Love Among the Ruins-Edward Burne-Jones
Amor entre les ruines - E. Burne-Jones

Un dels temes principals de la poesia trobadoresca (o de la cançó trobadoresca, perquè els trobadors cantaven, tot i que la seva música no ens hagi arribat) és l'amor cortès, un amor que era elevat i pur. L'estimada era una dama noble, i el trobador tenia un rang inferior; la relació que tenien seguia els paràmetres feudals: ella era la seva senyora i ell, el seu vassall. A més, la dama solia estar casada, i això la feia doblement inaccessible; per grat o per força, l'amor cortès era platònic perquè, si deixava de ser-ho, la dama es convertia en adúltera, i això conduïa els amants per altres viaranys, com els artúrics o els tristanyians. Així que els trobadors cantaven a un amor secret, a una dama el nom de la qual no mencionaven mai per no comprometre-la, a una dama que ocupava tots els seus pensaments.

Quan l'art dels trobadors va arribar a terres alemanyes, aquell gènere musical i literari va prendre el nom de minnesang, i els qui creaven i interpretaven eren els minnesänger, alguns dels quals tenen noms tan coneguts per als aficionats a l'òpera com Tannhäuser o Wolfram von Eisenbach. Amb el temps, la tradició dels minnesänger va anar desapareixent, i cap al segle XV els van substituir uns altres personatges operístics ben coneguts, els meistersänger, o meistersinger.

Però tornem al minnesang. Minne era al segle XII una paraula que convivia amb la que coneixem avui, liebe, per referir-se a l'amor. Però no eren exactament el mateix, hi havia un matís: etimològicament, liebe ens parla de joia i de gaudi, mentre que minne ens parla de pensament i de memòria (actualment, el verb suec per recordar es minnen). És a dir, minne s'acostava molt a l'amor cortès. I, si calia ser molt precís per esvair cap dubte, llavors es parlava de hohe Minne, amor elevat. El terme va quedar en desús, i liebe va romandre com a única manera de referir-se a l'amor, en qualsevol dels seus vessants.

Però vet aquí que de vegades els poetes recuperen paraules oblidades, i els compositors ens les fan arribar als aficionats al lied. I així tenim un lied de Richard Strauss amb poema de Karl Henckell que es diu Ich trage meine Minne [Porto el meu amor]. I ens parla d'un amor que es duu al cor i a l'esperit, en silenci, com un secret, i aquest secret omple de joia els dies de l'enamorat i l'ajuda a enfrontar-se a la foscor del món. Sembla que el poeta no va triar aquesta paraula, minne, per casualitat.

Karl Henckell va néixer el mateix any que Strauss, el 1864; és un dels molts poetes contemporanis seus que el compositor va musicar. En vam parlar breument ara fa tres anys, en ple confinament. Una d'aquelles setmanes nefastes vam escoltar un lied que s'adeia amb la situació que vivíem, el magnífic Ruhe, meine Seele, que és el primer lied de Strauss amb poema de Henckell. Llavors us deia que poeta i compositor s'havien cartejat arran d'aquesta obra, i havien mantingut una bona relació. Dos anys després, el 1896, Strauss va tornar a la poesia de Henckell: tres dels cinc lieder de l'opus 32, dedicat també a la seva dona Pauline de Ahna, partien de poemes seus. Ich trage meine Minne és el primer lied del recull.

Les quatre estrofes del poema es converteixen en dues estrofes musicals. La primera és estable, tranquil·la, tendra, amb un toc de passió; el poeta ens parla del seu amor. La segona, en canvi, quan el poeta parla dels mals del món, la música es torna inestable i inquieta. I, potser perquè no vol que l'última paraula la diguin la incertesa i el neguit, Strauss repeteix la primera estrofa del lied. I nosaltres acabem amb un somriure als llavis perquè, tot i que no signifiqui ben bé el mateix que al segle XII, al segle XXI també sabem què és l'amor elevat.

Em fa especial il·lusió presentar-vos la versió d'Ich trage meine Minne que escoltarem. Sabeu que, de tant en tant, sou els lectors els qui trieu les cançons de les quals us parlo; perquè les mencionem en alguna conversa, o perquè les compartim en algun recital... És el cas d'Ich trage meine Minne, que en vam parlar amb l'Èric Varas, un jove pianista apassionat pel lied. I, sent ell pianista, què millor que escoltar la seva versió d'aquesta cançó? L'Èric acompanya la soprano Ulrike Haller; moltíssimes gràcies a tots dos per compartir amb nosaltres aquesta interpretació tan bonica d'un lied tan bonic!

 

Ich trage meine Minne

Ich trage meine Minne
Vor Wonne stumm
Im Herzen und im Sinne
Mit mir herum.

Ja, daß ich dich gefunden,
Du liebes Kind,
Das freut mich alle Tage,
Die mir beschieden sind.

Und ob auch der Himmel trübe,
Kohlschwarz die Nacht,
Hell leuchtet meiner Liebe
Goldsonnige Pracht.

Und liegt auch die Welt in Sünden,
So tut mir’s weh—
Die Arge muß erblinden
Vor deiner Unschuld Schnee.

Porto el meu amor,
mut de goig,
al meu cor i al meu esperit,
sempre amb mi per tot arreu.

Sí, que t’hagi trobat,
a tu, estimada criatura,
m’alegra tots els dies
que m’estan concedits.

I encara que el cel estigui ennuvolat
i la nit negra com el carbó,
l’àuria esplendor com el sol del meu amor
brilla lluminosa.

I encara que el món resti en el pecat,
cosa que m’omple de tristor,
els malvats s’han de tornar cecs
davant el teu candor, pur com la neu.

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment