Orléans, vue prise d'une fenêtre en regardant la tour Saint-Paterne - Jean-Baptiste Camille Corot
Orleans, vista de la torre Saint Paterne des d'una finestra - J.B. Corot

Quan el senyor Félix José de Montes y Galloso va morir prematurament, la seva família (vídua i quatre fills) va quedar en una situació econòmica difícil. Per mirar d'alleujar una mica el problema, la mare va prendre una decisió que no era estranya a l'època: enviar un dels fills a estudiar intern al seminari, així tenia una criatura menys per alimentar i vestir, alhora que li proporcionava una educació que anava molt més enllà del que ella es podia permetre. El fill gran tenia disset anys i havia entrat a treballar a l'ajuntament (on havia treballat el pare) per contribuir a l'economia familiar, i així va ser com Xoán Hermenegildo Montes Capón, que tenia deu anys va entrar el setembre de 1850 al Seminario Conciliar de Lugo.

La formació dels nens al seminari estava orientada al sacerdoci; un cop acabaven la formació bàsica, hi estudiaven humanitats, filosofia i teologia. En Xoán, a més, hi estudiava música. Quan l'escola de música del seminari va tancar, el noi va continuar formant-se pel seu compte amb el permís de la direcció del centre, i amb el temps va encarregar-se de la part musical dels oficis religiosos i va compondre les seves primeres obres. Fins i tot el van autoritzar, cosa gens habitual, a sortir del seminari tres vespres a la setmana per amenitzar al piano les vetllades de les persones prominents de la ciutat.

Quan tenia vint-i-quatre anys, Xoán va deixar el seminari sense ordenar-se, sorprenent tothom. Sembla que no va haver-hi cap trencament; senzillament, va tornar a casa amb la seva mare i les seves germanes, i es va dedicar a la música. Va ser organista de la catedral de Mondoñedo, va dirigir diversos cors, va fer una destacada tasca pedagògica, i quan va morir el 1899, als cinquanta-nou anys, Xoán Montes era reconegut com un dels compositors gallecs més importants, autor de nombroses obres simfòniques, de cambra, per a cor, per a orgue i, també, autors d'algunes cançons. I, ves per on, la seva obra més coneguda és una cançó.

Montes no va tenir gaire interès per la música tradicional fins que l'impuls de Felip Pedrell i altres investigadors el va animar a col·laborar en la recerca de cançons; tant en el cançoner de Pedrell com en el de Casto Sampedro hi ha diverses contribucions seves. Una de les peces que va recollir el 1892 a un poble anomenat O Cruz de Incio era un alalá, un cant lent i melancòlic, generalment a cappella, originat en el cant gregorià i molt característic de la tradició gallega. El compositor va inspirar-se en aquest alalá per compondre Negra sombra, una de les dues cançons per a cor que va presentar a un certamen musical que se celebrava a Pontevedra aquell estiu (la guanyadora va ser l'altra cançó, Doce sono). Simultàniament, va fer una versió per a orquestra simfònica de Negra sombra, que seria el segon moviment d'una Fantasía que va presentar a un concurs de composició de La Havana. Aquesta obra va guanyar el primer premi, i llavors Montes es va deixar convèncer per fer una versió per a veu i piano de Negra sombra, que va publicar aquell mateix any 1892 dins del recull Seis baladas galegas.

L'èxit de Negra sombra va ser tan gran i tan continuat que es va convertir en una cançó popular en el sentit herderià de l'expressió, una cançó que pertanyia al poble. Com sol passar quan una cançó fa aquest camí, el nom del compositor es va anar diluint amb el temps i la cançó se'n va independitzar (qui recorda el compositor de Santa Nit)? El cas de Negra sombra, però, és curiós. Si preguntem a les persones que coneixen la cançó qui la va compondre, la majoria no ens ho sabran dir, però moltes d'aquestes persones sí que ens sabran dir que el poema és de Rosalía de Castro. Segurament és el poema més conegut de la gran poeta, precisament perquè la cançó l'ha popularitzat.

Què és l'ombra negra de la qual ens parlen els versos? Una absència, la solitud, un record, una projecció de l'ànim decaigut de Rosalía? Els acadèmics encara debaten de què parla exactament la poeta; els que no som experts en el tema podem acudir al context dels versos. El 1880, Rosalía de Castro publicava Follas novas, una col·lecció de poemes que era la continuació natural de Cantares gallegos, publicat el 1863. A la segona part del recull, ¡Do intimo!, hi trobem una sèrie de poemes sota el títol O toque d'alba, que ens parlen de la campana de la catedral que toca a l'alba i recorda a la veu poètica altres despertars; amb el pas del temps, els despertars feliços minven i n'augmenten els tristos, fins al punt que sembla que el toc de la campana sigui el de morts. Potser per a ella, que d'aquí no gaire, ja no podrà sentir-la. La poeta invoca al cel i al mar perquè l'ajudin a enterrar el fantasma que l'aterreix, i demana al pensament que cavi una fossa per enterrar-hi el record del passat. I llavors arriba l'últim poema de la sèrie, Negra sombra.

Se n'han fet moltes versions, d'aquesta cançó preciosa de Xoán Montes que transmet de manera emotiva la pena fonda dels versos de Rosalía de Castro, i ben segur que en coneixeu unes quantes. Avui us proposo que escoltem la versió original per a veu i piano interpretada pel baríton Gabriel Alonso i pel pianista Aurelio Viribay. La trobareu al seu disc No camino, així que, si us agrada tant com a mi, us animo a continuar escoltant el disc per fer-hi les vostres troballes.

 

Negra sombra

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.
Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.
Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.
En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

Quan penso que te n'anares,
ombra negra que m'aombres,
al peu dels meus capçals
tornes fent-me mofa.
Quan imagino que has marxat,
en el mateix sol te'm mostres,
i ets l'estrella que brilla,
i ets el vent que bufa.
Si canten, ets tu que cantes,
si ploren, ets tu que plores,
i ets el murmuri del riu,
i ets la nit i ets l'aurora.
Ets a tot arreu, i tu ho ets tot,
per a mi i en mi mateixa vius,
no m'abandonaràs mai,
ombra que sempre m'aombres.
 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc