva època, L'âme des cathédrales, també de 1910. Va morir el setembre de 1929, segons va publicar la revista suïssa Le mouvement féministe "després d'haver fet a penes els cinquanta anys". Ja veieu, ni tan sols sabem quan va néixer exactament...
Dels Poèmes d'Automne escoltarem la primera cançó, La vagabonde. La vagabunda, no el vagabund. Ni el rodamón. No sabem perquè vaga però la seva imatge no és la del wanderer "típic", si em permeteu l'adjectiu: va vestida amb parracs, té els dits entumits, els peus inflats, camina amb pas feixuc. De fet, ara que hi penso, no és habitual que d'altres poetes descriguin amb tant de detall els seus caminants i nosaltres tendim a imaginar-los com el que va pintar Friedrich. Rodès no ens deixa aquest marge i ens descriu tant l'aspecte com els sentiments de la seva vagabunda que, aquests sí, els comparteix amb molts d'altres rodamons: dolor i solitud, remarcats per Rodès i Bloch en els tres darrers versos. Avui tenim una cançó molt trista, què hi farem...
Sentirem La vagabonde interpretada per Brigitte Balleys i l'Orquestra Filharmònica de Luxemburg dirigida per David Shallon. Gràcies al Salvador i l'Ester per fer-ho possible!
No m'havia trobat abans amb tantes dificultats per trobar els textos d'unes cançons i això potser ens dóna idea, juntament amb l'escassa bibliografia que hi ha sobre ell, de com ha caigut en l'oblit el compositor. Ernest Bloch va néixer a Ginebra el 1880. Va començar a estudiar música de petit i va viure a diverses ciutats d'Europa, primer estudiant i després intentant obrir-se camí com a músic, fins que es va traslladar amb la seva família (s'havia casat el 1904) als Estats Units el 1916. Allà va tenir l'èxit que no havia tingut a Europa, va decidir quedar-s'hi i el 1926 s'hi va nacionalitzar. Però s'enyorava de Suïssa. Hi va tornar i s'hi va estar uns deu anys, fins que el 1938, empès per l'antisemitisme i la proximitat de la guerra va tornar definitivament a Amèrica, on va morir el 1959. Bloch va deixar una obra bastant extensa (orquestral, concertant, de cambra, coral...) i per a mi desconeguda, no recordo haver-ne escoltat cap a un concert; ara, que tampoc tinc excusa perquè d'enregistraments sí que se'n troben...
El cicle Poèmes d'Automne, per a mezzosoprano i orquestra, és una de les seves obres primerenques, composta el 1906 i estrenada el 1917 a Nova York; és el segon i darrer dels seus cicles de lied, després d'Historiettes au crépuscule. Les referències esmenten la influència d'Strauss, Debussy i la música litúrgica jueva en les seves obres de joventut; a mi aquest cicle em recorda sobretot el compositor francès. El formen quatre cançons que parlen del dolor, el pas del temps, la pèrdua de la joventut, els entrebancs de la vida... temes molt freqüents si no fos perquè la protagonista és una dona i l'escriptora, Béatrix Rodès, també.
Si m'ha costat trobar informació sobre el cicle d'Ernest Bloch, trobar-ne sobre Béatrix Rodès ha estat gairebé impossible; només n'he trobat quatre dades que amb prou feines ens permeten fer-ne un retrat desdibuixat. Sabem que era suïssa i el seu nom real era Charlotte Sachs-Riboni, publicava amb pseudònim. Sembla ser que per l'època que Bloch va escriure Poèmes d'Automne ella i el compositor eren amants i que la seva història junts només va durar uns mesos. Els quatre poemes posats en música estan extrets de Les errantes, publicat el 1902, que segons algunes fonts és una novel·la, no un poemari; no és gaire habitual però no el primer cop que ens trobem amb novel·les que inclouen poemes. A banda d'aquesta obra, va publicar-ne almenys altres tres: Renaître, de 1910; Le souffle de feu, de 1919 i la més coneguda en la seva època, L'âme des cathédrales, també de 1910. Va morir el setembre de 1929, segons va publicar la revista suïssa Le mouvement féministe "després d'haver fet a penes els cinquanta anys". Ja veieu, ni tan sols sabem quan va néixer exactament...
Dels Poèmes d'Automne escoltarem la primera cançó, La vagabonde. La vagabunda, no el vagabund. Ni el rodamón. No sabem perquè vaga però la seva imatge no és la del wanderer "típic", si em permeteu l'adjectiu: va vestida amb parracs, té els dits entumits, els peus inflats, camina amb pas feixuc. De fet, ara que hi penso, no és habitual que d'altres poetes descriguin amb tant de detall els seus caminants i nosaltres tendim a imaginar-los com el que va pintar Friedrich. Rodès no ens deixa aquest marge i ens descriu tant l'aspecte com els sentiments de la seva vagabunda que, aquests sí, els comparteix amb molts d'altres rodamons: dolor i solitud, remarcats per Rodès i Bloch en els tres darrers versos. Avui tenim una cançó molt trista, què hi farem...
Sentirem La vagabonde interpretada per Brigitte Balleys i l'Orquestra Filharmònica de Luxemburg dirigida per David Shallon. Gràcies al Salvador i l'Ester per fer-ho possible!
La vagabonde
Elle a passé dans le vent d’automne.
Elle cheminait par les routes blêmes,
loin des bois roussis et craquants,
vers les hameaux inhospitaliers,
sous le ciel morne comme son cœur.
Elle allait, elle allait d’une allure accablée,
lourde des souvenirs accrochés à ses haillons,
enchâssés dans sa chair douloureuse,
et ses pieds las étaient gonflés,
et ses yeux étaient farouches.
Nul regard ne croisait la véhémente détresse des siens,
et nulle main ne frôlait ses doigts meurtris
dans sa marche triste vers l’inconnu.
Elle a passé dans le vent d’automne,
la sans foyer, la sans amour,
la sans Dieu.
Elle cheminait par les routes blêmes,
loin des bois roussis et craquants,
vers les hameaux inhospitaliers,
sous le ciel morne comme son cœur.
Elle allait, elle allait d’une allure accablée,
lourde des souvenirs accrochés à ses haillons,
enchâssés dans sa chair douloureuse,
et ses pieds las étaient gonflés,
et ses yeux étaient farouches.
Nul regard ne croisait la véhémente détresse des siens,
et nulle main ne frôlait ses doigts meurtris
dans sa marche triste vers l’inconnu.
Elle a passé dans le vent d’automne,
la sans foyer, la sans amour,
la sans Dieu.
Ella ha passat en el vent de tardor,
ella anava per viaranys esblaimats,
lluny dels boscatges rogencs i remorejants,
vers els cabanyars inhospitalaris,
sota un cel tan gris com el seu cor.
Ella caminava, caminava amb un pas atuït,
feixuc, per els records aferrats als seus parracs,
encastats a la seva carn adolorida;
i els seus peus estaven inflats,
i els seus ulls eren ferotges.
Cap esguard es creuava amb la vehement angoixa del seu,
cap mà fregava els seus dits entumits,
en el seu trist camí vers l’inconegut.
Ella ha passat en el vent de tardor,
la sense casa, la sense amor,
la sense Déu.
ella anava per viaranys esblaimats,
lluny dels boscatges rogencs i remorejants,
vers els cabanyars inhospitalaris,
sota un cel tan gris com el seu cor.
Ella caminava, caminava amb un pas atuït,
feixuc, per els records aferrats als seus parracs,
encastats a la seva carn adolorida;
i els seus peus estaven inflats,
i els seus ulls eren ferotges.
Cap esguard es creuava amb la vehement angoixa del seu,
cap mà fregava els seus dits entumits,
en el seu trist camí vers l’inconegut.
Ella ha passat en el vent de tardor,
la sense casa, la sense amor,
la sense Déu.
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment