De consonants i vocals

Benvolguts, al final d'aquesta entrada escoltarem com sempre una veu, però abans farem un exercici nou: mirar-nos una veu. Ens la mirarem i remirarem, amb la intenció de treure alguna conclusió sobre vocals i consonants.

Comencem per escoltar uns segons de veu parlada:

El senyal que ha recollit el micròfon podem visualitzar-lo en la imatge inferior (si cliqueu sobre les imatges podeu veure-les ampliades), on veiem com evoluciona l'amplitud de la veu (eix vertical) en funció del temps (eix horitzontal). L'amplitud de la veu està directament relacionada amb el volum: una amplitud més gran es correspon amb un volum més fort. En aquest cas el locutor no introdueix grans variacions en el volum, no crida ni xiuxiueja, així que les variacions que veiem a la imatge es deuen bàsicament a l'articulació dels fonemes. A la representació, anomenada oscil·lograma o sonograma, veiem un seguit de “paquets” que es corresponen amb síl·labes (amb dues síl·labes, de vegades); els instants amb més amplitud dins de cada “paquet” són les vocals. Els “paquets” estan separats per instants de silenci, que poden ser pauses, respiracions o fonemes oclusius (corresponents a una 'p' o una 't', per exemple).

Si ampliem la zona requadrada en podem veure l'estructura amb més detall. Per una banda tenim els fonemes sonors (totes les vocals i part de les consonants), els que fan vibrar les cordes vocals; els distingim per la seva estructura d'oscil·lacions regulars. Al final d'aquest fragment ampliat hi ha un fonema molt diferent, l'estructura ja no és regular: és un fonema sord (com una 'ix', per exemple), les cordes vocals no vibren quan el pronunciem.

De moment, comprovem amb el sonograma una cosa que ja sabíem per experiència: que el volum més gran el generem quan pronunciem vocals. Cridem dient 'aaaaaaah', no 'ssst'.

Una altra representació gràfica, l'espectrograma, ens donarà també informació sobre la freqüència; per situar-nos, associem sons aguts amb freqüències altes i sons greus amb freqüències baixes. L'espectrograma és molt important perquè la veu és la suma de moltes freqüències amb diferents energies. Us estalvio qüestions matemàtiques i tècniques sobre com passem d'una representació a l'altra i us presento directament l'espectrograma del mateix fragment de veu.

L'eix horitzontal continua indicant el temps, però ara el vertical indica la freqüència. Els colors representen l'energia que té la veu per a cada freqüència en un moment determinat; la intensitat més alta es correspon amb el vermell i va decreixent fins al silenci, el color blau, passant pel verd (si us fixeu, és una representació similar als mapes d'intensitat de pluja).

Veiem que al llarg del temps les intensitats més altes es concentren a les freqüències més baixes. Hi identifiquem també fàcilment els fonemes sonors, sobretot les vocals, per la seva estructura regular: corresponen a les zones amb línies paral·leles. La línia més baixa ens diu quina és la freqüència que caracteritza aquesta veu, el que coneixem com a pitch; així distingeix la nostra orella la veu d'una dona, un home o un nen; les línies paral·leles representen els harmònics, que és el que fa que identifiquem la veu d'una persona determinada. Els fonemes sords es distingeixen també, com al sonograma, per una estructura irregular; fixeu-vos que tenen més energia (són taques vermelles) a freqüències mes altes.

Passem ara a la veu cantada; en aquest fragment el piano no entra fins a l'última síl·laba:

Ara el sonograma no té la forma típica de la veu perquè qui mana és la partitura: la primera síl·laba és molt més llarga (una rodona) que les tres següents (corxeres) i la cinquena torna a ser llarga, però la meitat de la primera (una blanca).

Aquest és l'espectrograma corresponent. L'energia continua concentrant-se a les vocals (les línies vermelles), però ara ens crida l'atenció que s'ha desplaçat cap a freqüències més altes; de fet, s'ha mogut cap a la zona on l'oïda és més sensible. És a dir, com ja sabíem, els cantants recol·loquen la veu per portar-la a freqüències on la sentirem millor. Potser us esteu preguntant que és aquesta oscil·lació que hi ha a les línies paral·leles: és el vibrato.

No us atabalo més amb qüestions tècniques, penso que ja tenim definitivament clar que tant a la veu parlada com a la cantada, l'energia es concentra a les vocals.

L'energia es concentra a les vocals, sí, però... l- -nf-rm-c-- -s - l-s c-ns-n-nts. Això també ho sabíem, oi? La informació és a les consonats; tots hem jugat de petits a parlar amb una sola vocal i ens enteníem sense grans dificultats. Per dir-ho així, les vocals són el vehicle que porta el missatge de les consonants.

L'objectiu d'un cantant d'òpera (i és una més de les moltes simplificacions que estic fent en aquest article) és que se'l senti per damunt de l'orquestra. Per tant, la seva prioritat són les vocals, col·locar-les de la millor manera possible perquè la seva veu se senti per tot el teatre. I les consonants, si s'han de sacrificar per un bé major, se sacrifiquen; els admiradors d'una de les sopranos més grans del segle XX no tenen problema a admetre que no se li entenia un borrall. Fins i tot, si els cantants necessiten inventar-se vocals, se les inventen; els admiradors de cert tenor imprescindible del segle passat acaben confessant en la intimitat que tendia a canviar vocals perquè li facilitava les coses.

Per a un cantant de lied acompanyat per un piano la dificultat no rau en fer-se sentir, sinó en fer-se entendre. Ha de pronunciar acuradament les consonants perquè si no, no se l'entèn, i si no se l'entèn, no anem bé. Els bons cantants de lied tenen una dicció precisa que fa que els entenguem clarament, i aquesta és una de les millors coses que a un oient li pot passar en un recital. Perquè, a més, aquest mateix cantant sabrà fer servir quan calgui les consonats amb criteris expressius; per exemple, en una masterclass un professor recomanava a un cantant que preparava una cançó de Winterreise que aprofités la 'k' de 'kalt' per reforçar la sensació de fred, i la diferència entre fer-ho o no fer-ho era significativa.

Però vet aquí que un bon cantant d'òpera canta lied ocasionalment. No és inusual que continuï en el seu marc mental i s'oblidi del petit detall de concentrar-se també en les consonants. I així com una cançó ben dita ens fa feliços, una cançó que no es diu i no s'entèn ens deixa freds. O pitjor, ens neguiteja. Potser esteu pensant que depèn de si comprenem o no l'idioma, però això no és determinant. És a dir, és clar que no entendre una cançó en català és frustrant, però si la cançó és, posem per cas, en rus, aviat ens adonarem que alguna cosa no va a l'hora; conscient o inconscientment, ens adonarem que la cançó no està "completa", i no ho està perquè no hi sentim clarament les consonants. Aquesta una qüestió que havia parlat amb algunes persones després d'un recital i vaig prometre que en parlaria a Liederabend.

Si heu arribat fins aquí, us mereixeu un bon premi. Jonas Kaufmann ens ha deixat la seva veu tant parlada com cantada per fer els nostres experiments (podeu escoltar sencer aquí el lied Ich liebe dich de Richard Strauss, del qual he manllevat els primers compasos) i ara l'escoltarem com cal, cantant un dels tres Sonets de Petrarca de Liszt, Benedetto sia'l giorno, acompanyat com és habitual per Helmut Deutsch. Que gaudiu de les seves vocals i les seves consonants!