Blanc Double de Coubert rose
Rosa Blanc Double de Coubert

"És el primer matí del món" (C'est le premier matin du monde). Així comença (excepte pels dos poemes del preludi) La chanson d'Ève [La cançó d'Eva] de Charles van Lerberghe, i així comença també el cicle amb el mateix nom de Gabriel Fauré, el seu op. 95.

El llarg poemari del poeta simbolista belga, publicat el 1904, comprèn noranta-sis poemes repartits en cinc parts. S'inspira en la creació del món segons el Gènesi, però, com Lerberghe escriu al seu amic, també poeta, Albert Mockel, "la meva Chanson no és, després de tot, més que un poema completament subjectiu i líric, en el qual Ève i alguns bells motius de la seva llegenda serveixen de temes i de símbols". Així, el primer matí del món és també el primer matí d'Eva, però no és creada a partir d'una costella d'Adam (de fet, no hi ha cap Adam) sinó que el poema diu que "es desperta de Déu". Un Déu que li demana que posi noms a les coses que ha creat, i li aconsella que culli les flors del seu jardí, però que no en culli els fruits, perquè són la font del coneixement i li portaran infelicitat: "Tot coneixement és en va; no estimis res més que la bellesa, i que ella sigui per a tu tota la veritat". Però Eva, que generalment és complaent i tendra, és també somiadora i curiosa, i un dia, aprofitant que els àngels dormen, tastarà una fruita. Després de tot, com que només coneix la benaurança, no pot entendre les conseqüències del seu acte; no ha comès un pecat i no hi haurà cap càstig. Quan mori, els àngels aniran a buscar-la per dur-la al Paradís.

Fauré va conèixer La chanson d'Ève a través de Mockel, amic comú de compositor i poeta, i entre el 1906 i el 1910 posar música a deu dels poemes. Durant aquests anys va estrenar algunes de les cançons, sempre acompanyant la mezzosoprano Jeanne Raunay, a qui dedicaria l'obra, i finalment, el cicle complet es va interpretar per primera vegada l'abril de 1910, amb els mateixos intèrprets. Set dels deu poemes musicats pertanyen a la segona part de la col·lecció, Premières paroles [Primeres paraules], de manera que el cicle ens situa sobretot en el "jardí blau" del qual parla la primera cançó. El jardí està ple de roses, i això és el que ens interessa especialment a nosaltres aquesta setmana de Sant Jordi.

De les diferents roses que es mencionen amb més o menys protagonisme al llarg de La chanson d'Ève n'he triat les roses blanques perfumades de la vuitena cançó, Dans un parfum de roses blanches, que en la Chanson de Van Lerberghe és el vint-i-setè i penúltim poema de Premières paroles; tot seguit arribarà La tentation. El poema té tres estrofes de tres versos i un vers final, però, per algun motiu, Fauré va suprimir el primer vers de la tercera estrofa, que fa referència a la remor d'una onada que se sent de lluny. La primera raó que se'ns acut és que necessitava que el poema tingués una estructura més regular, totes tres estrofes amb la mateixa extensió, però quan l'escoltem ens adonem que la música respecta aquest últim vers solitari. L'escena que descriu la veu poètica, en tercera persona, invita a la contemplació, i així ho recull Fauré en aquesta cançó composta el 1909; tot i que el tempo no és especialment lent, és un andantino, el caràcter dolce indicat a la partitura i les variacions lentes de la línia vocal fan que la peça sigui tranquil·la i reflexiva.

Us deixo amb les perfumades roses blanques d'Eva, i amb Sarah Connolly i Malcolm Martineau. Que passeu una bona diada de Sant Jordi!

 

Dans un parfum de roses blanches

Dans un parfum de roses blanches
Elle est assise et songe ;
Et l’ombre est belle comme s’il s’y mirait un ange.

L'ombre descend, le bosquet dort ;
Entre ses feuilles et ses branches,
Sur le paradis bleu s’ouvre un paradis d’or.

Une voix qui chantait, tout à l’heure, murmure.
Un murmure s’exhale en haleine, et s’éteint.

Dans le silence il tombe des pétales…

Dins d'un perfum de roses blanques
ella seu i rumia;
i l'ombra és bella com si s'hi reflectís un àngel.

L'ombra cau, el bosquet dorm;
entre les seves fulles i les seves branques,
sobre el paradís blau s'obre un paradís d'or.

Una veu que cantava, ara mateix, murmura.
Un murmuri s'exhala en alè i s'extingeix.

En el silenci cauen pètals.

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

LIFE Victoria 2022

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc