En dolç desmai

Ara fa un any us parlava de l'excepcionalitat d'una diada de Sant Jordi viscuda durant el confinament més rigorós, amb tothom tancat a casa; l'any passat tot va ser excepcional. Enguany la situació és més relaxada, és cert, però estem esgotats i confusos (se'n parlarà durant molt de temps, de la fatiga pandèmica); mentre escric aquestes línies encara no sabem què s'hi podrà fer i què no, i només falten uns dies per a Sant Jordi.

Sí que sabem segur que no ens podrem moure lliurement, i que els carrers de Barcelona no s'ompliran com solien fer-ho; no és que sigui gaire amiga de gentades, però m'agradaria poder triar. Qui sap, potser l'any vinent. De moment, he mirat d'omplir Liederabend de roses; aquí n'escoltarem una de nova, la desena, al peu de l'article us n'enllaço dues més i un drac infiltrat i a l'Inici en trobareu altres set, en un nou recull d'articles.

La rosa musical d'enguany, Rosa del camí, ens la porta Frederic Mompou, que s'afegeix a una llista que va començar amb Strauss i va continuar amb Quilter, Haydn, Schumann, Walton, Hensel, Sibelius, Grieg i Medtner. Ja veieu que intento que les nostres roses siguin variades i de diferents aromes, i la d'avui és delicada i subtil. Mompou n'és l'autor tant de la música com dels versos, tot i que no els va escriure alhora; el poema l'hauria escrit entorn el 1915, quan tenia vint-i-dos anys, mentre que la cançó la va compondre el 1925. Rosa del camí és la primera de les Quatre melodies publicades el 1931 en una doble versió catalana i francesa (amb la traducció de Mathilde Pomès). Per situar-nos, aquesta cançó està composta disset anys abans que la més antiga de Mompou que havíem escoltat fins ara, Damunt de tu només les flors, però hi reconeixem igualment la constant en les seves cançons; en tota la seva música, de fet: la sobrietat. El compositor va cercar sempre la màxima força expressiva en la música emprant el mínim nombre de notes, i aquesta cançó és un exemple, un més, d'aquesta meravellosa capacitat de síntesi.

Mompou es definia com "un home de poques paraules i poques notes", i a Rosa del camí es fan paleses totes dues coses. La primera frase del breu poema ens suggereix la imatge d'un estel fugaç que desapareix per damunt d'un bosc, mentre que la segona ens parla d'una rosa trobada al camí que pot ser senzillament un altre instant de bellesa, o una trobada amorosa que respon al desig formulat a l'estel, o qui sap... La cançó té una melodia gairebé estàtica, de tan poc com varia, i està recorreguda fins al final per un mateix acord, el que sentim al començament. I malgrat aquesta simplicitat, o precisament gràcies a ella, Rosa del camí té un gran poder d'evocació.

Espero que us agradi aquesta rosa petita i fina, que ens interpreten Marisa Martins i Mac McClure. Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!

Rosa del camí