The Oxbow -  Thomas Cole
El meandre - T. Cole

El cas de Joseph Marx, nascut a Graz (Àustria) el 1882, va ser similar al de tants joves de la seva època, d'èpoques posteriors i, si m'apureu, de la nostra: malgrat que des de petit era evident que estava ben dotat per a la música i amb els anys s'havia confirmat que era un excel·lent pianista i que volia dedicar-s'hi, el seu pare va voler que estudies alguna cosa seriosa i va haver de matricular-se de Dret. Com passava llavors i ara, el jove va ronsejar per les aules fins que va abandonar la carrera per passar a estudiar Filosofia i Història de l'Art; el 1909 ja havia reprès els seus estudis de composició i va defensar la seva tesi doctoral, una recerca sobre els efectes psicològics dels diferents elements de la música.

Espero que el pare, que va tenir un disgust quan el fill va deixar els estudis de Dret, n'estigués orgullós en veure que feia una carrera laboral seriosa: el 1914 va entrar com a professor a l'Acadèmia de Música de Viena i el 1922 va arribar a ser-ne el director; va ser llavors que va impulsar la seva reconversió en Hochschüle für Musik (és a dir, els estudis de música passaven a ser estudis superiors). Als anys trenta va ser convidat a organitzar el sistema d'estudis musicals a Turquia i tot plegat va dedicar-se a la docència durant més de quaranta anys.

Com a compositor, Joseph Marx va ser conegut sobretot pels seus lieder; quan va acabar els estudis ja era un compositor d'èxit i els seus recitals, perquè ell mateix acompanyava els seus cantants, eren molt sol·licitats. De fet, aquella va ser la seva època més fructífera: entre 1908 i 1912 va compondre uns cent vint dels seus aproximadament cent cinquanta lieder; després del 1916 va haver-hi un llarg silenci fins als anys 30, i després de 1935 ja només en va escriure tres més. Si repassem la cronologia de les seves composicions, veiem que les últimes obres són de finals dels 40 (Marx va morir el 1964) i que les obres de cambra i orquestrals les trobem sobretot a partir dels anys vint; sembla que s'hi va posar com a reacció a la fama que li donaven els lieder; com a Hugo Wolf, a Marx li molestava ser tan conegut com a compositor d'un gènere menor, com es consideraven les cançons.

El gruix dels seus lieder els escriu en una època de relatiu silenci en el gènere: Wolf havia mort el 1903, deixant una obra enorme que Marx coneixia bé; Strauss havia plegat d'escriure lieder el 1905, llavors semblava que definitivament, i Mahler, que moriria el 1911, n'havia escrit els últims el 1904. Malgrat tenir edat similar a Schönberg, Berg i Webern, Marx es va mantenir apartat de les noves tendències musicals, que havia estudiat a fons, i els seus lieder s'inclouen en el tardoromanticisme que duraria ben bé fins als anys 50. Aquells lieder que havien estat tan populars pràcticament van desaparèixer del repertori les últimes dècades; recentment te'ls vas trobant aquí i allà en enregistraments i concerts, en dosis petites que potser anuncien una recuperació i una presència més continuada els anys vinents.

Per parlar del lied d'aquesta setmana tornem als anys en què Marx acabava els estudis. El 1909 va conèixer l'escriptor Anton Wildgans, un any més gran que ell, en una lectura de la seva obra. L'admiració mútua va afavorir una amistat que es va intensificar quan Marx va anar a viure a Viena; llavors es trobaven un cop a la setmana, sovint per fer música plegats, perquè Wildgangs era un bon violinista. El 1916 Marx va compondre un cicle de cançons amb poemes del seu amic, Vier Lieder nach Dichtungen von Anton Wildgans, que tenia la particularitat que a cada cançó hi havia un instrument diferent, a més de la veu i el piano: flauta, violoncel, violí i viola. Nosaltres n'escoltarem l'últim, Durch Einsamkeiten [A través de solituds], per a mezzo (Christiane Stotijn), piano (Joseph Breinl) i viola (Antoine Tamestit). Espero que us agradi aquest tast dels lieder de Joseph Marx.

 

Durch Einsamkeiten

Durch Einsamkeiten,
Durch waldwild Geheg,
Über nebelnde Weiten
Wandert mein Weg.

Fern über dem Berge
An ruhsamer Flut
Harrt meiner ein Ferge,
Der rudert mich gut.

An ein stilles Geländ',
Ewig gemieden
Und ewig ersehnt:
Zum Frieden...

A través de solituds,
a través de bardes en boscams feréstecs,
per mig d'espais boirosos,
passa el meu camí.

Lluny, a l'altra banda de la muntanya,
en un plàcid riu,
m'espera un barquer
que em rema dreturer.

Cap a un tranquil paratge,
eternament evadit
i eternament desitjat:
cap a la pau.

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

LIFE Victoria 2022

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc