Nascuda de l'escuma de les ones

El naixement de Venus - A.Hirémy-Hirschl

Wilhelm Killmayer va néixer el 1927 a Munic, i va morir a una localitat propera, a Stanberg, el dia abans de fer els noranta anys. Va néixer prou tard per no haver d'anar a la guerra (Dietrich Fischer-Dieskau, per exemple, nascut només dos anys abans, no va tenir tanta sort); naturalment, aquell desastre va influir en la seva vida (aquí caldria dir que va ser l'únic de la seva classe que no es va afiliar a cap organització nazi per a joves) i la seva educació va seguir un ritme diferent del que hauria seguit en circumstàncies normals. Va estudiar Musicologia, Filologia alemanya i italiana i va fer classes privades de composició amb Carl Orff, abans d'estudiar a la universitat també amb ell, ja l'any 1952. Durant un temps va dedicar-se a la docència, a diferents centres; va ser el director del Ballet Estatal de Baviera i, sobretot, va ser un compositor independent, en tots els sentits.

Va allunyar-se del serialisme, que trobava massa dogmàtic, i va trobar el seu estil a partir de l'estudi de la tradició musical del segle XIX, fent i desfent a la seva manera. Algun dia els musicòlegs tindran més perspectiva per analitzar i adscriure Killmayer a algun corrent, però la seva música sovint desconcertava els crítics, que s'entestaven a fer-lo encaixar en alguna banda, cosa que el compositor no acabava d'entendre: “Preferiria que els crítics no insistissin sempre que el meu barret no és prou blau, quan, en realitat, el meu barret és groc.” Parlem d'una obra prou extensa, amb obres per a escena, per a cor, simfòniques, per a piano, de cambra, i cançons. I aquí és on ens aturem nosaltres.

Killmayer tenia molta afinitat amb la poesia, era la seva font principal d'inspiració: “Per a mi, la literatura és gairebé tan important com la música. Aprenc molt de la poesia, sobretot formalment i en relació amb noves idees”. I, quan li preguntaven quin era el seu gènere preferit, responia: “El lied i la música vocal són fonamentals per a mi.” No és estrany, doncs, que escrivís prop de dos-cents lieder entre 1950 i 2008, ni que triés acuradament els poetes que musicaria. En el seu catàleg trobem romàntics com Eichendorff, Hölderlin o Mörike, poetes del tombant del segle XX, com Georg Trakl, o contemporanis seus com Peter Härtling. També va mirar cap a fora d'Alemanya; cap al passat, component cançons amb poemes de Safo, Charles d'Orléans o Petrarca, o cap a temps més recents, posant música a poemes de García Lorca.

Aquesta setmana el tenim aquí perquè va compondre un cicle molt extens amb poemes de Heinrich Heine. A la sèrie El Buch der Lieder i deu compositors vaig incloure-hi cançons de contemporanis de Heine, com Fanny Hensel o Franz Liszt, i cançons compostes als primers anys del segle XX, com les de Richard Strauss i Nadia Boulanger. Vaig voler incloure-hi també una cançó composta al final del segle XX, extreta del cicle Ein Liederbuch nach Gedichten von Heinrich Heine [Un cançoner a partir de poemes de Heinrich Heine], per a tenor i piano, compost per Killmayer entre 1994 i 1995.

Killmayer deia de Heine que “li encantaven les contradiccions de la naturalesa humana, les disparitas de la vida i totes les seves manifestacions”, i explicava així perquè havia triat els trenta-cinc poemes del cicle: “Amb aquesta selecció he intentat juxtaposar els diversos personatges i les diverses formes utilitzades per Heine, per presentar una imatge de la seva personalitat”. El cicle està dividit en quatre parts: Ich hab im Traum, Das ist menschlich!, Die alte Geschichte i Die Macht des Gesanges, amb poemes que pertanyen tant al Buch der Lieder, com a la col·lecció posterior, Neue Gedichte. La majoria dels poemes del Buch der Lieder, que és l'objecte de la nostra sèrie, els reconeixem a partir de lieder d'altres compositors; el títol de la primera part Ich hab in Traum ens fa pensar immediatament en el Dichterliebe de Schumann, i el de l'última en Auf Flügeln des Gesanges de Mendelssohn; entremig trobem altres poemes de Dichterliebe i altres títols que hem escoltat en aquesta sèrie, com Ich weiss nicht was soll es bedeuten, Es fällt ein Stern herunter o Die heilgen drei Könige aus Morgenland. Només per aquestes coincidències i per l'interès de conèixer una nova manera d'entendre la poesia de Heine ja val la pena escoltar el cicle complet, i espero que el lied que he triat per escoltar us acabi d'animar a fer-ho.

Wie die Wellenschaumgeborene és la setena cançó de la tercera part, Die alte Geschichte [L'antiga història]. La traducció literal del títol, “Com la nascuda de l'escuma de les onades”, ens fa pensar en la deessa de l'amor i la bellesa, Venus, o Afrodita; el poema, de dues estrofes, ens és familiar encara que sigui la primera vegada que el llegim; hi ha imatges, a més de la hipèrbole del primer vers, que ens recorden alguna cosa. A la segona estrofa trobem dues paraules que, per poc que hàgim escoltat Dichterliebe, ens acaben de situar: "grolle nicht". I, sí, Wie die Wellenschaumgeborene és el núm. 17 del Lyrisches Intermezzo, l'immediatament anterior a Ich grolle nicht. El poeta de Killmeyer no està enfurismat, i sembla que realment no vol guardar rancor a l'estimada que es casa amb un altre; la seva cançó és, sobretot, un lament (ben maco, per cert). Espero que us agradi la cançó, interpretada per Christoph Prégardien i Siegfried Mauser. Si és el cas i voleu aprofondir en la música de Killmayer i la poesia de Heine, el duo va enregistrar el cicle complet.

Wie die Wellenschaumgeborene

Wie die Wellenschaumgeborene
Strahlt mein Lieb im Schönheitsglanz,
Denn sie ist das auserkorene
Bräutchen eines fremden Manns.

Herz, mein Herz, du vielgeduldiges,
Grolle nicht ob dem Verrat;
Trag es, trag es, und entschuldig es,
Was die holde Törin tat.

Com Venus surt de l’ona escumejanta,
aixís avui ma hermosa
enlluerna amb l’esclat de sa bellesa.
¡És son dia de bodes!

Cor meu, cor meu, tu que ets pacient bé massa,
no n’hi guardis rancúnia, a la traïdora;
sofreix el teu dolor, sofreix i excusa
tot el mal que t’ha fet l’aimada boja!

(traducció d'Apel·les Mestres)