Aquesta em sona! (II)

La cançó de bressol - G.G. Kilburne

 

Molts de vosaltres coneixereu la Isabel Villagar, professora de cant, a través del seu blog La brújula del canto. La Isabel em va proposar fa uns mesos de fer una col·laboració, una minisèrie d'entrades a Liederabend que ella enllaçaria a La brújula del canto. Els seus lectors tenen interessos molt diversos, ja que ella toca molts temes relacionats amb la veu, no només cantada, i quan parla de cant no necessàriament és líric. Els lectors de Liederabend són tot el contrari, aquí tenim lectors molt especialitzats, i es tractava de trobar assumptes que poguessin interessar als seguidors de tots dos webs.

El més adequat segurament hagués estat fer una sèrie d'entrades del que algun cop hem anomenat "de primer de lied" però després de més de dues-centes entrades és difícil trobar unes quantes idees per fer-ne una sèrie (que no vol dir que, de tant en tant, no hi hagi alguna entrada d'aquest tipus), així que ho vam descartar. Vam descartar també altres opcions que ens fan fallar per un motiu o un altre però finalment, l'hem trobat! Vam pensar tornar a l'entrada Aquesta em sona! i aquells lieder tan, tan coneguts que moltíssima gent ni tan sols sap que són lieder. En principi farem tres entrades, una cada mes (abril, maig i juny); potser hi haurà una quarta, ja veurem...

Després d'aquesta introducció, permeteu-me que doni les gràcies a la Isabel per la invitació i la benvinguda als lectors que arriben des de La brújula del canto. Passeu, poseu-vos còmodes, pregunteu, comenteu... La Isabel tenia tota la raó quan em deia que tingués en compte en fer aquestes entrades que el lied és un gènere poc conegut; si aneu molt despistats potser voldreu llegir aquesta entrada. O no, potser preferiu continuar llegint i ja trastejareu després que parlem d'un lied que estic segura que a tots, absolutament a tots, us sona. Perquè a veure, qui no coneix aquesta tonada?

 

 

L'hem sentida en dibuixos animats, en capsetes de música, joguines per a nadons o cantada per Frank Sinatra; segurament com menys l'hem sentida és en la seva versió original, tal i com la va compondre Johannes Brahms l'estiu de 1868, com a regal per a uns amics, Arthur i Bertha Faber, en néixer el Hans, el seu segon fill. Per això volia que ens aturéssim a escoltar-la com si fos el primer cop. Escoltar la veu, és clar, la melodia tan coneguda, i escoltar també el piano, entre d'altres coses perquè l'acompanyament "amaga" una altra cançó, ja veureu.

En la carta que acompanyava la partitura, Brahms deia que mentre Bertha cantava la cançó de bressol al nadó, Arthur, acompanyant-la al piano, cantaria a Bertha una cançó d'amor. Aquesta cançó era S'is Anderscht, d'un senyor anomenat Alexander Baumann, i Brahms l'havia conegut a través de Bertha l'estiu de 1859, quan ella cantava en el cor de dones de Hamburg que ell dirigia. Us podeu imaginar les especulacions que hi ha hagut entorn aquesta història: havien estat el compositor i la mare de la criatura enamorats deu anys enrera i ell li ho feia saber al marit incloent "la seva cançó" en el regal de naixement? Perquè a la seva carta, Brahms recorda la cançó amb tota naturalitat i li demana a Frau Bertha que li n'enviï la partitura perquè gairebé no la recorda. Vés a saber. Que jo sàpiga no hi ha motius per afirmar-ho o negar-ho. Potser sí que Johannes, amb vint-i-sis anys, es va enamorar de Bertha Porubzky, de disset. Potser ella se'n va enamorar també. Potser Arthur també coneixia aquella vella història. O potser el compositor només va voler tenir un detall amb Bertha recordant aquella cançó (no us passa a vosaltres, que sentiu una música i penseu en una determinada persona?). El que sí està comprovat és que Brahms i els Faber van ser molt amics durant molts anys, abans i després d'aquesta carta, i que Brahms va publicar la cançó sabent que, sent molt coneguda en aquella època S'is Anderscht, molta gent li preguntaria perquè l'havia citat.

Brahms la va publicar dos anys després de compondre-la, la quarta d'un recull de cinc cançons, l'opus 49, així que, oficialment, s'anomena Wiegenlied, op. 49/4. El lied va ser un èxit i l'editor li va dir un cop i un altre a Brahms que era massa curta: originàriament només tenia una estrofa, amb text extret del recull de poesia popular Des Knaben Wunderhorn. Tant va insistir que el 1872 el compositor hi va afegir una segona estrofa, musicalment idèntica a la primera, aquest cop amb el text extret d'un altre recull, Deutsche Volkslieder, compilat per Georg Scherer. I així és com el lied va quedar en la seva forma definitiva, tal i com el coneixem avui.

Sabeu què m'intriga, a mi, de la història de la cançó? Si és el regal pel naixement del segon fill, quin va ser el regal pel naixement del primer?

Penso que ja és hora d'escoltar Wiegenlied; he triat una versió que m'agrada molt, la d'Elisabeth Grummer i Gerald Moore, espero que us agradi també. Si en acabat us venen de gust més cançons de bressol podeu escoltar-ne altres dues de Brahms, Geistliches Wiegenlied (també un regal per a un nadó i també amb una cançó "amagada") i Ruhe, Süßlibchen. D'aquí unes setmanes tornarem a tenir una entrada pensada especialment pels amics de La brújula del canto; la setmana vinent és la setmana de Sant Jordi així que, per a tots, tindrem una rosa.