Un dels temes principals de la poesia trobadoresca (o de la cançó trobadoresca, perquè els trobadors cantaven, tot i que la seva música no ens hagi arribat) és l'amor cortès, un amor que era elevat i pur. L'estimada era una dama noble, i el trobador tenia un rang inferior; la relació que tenien seguia els paràmetres feudals: ella era la seva senyora i ell, el seu vassall. A més, la dama solia estar casada, i això la feia doblement inaccessible; per grat o per força, l'amor cortès era platònic perquè, si deixava de ser-ho, la dama es convertia en adúltera, i això conduïa els amants per altres viaranys, com els artúrics o els tristanyians. Així que els trobadors cantaven a un amor secret, a una dama el nom de la qual no mencionaven mai per no comprometre-la, a una dama que ocupava tots els seus pensaments.
Quan l'art dels trobadors va arribar a terres alemanyes, aquell gènere musical i literari va prendre el nom de minnesang, i els qui creaven i interpretaven eren els minnesänger, alguns dels quals tenen noms tan coneguts per als aficionats a l'òpera com Tannhäuser o Wolfram von Eisenbach. Amb el temps, la tradició dels minnesänger va anar desapareixent, i cap al segle XV els van substituir uns altres personatges operístics ben coneguts, els meistersänger, o meistersinger.
Però tornem al minnesang. Minne era al segle XII una paraula que convivia amb la que coneixem avui, liebe, per referir-se a l'amor. Però no eren exactament el mateix, hi havia un matís: etimològicament, liebe ens parla de joia i de gaudi, mentre que minne ens parla de pensament i de memòria (actualment, el verb suec per recordar es minnen). És a dir, minne s'acostava molt a l'amor cortès. I, si calia ser molt precís per esvair cap dubte, llavors es parlava de hohe Minne, amor elevat. El terme va quedar en desús, i liebe va romandre com a única manera de referir-se a l'amor, en qualsevol dels seus vessants.
Però vet aquí que de vegades els poetes recuperen paraules oblidades, i els compositors ens les fan arribar als aficionats al lied. I així tenim un lied de Richard Strauss amb poema de Karl Henckell que es diu Ich trage meine Minne [Porto el meu amor]. I ens parla d'un amor que es duu al cor i a l'esperit, en silenci, com un secret, i aquest secret omple de joia els dies de l'enamorat i l'ajuda a enfrontar-se a la foscor del món. Sembla que el poeta no va triar aquesta paraula, minne, per casualitat.
Karl Henckell va néixer el mateix any que Strauss, el 1864; és un dels molts poetes contemporanis seus que el compositor va musicar. En vam parlar breument ara fa tres anys, en ple confinament. Una d'aquelles setmanes nefastes vam escoltar un lied que s'adeia amb la situació que vivíem, el magnífic Ruhe, meine Seele, que és el primer lied de Strauss amb poema de Henckell. Llavors us deia que poeta i compositor s'havien cartejat arran d'aquesta obra, i havien mantingut una bona relació. Dos anys després, el 1896, Strauss va tornar a la poesia de Henckell: tres dels cinc lieder de l'opus 32, dedicat també a la seva dona Pauline de Ahna, partien de poemes seus. Ich trage meine Minne és el primer lied del recull.
Les quatre estrofes del poema es converteixen en dues estrofes musicals. La primera és estable, tranquil·la, tendra, amb un toc de passió; el poeta ens parla del seu amor. La segona, en canvi, quan el poeta parla dels mals del món, la música es torna inestable i inquieta. I, potser perquè no vol que l'última paraula la diguin la incertesa i el neguit, Strauss repeteix la primera estrofa del lied. I nosaltres acabem amb un somriure als llavis perquè, tot i que no signifiqui ben bé el mateix que al segle XII, al segle XXI també sabem què és l'amor elevat.
Em fa especial il·lusió presentar-vos la versió d'Ich trage meine Minne que escoltarem. Sabeu que, de tant en tant, sou els lectors els qui trieu les cançons de les quals us parlo; perquè les mencionem en alguna conversa, o perquè les compartim en algun recital... És el cas d'Ich trage meine Minne, que en vam parlar amb l'Èric Varas, un jove pianista apassionat pel lied. I, sent ell pianista, què millor que escoltar la seva versió d'aquesta cançó? L'Èric acompanya la soprano Ulrike Haller; moltíssimes gràcies a tots dos per compartir amb nosaltres aquesta interpretació tan bonica d'un lied tan bonic!
Ich trage meine Minne
Vor Wonne stumm
Im Herzen und im Sinne
Mit mir herum.
Ja, daß ich dich gefunden,
Du liebes Kind,
Das freut mich alle Tage,
Die mir beschieden sind.
Und ob auch der Himmel trübe,
Kohlschwarz die Nacht,
Hell leuchtet meiner Liebe
Goldsonnige Pracht.
Und liegt auch die Welt in Sünden,
So tut mir’s weh—
Die Arge muß erblinden
Vor deiner Unschuld Schnee.
Porto el meu amor,
mut de goig,
al meu cor i al meu esperit,
sempre amb mi per tot arreu.
Sí, que t’hagi trobat,
a tu, estimada criatura,
m’alegra tots els dies
que m’estan concedits.
I encara que el cel estigui ennuvolat
i la nit negra com el carbó,
l’àuria esplendor com el sol del meu amor
brilla lluminosa.
I encara que el món resti en el pecat,
cosa que m’omple de tristor,
els malvats s’han de tornar cecs
davant el teu candor, pur com la neu.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
La grisor del capvespre
Diu la llegenda que Richard Strauss va escriure Traum durch die Dämmerung en vint minuts. La seva dona va anar a buscar-lo per fer una passejada, ell li va dir que estava enfeinat i ella li va donar vint minuts de gràcia abans de tornar per endur-se'l. L'anècdota la trobareu reproduïda a moltes publicacions (sovint al·ludint al caràcter diguem-ne fort de Pauline de Ahna), però no he sabut trobar-ne la font, així que ho deixarem en llegenda.
A l'ombra de la primavera
Quan Friedrich Klopstock diu al seu poema Das Rosenband "la meva vida quedà lligada a la seva amb aquesta mirada" i "la seva vida quedà lligada a la meva amb aquesta mirada" ("mein Leben hing mit diesem Blick' an ihrem Leben" i "ihr Leben hing mit diesem Blick' an meinen Leben") no diu res que no es diguessin ell i la seva promesa, Margareta Moller, a les seves cartes. Si la tendresa i la delicadesa dels poemes de Klopstock es corresponia, com sembla, amb la realitat, el temps de la parella junts devia ser ben feliç; per posar tres [...]
El jardí està de dol
La primavera de 1948, Richard Strauss i la seva dona Pauline vivien retirats a Suïssa. El compositor estava a punt de fer vuitanta-quatre anys, no feia tant que havia acabat el (segons les seves paraules) “més terrible període de la historia de la humanitat” i ell encara estava sota sospita d'haver-hi col·laborat. Feia uns mesos que havia tornat d'un viatge a Anglaterra durant el qual amb ajuda d'amics com Thomas Beechan havia aconseguit rehabilitar la seva imatge, i el juny d'aquell mateix any se'l va classificar com a innocent al seu judici de desnazificació; a primers de 1949 va tornar a casa seva, a Garmish-Partenkirchen, on va morir el 6 de setembre. Va ser durant els mesos entre la primavera i la tardor de 1948 que va escriure les seves últimes obres, cinc lieder, tot i que el darrer, Malven, va ser gelosament guardat per la soprano Maria Jeritza, a qui l'havia dedicat [...]
Comments powered by CComment